Prendre el sol

Foto d’aquí

Acabo de llegir un llibre que explica els beneficis de prendre el sol:

  • Millora l’estat d’ànim, ja que facilita la segregació de serotonina
  • Regula la segregació d’hormones
  • Ajuda a regularitzar el pes
  • Regularitza el desig sexual
  • Permet crear vitamina D: és la única que no pdoem absorbir directament amb els aliments, sinó que hem de crear-la nosaltres mateixos a través de l’exposició de la pell al sol
  • Ajuda a la correcta digestió
  • Ajuda a calcificar els ossos
  • Cura malalties de la pell com els eccemes i psoriasis
  • Energitza

L’autor, Daniel Lumera -i ja ho sentit dir també a d’altre gent- atribueix els càncers de pell a que ens passem la vida tancats dins d’edificis amb llum artificial, la nostra exposició al sol és mínima. I quan a l’estiu, de cop i volta, anem dues setmanes a la platja, el nostre cos no hi està acostumat.

L’autor recomana prendre el sol de 10 a 25 minuts al dia, evitant si es vol les hores més fortes del migdia. De fet, recomana fer-ho a la sortida o a la posta de sol, perquè els rajos són els mateixos, però disminueix la intensitat.

M’agradaria provar aquesta teoria, sobretot vistos els beneficis… però no sé com: em passo el dia a l’oficina!

Anuncis

Els valors dels catalans

Foto d’aquí

A diversos mitjans de comunicació he llegit aquest matí els resultats d’un estudi que s’ha presentat a Esade i la Fundació Lluís Carulla  sobre els valors dels ciutadans de Catalunya i com han anat evolucionant en els darrers anys.

Destaquen els següents punts:

  • Dels valors tradicionals del treball i l’esforç (segurament propis d’una societat industrial) hem passat a valorar l’oci, el temps lliure i la realització personal
  • Cada cop la gent ens tornem més individualistes
  • Perden importància institucions com l’Església (i la religió en general), la família, els sindicats, els partits polítics… En resum , totes les institucions “cabdal” en l’organització de la societat tradicional s’ensorren
  • Tot es relativitza i guanya el “deixa fer”. Per exemple, la gent es mostra a favor de la llibertat sexual, els casaments homosexuals i les adopcions per part d’homosexuals.
  • Això sí: la immensa majoria vol ordre al carrer: fora els buscaraons, que hi hagi tranquil.litat, neteja i seguretat.
  • I també la immensa majoria opina que hi ha massa immigrants

No crec que aquests resultats diguin res de nou: fins i tot ma àvia la catòlica se’n va a retirs budistes i està a favor del condó i els matrimonis gais.

He trobat curiosa la caracterització que fa dels catalans en cinc tipus:

  1. El 10,8% som individualistes egocèntrics: sobretot homes poc feliços que viuen al dia i tenen un comportament marcadament hedonista i individualista
  2. El 16,4% som individualistes pragmàtics: sobretot dones catalanes de naixement, de dretes, defensores de l’ordre i partidàries del liberalisme de mercat
  3. El 20% som neomoderns:  és el grup més jove i amb més estudis, mostra un fort interès per la política, es mostra liberal econòmic i dóna molta importància a l’oci. Sol ser molt catalanista, defensa l’avortament i està en contra de la pena de mort
  4. El 24,4% som individualistes cívics:  gent de mitjana edat i casada que dóna suport -tot i qeu distanciadament-  a la política i les ONGs. De centre-esquerra, viu més centrat en la família i el treball que no en l’oci.
  5. El 28,4% restant som els neoconservadors: catalans de dretes, religiosos, no nascuts a Catalunya, que defensen la moral més tradicional en religió, sexualitat, família, etc. D’edat avançada, valoren més el treball que l’oci

Si m’hagués de posicionar, diria que sóc neomodern: valoro el “viu i deixa viure”, la llibertat, m’interessa la política i l’ecologia i crec que el més important no és la feina, sinó ser feliç.

I vosaltres? com us caracteritzaríeu?

Els que em llegiu des d’altres contrades: la societat allà on viviu és similar?

