La màgia de Mickey

Ahir amb la Dawn (sí, aquest és el primer cop que menciono el seu nom complet en aquest blog) vam anar a veure “La Magia de Mickey” al Palau Sant Jordi. Es feia a una sala annexa i, clarament era un espectacle per nens. La Dawn havia comprat les entrades fa dos mesos per poder trobar un bon lloc.

És un d’aquest espectacles de la factoria Disney, tipus Disney on Ice, que tenen donant voltes pel món.

A banda d’una parella de la nostra edat asseguda just a darrere nostre (casualitats!), érem els únic que no hi anàvem amb nens.

Perquè clarament era un espectacle infantil de trucs de màgia per a nens de 3 a 7 anys. El presentador era el Mickey Mouse i hi sortien la Minnie, el Donald, la Daisy, el Goofy i les princeses dels contes de Disney: La Blancaneus, la Ventafocs, la Bella de la Bella y la Bestia, Alícia del País de les Meravelles, la Sireneta i la Jasmin de l’Aladdin.

Tot i ser un espectacle per nens, vam passar-nos-ho súper bé i vam riure moltíssim. Va ser divertit!!

Però a part de riure, tabé vam enriure’ns de l’espectalce en sí. Bàsicament per dos motius:

– Les princeses eren totes lletgíssssssssimes!!!!! L’Alícia/ Sireneta (mateixa actriu) era la pitjor. Era quasi com si la Marujita s’embutís en una disfressa de Sirena. Podeu imaginar-vos l’efecte. L’única que se’n salvava era la Bella! A més n’hi havia que ni se sabien el playback de les cançons!

– El presentador/ conductor de l’espectacle i animador infantil era un noi mexicà o argentí (no ho sé) que parlava massa i massa ràpid. Annoying! Pren-te una tila, nano!!

Ah, i m’oblidava del memorable:

“-Oh que niña más guapa de dónde eres?

-De Terrassa

-Terrasa, qué bonito. ¿Dónde está esto?”

Però ja et dic, tret d’això les dues hores van passsar volant, va ser molt divertit, rotllo retorn a la infància, i ens han fet venir ganes de veure aquest cap de setmana la Mary Poppins (un súper clàssic d’entre els clàssics!), perquè en un moment donat van posar la cançó de l’escuraxemeneies en versió màkina.

Estava indecís sobre entre quina comprar-me..

A l’entrada hi havia una sala plena de paradetes de merchandising (bastant cutre) de Disney. L’espectalce era clarament un negoci híper ben pensat. Al final, el 90% dels nens sortien amb alguna cosa comprada.

La Dawn guapíssima i emocionada abans de començar l’espectacle 🙂

Alguns dels personatges al llarg de l’actuació i saludant al final

Anuncis

Google junkie

Sóc un ionki de Google. Faig servir:

– Google, el buscador

– Google Reader: per llegir blogs via RSS

– Gmail: el millor. Àgil, fàcil, el sistema d’etiquetes és fantàstic. Té una capacitat d’emmagatzematge virutalment il.limitada. ah! I el seu antispam és millor que el de l’oficina!! (De fet, un projecte que tenim a mig termini és migrar el correu des d’un servidor propi apache a Gmail Corporate: 50€/ any per compte corrent i ho tens tot, millor i disponible arreu.

– Google Calendar (GCal, com està de moda dir-n’hi): Flipantment bo. M’agrada molt, més que el de l’Outlook o el del Thunderbird que ara tinc com a client de correu a l’ofi. M’encanta el sistema de “capes” de calendaris, que pots fer servir per diferents temes (feina, personal, gimnàs, etc) i compartir amb diferent grups de gents o assignar diferents nivells de privacitat

– Google Docs: encara una mica verd, però bona idea: eines tipus Office per internet. Pots crear documents, accedir-hi des de qualsevol ordinador i, si vols, compartir-los amb d’altra gent. Però els documents tenen una aparença molt primitiva, és poc flexible en quines formes pots donar als documents…

– Google Talk: el Messenger de Google. Com Docs, una mica primitiu, comparat. Però a favor seu, molesta menys que el Messenger.

– Google Video: eina de Google per veure vídeos online, ja siguin de YouTube o del sistema d’emmagatzematge online de vídeos que sigui. M’agrada. (Ara, mentre escric, estic escoltant un vídeo del Deepak Chopra a Google Video)

L’única eina que he provat i no faig servir de Google és Blogger. El meu blog va néixer allà, però prefereixo WordPress.

En resum, la majoria d’eines de Google suposen una rere l’altra un reforçament del paper d’internet per a totes les activitats de l’ordinador: Passar dels PCs com a terminals “autosuficients” (Microsoft Windows amb la tira de programes instal.lats: Outlook, Office, etc) a PCs “in the cloud”. Tota l’activitat clau roman a internet (el núvol) i Google hi té una gran oportunitat: ofereix serveis que s’estan a internet, accessibles per l’usuari sigui on sigui i des de qualsevol tipus de terminal (portàtil, sobretaula, mòbil, PDA…).

