Hivern nuclear al Japó?

Vaig quedar glaçat quan, res més arribar divendres a l’oficina em diuen “te n’has enterat de lo del Japó?”. Miro per internet i començo a flipar. Terratrèmol d’escala 8,9. Tsunami. Pobles i ciutats arrasats. Centrals nuclears en explosió.

L’Atsushi, el meu profe de japonès, em truca per anular la classe del migdia: està intentant contactar ambels seus pares, família i amics per assegurar-se que estiguin bé (sembla que sí, per sort).

Penso que la sort és que el Japó és el país més preparat del planeta per fer front a aquestes desgràcies, amb normes constructives híper estrictes antiterratrèmols. Que el tsunami de Tailàndia va matar a prop de 100,000 persones en àrees menys densament poblades i que, com que la sort sempre beneficia als rics, al Japó no morirà ni una decima part de la gent.

Però tot i així el nombre de morts va pujant i ja estem pels 10.000 si hi sumes els desapareguts.

Imatges de la central nuclear de Fukushima d’aquí i aquí

El més esfereïdor de tot és que sembla que s’estigui produint el pitjor accident nuclear des de Txernòbil: dos reactors nuclears han explotat, hi ha fuites radioactives, han hagut d’evacuar un radi de 20kms al voltant de les plantes de Fukushima…

I el primer ministre japonès que s’emprenya amb la companyia elèctrica propietària de les nuclears perquè no informa de l’abast real de la desgràcia.

França ha demanat a tots els seus ciutadans que abandonin el país i classifica la desgràcia nuclear com un 6/7 (Txernòbil va ser un 7… un punt més i ja sabem què ens espera…).

I també avui s’han filtrat uns Wikileaks que destapen que el Japó porta anys amagant desgràcies i accidents nuclears.

Tot plegat fot fàstic.

Des d’aquí desitjo el millor per als japonesos. Hauran de treballar dur per reconstruir el país, però se’n sortiran. Només espero que els accidents nuclears no acabin esdevenint cap desgràcia i es puguin controlar.

I espero que, tot plegat, ens faci replantejar a nivell planetari les polítiques energètiques. Carbó i petroli estan destrossant el medi ambient i la nuclear té uns costos salvatges: ho pot matar tot… i els seus efectes duraran mil.lennis.

Algunes imatges per reflexionar:

Imatges tretes d’aquí i d’aquí

Fins als collons!!!!

Foto d’aquí

Tinc ganes de desfogar-me. N’estic fins al capdamunt de la intoxicació informativa. De la crisi dels collons. Dels PIIGS i del rescat de Grècia, Irlanda i Portugal. D’Espanya, que serà la pròxima perquè “no ha fet prou els deures” i no ha reformat encara les pensions de jubilació. De la Merkel que va donant lliçons a tothom quan Alemanya i França van ser els primers a rebentar fa uns cinc anys el pacte d’estabilitat quan eren ells els que estaven en crisi i tothom va mirar cap a l’altra banda.

N’estic fins als collons del ZP. Ens pensàvem que els somriure de Bambi i el “trauré les tropes de l’Irak” eren indicadors d’un estadista del nou mil.lenni, però resulta que no és més que un mediocre. Un fracassat. Que no se n’ha enterat encara que hi ha una crisi mundial i el sector financer -el mateix que ens va fotre en aquest merder- ara se’ns volen cruspir a tots amb patates. Però esclar, pot estar content, perquè no tenim alternativa i el líder pepero fot encara més pena.

Em fot fàstic l’anticatalanisme de respectarem el que digui el Parlament per després fer servir l’Estatut per eixugar-s’hi el cul, empastifar-lo al Tribunal Constitucional, i a sobre vendre-t’ho com un triomf de la democràcia. Que ja se sap, que si ens queixem és perquè els catalans som així d’insolidaris i de victimistes, però al final acabem tragant..

Doncs tingues collons i declara la independència. Però no, hi ha massa interessos en joc i l’eslògan de campanya dels sociates catalans és “ni de dretes ni independentista”. Si t’has de definir en negatiu, xato, deu ser que no saps què ets, oi? Els convergents no estan a favor de la independència, però en un suposat referèndum l’Arturito diu que “a títol personal” hi votaria a favor. En què quedem?? Els suposats independentistes d’ERC, així que van tocar una mica de poder, donde dije digo digo Diego i abans de res “cal seguir treballant per construir Catalunya”.

Tots plegats són una colla de mentiders. No me’n crec a cap. Ni un, d’honrat, no n’hi ha!