Black Swan i Somewhere

Aquest cap de setmana vam veure dues pel.lis que feia temps que teníem a la llista: Black Swan i Somewhere

Black Swan

Imatge d’aquí

Esgarrifosa obra mestre de l’Aronofsky (brutal la seva “Pi“) que mostra com la pressió d’una ballerina clàssica acaba tormentant-la i fent-la embogir.

No la tornaria a veure a curt termini, és massa intensa. També recomano que li mireu un dia que estigueu molt de bon rotllo, sinó també acabareu paranoics perduts.

De fet, tota l’obra de lAronofsky parla del mateix: la paranoia, les al.lucinacions, el llindar entre realitat i bogeria… El resultat és boníssim a Black Swan i a Pi, però en canvi Réquiem por un Sueño no em va agradar gens.

En resum: S’ha de veure The Black Swan. I la Natalie Portman fot un paperàs de collons que mereix sens dubte l’Oscar.

També brutal l’ús del color, la imatge, els efectes i la música al llarg de la pel.lícula epr transmetre l’estat psicològic de la protagonista.

Un 9,5/10

Somewhere

Imatge d’aquí

La tenia a la llista de les pel.lis a veure des que en va parlar l’Alicia… però és amb diferència la pitjor pel.li de la Sofia Coppola.  Relata la buida vida d’una estrella de Hollywood… però es fa llarga i un pèl pesadeta.

Per veure vides sense substància no cal veure Somewhere. N’hi ha prou d’anar pel carrer i fixar-se en la cara de zombis de la majoria de la gent. O en la pròpia vida els dies depres. 😉

La salva el ‘savoir faire’ de la Coppola, però tot i així és un…

4/10

Hong Kong 3: Llengües oficials

Foto d’aquí

A Hong Kong hi ha dues llengües oficials… i mitja.

Les dues llengües oficials són el cantonès, que és la que parla el 90% de la població, i l’anglès, llegat del colonialisme britànic.

Mantenen l’anglès com a llengua oficial (tot i que el nivell del hongkonguès mitjà és com el de l’espanyolet mitjà) perquè els convé: els dóna una pàtina de “ciutat cosmopolita” i és sens dubte un dels elements que els ha permès convertir-se en un dels pols financers mundials.

La meva opinió és que hi ha dos Hong Kongs. Per una banda, la llengua de la població, el cantonès, en la qual s’editen la majoria de diaris, i que mou la potentíssima industria cultural hongkonguesa. Cançons, cinema, telesèries, culebrons… tot en cantonès per al consum local i per exportar a tot Àsia.

M’agrada equiparar el cantonès amb el català: llengües minoritàries dins un terreny hostil, etc. Però les comparacions s’acaben aviat: el cantonès el parlen uns cent milions de persones a Hong Kong i a la regió de Canton (Guangdong) de la Xina; la indústria cultural hongkonguesa és la primera o segona d’Àsia i és fonamentalment en cantonès…

Per tot això als hongkonguesos per fer el seu dia a dia no els cal saber anglès per a res. I perxò la majoria de la població no el parla.

I per altra banda, hi ha l’univers paral.lel dels directius de multinacionals, treballadors de banca d’inversions i “expats” en general, que viuen en un Hong Kong paral.lel dels hotels de cinc estrelles i apartaments de luxe a càrrec de l’empresa. No necessiten cantonès per a res més enllà de quatre frases bàsiques, ja que el seu món no se solapa amb el de la població local.

Oficialment, remarco, les llengües oficials són totes dues, i tot el que és públic o depèn del govern, es mou en les dues llengües. Et pots adreçar a qualsevol instància del Govern en anglès o en cantonès, per exemple. O al metro el “propera estació: XYZ” és tant en cantonès com en anglès.

De fet, l’anunci de la propera parada del metro va ser un dels canvis que vaig percebre en aquest últim viatge a Hong Kong. Ara hi havien afegit una tercera llengua, el mandarí.