Aquesta és l’estratègia de Google, ser els primers a oferir bons serveis “in the cloud”. I, què vols que et digui, em fan la vida més fàcil i ‘I’m loving it’, com dirien els de McDonald’s.

Aniversari

Ahir va fer 4 anys de la mort de ma mare.

Si he de dir la veritat, ho sé perquè m’ho va dir el Google Calendar. Si no segurament no hi hagués pensat. Fa uns dies en parlàvem amb la D. i no sabia dir-li ni la data exacta, ni si feia quatre o cinc anys. És curiós.

Voldria aprofitar aquest post per fer una petita reflexió personal sobre què va significar per a mi ma mare, com recordo la seva mort i com la recordo en el dia a dia. Nem a veure…

Evidentment, no cal ni dir, que me l’estimava -i me l’estimo- molt. A banda de ser ma mare, crec que va ser una persona excepcional: sincera, franca, fidel a si mateixa, bona persona, intel.ligent… Com a mare ens va estimar moltíssim i ens va ensenyar molt. No només ens va educar sobre què fer i què no fer, sinó que els seus ensenyaments sobre la vida encara perduren avui en mi. Perles de saviesa.

La seva mort, després de 2 anys de càncer i tres mesos terminals a l’hospital, la vaig viure, per estrany que sembli, com un procés natural. Els primers dos anys de càncer li van suposar un proces d’autoaprenentatge i autoconeixement accelerats. Crec que va aprendre en dos anys el que si no hagués trigat vàries vides a aprendre.

Quan encara faltava un any perquè morís, una amiga de la família que és mig bruixa- mig mèdium, ens va explicar que ella era un àngel, era un ésser d’una altra dimensió que havia vingut a aquí a ensenyar-nos. Segurament és així, però també ella va aprendre molt.

Les últimes setmanes, a l’hospital, quan ja va decidir deixar-se anar i morir-se, van estar per a mi entre la serenitat absoluta, l’acceptació total i moments de desesperació. En aquells moments sento que vaig haver de ser el fort de la família, quan el seu marit (el Xavier), que no se’n separava en tot el dia, es negava a acceptar que se n’anava, i els seus pares (els meus avis) començaven a destirotar-se, mig embogits per perdre l’única filla als 47 anys.

Entre mig de l’ensorrament generalitzat i dels atacs de plors, el record profund que tinc d’aquelles setmanes, i sobretot dels dies previs, és d’una dolçor total. Quan érets pels passadissos de l’hospital podies estar malament, però quan entraves a l’habitació, t’inundava l’amor i l’alegria. És curiós, perquè la veies només ossos i tumors, però no podies deixar de somriure i de sentir amor.

Crec sincerament que ella ens transmitia amor a tots. Aquest va ser el seu últim llegat.

Just després que morís no vaig sentire res. Res de res. Va desaparèixer l’ansietat precedent i va quedar-se un sentiment de “ja està” i la idea de “això que hi ha al llit ja no és ella. Ma mare ja no és en aquesta habitació. Ja no és entre nosaltres. Espero poder-hi seguir en contacte en el futur.

Ràpidament els pensaments immediats van començar-se a omplir de: fer llista de qui s’ha de trucar per comunicar-li, ocupar-me dels meus avis, ocupar-me del Xavier, omplir-li la nevera perquè no tenia ni una taronja florida, dir al Xavier i als avis que han de seguir endavant, dir-li al Xavier que s’ha de començar a mirar temes de testament, la hipoteca del pis, assegurances, comptes bancaris, etc…

Els dos dies al tanatori van ser un infern claustrofòbic. Però curiosament en tinc un gran record, perquè tots els meus amics em van venir a fer costat, van estar amb mi, i això va ser molt molt maco. Encara ara n’estic molt agraït.

Els dos anys següents, però, van ser durs. El primer any vaig passar per moments difícils, sobre tot per autocompassió, penso. Des del primer moment que vaig saber que tenia càncer terminal que vaig saber que, passés el que passés, era la seva decisió, a nivell profund. Cadascú venim aquí a fer una sèrie de coses i a aprendre una sèrie de coses i triem tant quan hi venim, com quan ens en anem.

Però l’autocompassió és dura i difícil de no sentir.

I el segon any va ser de recuperació i creixement personal accelerat: vaig començar amb el reiki, vaig recuperar les meditacions, em vaig començar a enfortir encara més, vaig tornar a somriure (i a riure!).

Aquests dos anys els vaig passar compartint pis amb el Dani. Hi vaig estar bé, amb ell i em va permetre retrobar-me. Espero haver estat un bon company de pis, i amic, també per a ell.

Ara, fent balanç, al cap de quatre anys, en el meu dia a dia, ma mare és una foto a l’escriptori de casa meva. Sé que l’estimo i que em va estimar i encara m’estima estigui on estigui, i per això no em cal pensar-hi gaire. Recentment, en un curs de reiki potentíssim, vaig sentir que hi estava en contacte, que em donava la benvinguda al meu nou estat de consciència.