M’agradaria saber els bancs, multinacionals i lobbies quant paguen a cada partit, quins interessos creats hi ha. Però quan parlem de transparència, tots muts i a la gàbia. Ja sabem que els casos Millet i el famós 3% sempre acaben tapats, perquè si es destapés tots quedarien igual de malparats. I els ideals, on són? I el poble que defenses?

Em pots dir què has fet per ajudar un emprenedor que es vol arriscar el seu capital per crear una empresa?

Em pots dir que has fet per ajudar una família que té la iaia amb Alzheimer?

Em pots dir què has fet per evitar que el 30% dels joves abandonin els estudis?

Sí, bones paraules moltes, això ja ens ho sabem! Però la democràcia és cada quatre anys i qui t’oferirà un càrrec d’assessor milionari quan et retiris de la política serà la caixa/farmacèutica/energètica de torn.

L’únic que queda clar, és que sempre acabem pringant els mateixos: tu i jo.

Primer vam rescatar bancs amb els nostres impostos. Després aquests bancs no concedeixen crèdits i ens han de retallar els drets socials i l’estat del benestar perquè “no ens ho podem permetre”. Té collons la cosa!

Seguidament, la premsa anglosaxona i la Merkel s’apunten que hi ha països dolentots i que se’ls ha de castigar. Els uns, que tenen tírria a l’euro. L’altra que va de reina del mambo perquè viu de les exportacions. Però si exporta, és perquè algú li compra, no?

Els d’aquí, que són tots uns mediocres temorosos. Algun polític de primera fila català o espanyol ha fet carrera fora del seu partit? Només el Mas, que va ser gerent d’un parell d’empreses que es van enfonsar. Algun polític que parli anglès mínimament bé? No, “becasue he is my friend”.

Catalunya fot caguera.

Espanya és un mal negoci.

Europa és un cau de víbores.

El món està dominat per quatre màfies financeres i ningú té collons de canviar res.

Doncs jo passo. Apago el món. Deixo de fotre’ls puto cas. Ja s’ho arreglaran!

Jo em preocupo de lo meu: el meu fill, la meva dona,  la meva família, el meu benestar i felicitat, els meus amics, el meu hortet.

Fa dos anys que no miro la tele, precisament per això, per no intoxicar-me.

Em sembla que ben aviat optaré per ni tant sols seguir les notícies per internet. Total, pa qué, tot són desgràcies. No vull saber-ne res d’un món dominat per mediocres.

Passo.

I no obstant…

Cal un canvi. Cal un canvi de rumb. Però no sé què més puc fer, a banda d’ocupar-me que jo i els meus siguem feliços i honrats!

Algú em pot ajudar????

No crec en les ONGs

Imatge d’aquí

Ahir a l’oficina vam començar a parlar sobre les ONGs d’ajuda al Tercer Món. Estàvem tots d’acord. Jo, particularment, no crec en les ONGs d’ajuda al Tercer Món.

Alguns motius:

• És dificilíssim fer un seguiment i veure els comptes (“accountability”) de què en fan dels teus diners
• Se sap que hi ha molta corrupció en el món de l’ajuda al desenvolupament. Moltes medicines, roba o diners acaben en mans del dictadors de torn
• El meu pare va treballar uns anys en una ONG (no diré quina) d’apadrinaments portant Guatemala i Centre-Amèrica. M’explicava que la mitjana és que el 60% dels diners aportats (per padrins/benefactors/socis/com n’hi vulguis dir) es gastin en sous dels treballadors del Primer Món. O sigui, pagues 10€ i 6 se’n van a alimentar la pròpia burocràcia de l’ONG
• M’explicava que els diners que arriben al seu destí són ben pocs. Una tàctica que fan moltes és a les memòries anuals, on diuen “hem comstruït 30 escoles a Somàlia”, fotografiar cada any les mateixes escoles… però des de diferents angles i canviant-los les plaques amb el nom. Flipant!
• Tot el món de l’ajuda al Tercer Món és una forma com una altra de neocolonialisme. Primer vam envair els seus països, vam esquilmar-ne la població, vam arrassar-los els recursos, els va esclavitzar… i ara els seguim dient què han de fer i seguim creant-los una relació de dependència amb les nostres ONGs
• Molta ajuda (de la poca que arriba) és mal intencionada o contraproduent. Durant molts anys s’enviaven tones de llet en pols per biberons per als nens africans. La Nestlé hi fotia el negoci del segle, però els nens africans morien com a mosques: la llet en pols és menys nutritiva que la materna; no comptaven amb aigua potable i fotien els bibes amb aigua contaminada!
• Quina ideologia (ben intencionadament o no) transmeten aquestes ONGs? Dependència de la tecnologia, medicines, recursos humans, etc del Primer Món. O sigui, segueix sent el “pobre negret, sort en tens que et venim a salvar!”
• Crec sincerament que la millor manera d’ajudar el Tercer Món és deixant-los en pau. Portem massa temps dient-los el que han de fer!
• Si realment vols ajudar algú, mira el teu veí, vés a Càritas del teu barri, ensenya català a immigrants, fes companyia a nens malalts d’un hospital o a anciants d’un asil. El teu impacte serà més gran! Però queda molt bé pagar la quota i oblidar-se de tot, oi?

En fi, només algunes reflexions. Què hi dieu?

La bola de la sida

I si tot el que ens han explicat de la sida fos mentida?

No seria el primer cop que l’ONU, l’OMS i les farmacèutiques ens venen la moto.  Què va passar si no amb la mega pandèmia de la Grip A que ens havia de matar a tots i que millor que ens vacunéssim?

No té pèrdua:

Ja havia sentit les seves teories anteriorment, per exemple a El Informe Lugano, de la Susan George (sobre l’eugenèsia), o La Mafia Médica, de la Ghislaine Lanctot (aquí, aquí i aquí) sobre la mentida de la sida.

Cobdícia

Foto d’aquí

Ahir vam veure la pel.li Wall Street 2. La pel.li no és res de l’altre món, però retrata la caiguda d’un banca d’inversions molt similar a Lehman Brothers, el detonant de la crisi i merder actuals.

Em va portar a reflexionar -un cop més- que EL GRAN problema del món és l’excés de cobdícia, d’avarícia dels humans. L’excés de materialisme, també, suposo, que hi va molt lligat.

Tothom aspirem a una bona vida de qualitat. El problema és la insatisfacció vital constant i el sempre voler més, més i més.

Això és el que ens porta a aquest capitalisme destirotat, a la crisi ambiental galopant, a la sobrepesca, a la depredació dels recursos financers, a la justificació de les desigualtats com a quelcom “natural”, al consumisme desfermat, a les bombolles sistèmiques…

Vivim en una crisi de valors.

Personalment, vull ser una bona persona, vull fer el que és just. Vull gaudir de la vida, però no a costa de la resta. Vull consumir, però no entregar-me al consumisme.

Com tracem la línia?

Cal recuperar els valors de l’amistat, d’ajudar el pròxim, de l’esforç, de la reflexió, del compartir, del llargtermisme (pensar en les generacions futures).

Cal plantejar-nos de fer les coses perquè ens omplen i ens satisfan, no només perquè mola, està de moda, tothom ho fa o és barat.

Cal retornar a la honestedat.

Hem viscut massa anys envoltats de soroll. Un soroll que ha anat in crescendo des de la Revolució Industrial (produir més i més, consumir més i més). Cal retornar  a la pau i el silenci.

Que la felicitat no la trobaràs en un jersei lila marca X que costa la meitat del teu sou.

Seràs feliç amb menys, però gaudint de l’ara.

Si puc viure d’aquesta manera sense renunciar als avenços del s.XXI i educar el meu fill en aquests valors, em puc donar per satisfet.

Dissabte mogudet 2: Quina por!

Després de dinar copiosament i passejar per Sitges, vam decidir tornar-nos-en per anar a sopar. I de cop i volta, vam descobrir per què tants directors de cine de por mundialment famosos són catalans: a BCN hi troben la inspiració perfecta per a les seves històries!

Guaiteu si no el túnel de l’intercanviador entre la Renfe de Passeig de Gràcia i el metro!! Però si no el deuen haver arreglat des que ho van contruir als anys 20 (del segle passat)!! I el Barcelona posa’t guapa, on és? Marededéu, quin iuiu!!!!

I per més basarda encara, canviant de metro a Plaça Cata, ens trobem una companya de classe de la Dawn, xinesa, que porta 15 anys visquent a Catalunya. Viu a Bellvitge i li diu “a Fondo aneu?? Aneu amb compte, que hi ha molts moros i roben molt!”.

Primer ens va acollonir. Després vam raonar que tenia la seva gràcia que ella, de Bellvitge, tingués por de Fondo (conclusió: els extrems de la línia vermella es toquen). La Dawn hi va afegir: “i segur que els marroquins també diuen ‘compte que hi ha molts xinesos i són perillosos!'” 😀

Falsos?

Foto d’aquí

Ahir va venir a sopar a casa l’H., una amiga de la Dawn de París que ara ja fa dos anys que viu a BCN i que ja no es considera francesa (“ahora soy española”, diu quan li preguntes.)

Durant el sopar, la Dawn va treure com a tema de conversa el Sarkozy: “saps si és cert que estan a punt de separar-se amb la Bruni? És cert que tots dos tenen amants?”.