Si faig repàs de la meva vida, la mort de ma mare ha estat un dels episodis claus de la meva vida, tant a nivell emocional -òbviament- com a nivell d’aprenentatge.

Mare, siguis on siguis, t’estimo.

Que no sigui un miratge…

…i que es quedi el fred!

Que bé que ja no fa calor! Que bé notar la fresqueta que se’t fica al cos! Que bé dormir sota la funda nòrdica!!!

Ara bé, tema una mica huuuurtx: segon dia consecutiu que sento mencionar la paraula “Nadal”. Huuuuurrrtxxx!!!! (Ahir al Vie Virtuelle, i avui dues companyes de l’ofi han començat a parlar del “sopar de nadal de l’empresa!”) Huuuurrrtxxx!

Només m’informo pels blogs

Aquest post me’l va sol.licitar l’Ester divendres tot sopant. Es va quedar intrigada en llegir l’altre dia una altra entrada meva en què deia que ja no segueixo els mitjans de comunicació. Només m’informo pels blogs.

Bé doncs, m’explico:

Arran de la meva elctura de “The 4 Hour Work Week“, vaig decidir de provar l’experiment que l’autor proposava i no llegir, durant 15 dies, diaris, ni mirar els telenotícies, ni res. La tele es pot dir que ja no la mirava més que per tenir-la de soroll de fons i mirar les notícies, però cada vegada que les mirava m’engoixava. M’entrava ansietat: no crec que el món vagi taaan malament com diuen.

No en mirava res més, de la tele, perquè els anuncis em molesten, i prefereixo baixar-me les pel.lis i sèries de la mula. així ho puc veure quan i com jo vull.

Durant molts anys, tenia el costum de comprar La Vanguardia els diumenges. Era el meu ritual llevar-me tard, baixar al quiosc, fer-me un bon esmorzar i dedicar tot el diumenge a fer el mandra al sofà dormitant, llegint tots els suplements i seguint amb deteniment alguna de les columnes d’opinió.

Vaig deixar-la de comprar quan em vaig adonar, ja fa potser un any, que no m’aportava res: que els reportatges eren, en major part, copy-paste d’altres infos que ja havia llegit anteriorment i que si un tema m’interessava, en 5 minuts de navegació per internet en trobava molta més informació: Google + Wikipedia, la combinació perfecta.

Però fins el setembre vaig seguir llegint cada dia tots els diaris per internet. Formava part de la meva manera de començar el dia.

Va ser, doncs, arran de provar els “15 dies sense mitjans de comunicació” que vaig deixar de seguir la premsa i la tele. La ràdio, de sempre [sorry amics meus periodistes radiofònics 😛 ] l’havia escoltada -i l’escolto- només per la música. La ràdio que parla em molesta, m’estressa.

Una altra cosa que ja em negava a llegir d’alguns mesos abans era la premsa gratuïta. A banda de cridanera, és escandalosa i agorera sense que calgui. Ja no volia contribuir al seu groguisme. 

Així doncs, vaig començar amb aquests 15 dies i vaig veure que el món no s’acabava, que tot seguia igual, que no estava desconnectat i que, a sobre, vivia més tranquil. I fins avui.

La meva única font d’informació són els blogs, que a més he perfeccionat moltíssim. Per no haver d’anar blog per blog, me’ls he subscrit a RSS i així cada dia, amb el Google Reader, puc llegir-me d’una tirada tots els posts nous de tots els blogs que llegeixo.

Estic subscrit a una quarentena de blogs. Són blogs d’amics (entre molts d’altres, el Coses Meves, el Vie Virtuelle o el Ja està aquí…), d’espanyols que viuen al Japó (o a Hong Kong), de gent que he trobat interessant, d’amics d’amics, del món de la informàtica (com ara el de l’enrique Dans o Microsiervos), d’espiritualitat o algun d’informació general (com el del director del Público).

Aquesta és la meva font d’informació. Molt més positiva, significativa i real per a mi.

Com a complement, de camí a la feina solc llegir els titulars més grossos dels diaris en algun quiosc, només per acabar pensant “pfff estan tots fatals!!”.

La veritat és que sense estar pendent varis cops al dia de ‘què passa al món’ visc molt més tranquil i igualment informat, perquè dels temes principals te n’enteres igualment, ja que surten a converses, la gent te’n parla… o ho notes quan el banc et revisa l’hipoteca 🙂

En definitiva, el meu mètode informatiu m’agrada i el recomano.

L’intercanvi perfecte

Jo l’ajudo a entendre la diferència entre el pretèrit perfet, el pretèrit imperfet i el pretèrit indefinit del castellà, i ella m’ensenya cantonès i se n’enfot de lo malament (“like a tyfoon”) que escric els ideogrames.

Ja em veig com a 2n d’EGB fent quadernets de caligrafia a casa per millorar la meva lletra. Huuurtx!

A mi em costen els ideogrames i diferenciar entre dues paraules iguals però amb la ‘i’ final aguda o greu, i a ella li costa entendre com es conjuguen els verbs i per què hi ha tants temps verbals.

L’intercanvi perfecte!