Després de deixar clar que l’hi portava fluixa, l’H va explicar que els rumors eren que, efectivament, tots dos tenien amants, un cantant per a ella, una funcionària de no-sé-quin ministeri per a ell.

– Per què tots els francesos sempre tenen amants?

– No crec que en tinguin ni més ni menys… El que passa que nosaltres no ens n’amaguem. Aquí, els espanyols o catalans sembla que vagin així, amb el cap ben dret -va dir l’H estirant el coll i posant cara de suficiència-. Sembla que siguin perfectes, però són uns estirats… en canvi a França la gent no se n’amaga! Aquí tenen la mateixa merda o més, però no deixen que surti de casa! Tot ben tapat, tot ben tapat! Sembla que aquí estiguin molt per les aparences!

Què en penseu? Creieu que té raó, l’H? En aquests temes de doble moral sexual, creiu que hi ha gaires diferències culturals, entre els europeus?

Macho man vs. “home feminitzat”

vs.

Imatge d’un home més “masculinitzat” vs. més “feminitzat”. Tretes de la nota de premsa oficial de l’estudi

Ahir al vespre m’ho va comentar la Dawn i avui ho he vist a tots els diaris: segons un estudi de la Universitat d’Aberdeen, les dones dels països més pobres i amb pitjors índex de salut prefereixen homes amb trets més “masculins”, mentre que les dones de països més desenvolupats i on els índex de salut són millors, prefereixen homes amb trets més “feminitzats”.

La cap de l’equip de recerca, Dra DeBruine, però, a banda d’apuntar als índex de salut i mortalitat, no acaba d’explicar el perquè d’aquesta troballa.

Ahir ho comentàvem amb la Dawn i instintivament ens sembla cert. Dèiem que més que a la salut, podria deure’s a les diferències d’estil de vida, de feines que es fan a cada país, a si cal un estil de vida més físic o no, a nivells culturals i a l’accés a entrenteniment més “sofisticat”, a nivells superiors d’educació, etc. També, en els països menys desenvolupats, les diferències de rols home-dona són més acusades, i segurament hi influeixi.

Què en penseu, lectors i lectores meus? Us sembla verídic, el que apunta aquest estudi? Quines causes hi trobeu?

Per altra banda, també seria interessant fer l’estudi sobre què en pensen els homes de la seva autoimatge: els homes del món ens veiem més guapos així o aixà…? No trobeu? Potser passaria com amb les models, que moltes dones voldrien estar tan primes com elles, i els homes en general les trobem escarransides i tirant a lletges  (amb excepcions com la Gisele Bündchen :-P)

Desmotivació

Passen els dies, i segueixo cremant-me les retines davant un ordinador. Vull un canvi. Vull no haver de treballar. Em sento que malgasto els dies. Que malgasto un temps preciós que no tornarà. Que malgasto la vida.

I tinc tantes coses que vull fer! Passar més temps amb la Dawn; aprendre més idiomes; passejar tranquil; esmorzar un cafè amb llet i un crosant, o un suc de taronja i un bikini, en una terrasseta mentre em toca el sol; no fer res; estudiar una carrera; llegir; aprendre acupuntura; meditar; anar més estona al gimnàs; fer més ioga; dormir fins tard; fer arts marcials; jugar; mantenir una conversa fins a altes hores de la matinada de dimarts…

I no ho puc fer perquè treballo.

Aquesta setmana ha sigut dura.

La setmana passarà, però hi ha una remor de fons que em diu: “Òscar, estàs malgastant 10 hores diàries de la teva vida.”

No és que no m’agradi el que faig (que m’agrada). És el concepte en si de treballar que m’engoixa.

I m’engoixa, però de moment encara no sé què he de fer, com ho puc fer, què vull fer… Perquè el tema és que si no curro no menjo.

Com ens assemblem als nostres pares

Em fa ràbia reconèixer-ho, ho he de dir. Però com més va, més em trobo amb tics que em paro a pensar i dic “Òscar, fots exactament el mateix que fotia ta mare!”.

El pitjor d’aquesta mena de tics és que quan ma mare o el meu pare ho feien i jo era petit, em feien molta ràbia. I ara jo faig el mateix i ho trobo lògic i normal.

L’última: apagar tots els llums que la D es va deixant oberts… Sí, només són 5 minuts, però és petroli/carbó/urani que es crema en va, medi ambient que es fa malbé en va, i 5 o 10 cèntims de la factura que ens estalviem de pagar.

Quan era petit i ma mare em venia al darrere apagant-me els llums i em deia “ja estàs del fer pipí? doncs què hi fa el llum obert? Va, vés i apaga’l!” jo m’empipavaaaa!!!!

I ara guaita!

Mentres ens reconeguem en els nostres progenitors en coses (que considerem) positives rai, oi?