El 1997 els britànics van retornar Hong Kong a la Xina, que hi practica el famós “un país, dos sistemes”. Hong Kong manté passaport propi, lleis pròpies i diferenciades (basades en la tradició anglesa), moneda pròpia i una mena d’exèrcit propis, però que ningú no s’enganyi: l’èlit hongkonguesa vol en molts aspectes una major integració amb la Xina. I aprofitant el flux de turistes i immigrants xinesos a Hong Kong, s’està fent més visible la presència del mandarí pel carrer.

Sents mandarí als barris baixos, on viuen els nouvinguts. Hi ha canals televisius en mandarí. A l’escola s’ensenya també el mandarí, perquè és la llengua oficial de “la mare pàtria”.

Però de moment, el mandarí no és necessari per viure a Hong Kong i la majoria de la gent no el parla amb prou fluïdesa, tot i que el parlen millor que l’anglès perquè son llengües “germanes”… com si comparéssim el català, castellà i italià amb el swahili.

Com evolucionarà la cosa?

És difícil de dir, però el que és segur és que a Hong Kong tot es mou molt ràpid!

La integració de Hong Kong amb l’economia de la “mainland” prosseguirà, però els hongkonguesos estan molt orgullosos de la seva llengua… i els esforços educatius de les famílies van dirigits a l’anglès, en forma de classes de repàs i de conversa, professors particulars i, si el nivell econòmic ho permet, portar els nanos a col.legis internacionals o catòlics en anglès.

Un bon domini de l’anglès assegura un bon futur professional. Del mandarí, de moment, no… perquè tothom el pot xapurrejar.

Vaig somiar que m’apunyalaven

Imatge d’aquí

Fa dos o tres dies vaig tenir un somni ben angoixant. Estava en una mena de passarel.la com les que hi ha en els molls per pujar a un vaixell (però no hi havia cap vaixell). Estava envoltat d’aigua per tres bandes. La passarel.la estava plena de personalitats famoses i d’algun dictador africà (això em semblava). Jo estava perllà al mig, no recordo ben bé per què.

De cop i volta, m’acosto massa a un dels segurates del dictador, treu un punyal, i me’l clava a l’esquena. Recordo la imatge del punyal banyat en sang.

En aquell moment, en el somni, em qüestionava per què no sentia res. Em qüestionava si realment així és com et sents quan mors: sense dolor.

Amb un esglai, em vaig despertar d’un bot al llit, com quan estas mig adormit i somies que caus.

Mai abans havia somiat que em mataven!

Què deu voler dir?

Vaig passar un mal tràngol

El fum era com aquest però més blanquinós. Foto d’aquí

Tenia pendent explicar-vos les meves peripècies al volant. En resum pels que no sapigueu de què va: mai m’ha agradat conduir, no tinc cotxe i feia prop de tres anys qeu no conduïa, però l’altre dia vam decidir llogar-ne un per anar a passar el cap de setmana a Olot i Girona.

Dissabte a les 09h jo era puntual a la porta d’Europcar perquè em donessin el meu Seat Ibiza tdi gasoil. Me n’entreguen les claus i em diuen: “L’acabo de repassar. Ja veuràs com no hi tindràs cap problema.”

Osti noi, si es descuida! Quina frase més profètica!

Engejo el cotxe, i se’m cala. Hi torno, i se’m torna a calar. No em va estranyar que se’m calés, ja hi anava preparat mentalment: entre la meva falta de pràctica i que és un cotxe llogat que no coneixes…

A betzegades, aconsegueixo treure’l del concessionari. Per donar la volta a l’illa de cases se’m cala com deu vegades, i quan semblava que ja aconseguia córrer sense problemes, al cap de cinc minuts de rellotge, comença a sortir un fum blanc horrorós del motor.

Fotia una pudor a goma cremada!!!

Quan feia deu minuts qua havia tret el cotxe del concessionari, l’he de mal aparcar on puc perquè no tira i el fum i la pudor són massa grans.

El motor s’havia sobreescalfat. La llumeta de “problemes amb el motor” em martiritzava fent pampallugues.

Jo pensant: “Merda Òscar, ja te l’has carregat. Sort que has comprat assegurança a tot risc!!” Al meu cap no hi entrava cap altra possibilitat que no fos que jo hagués destrossat el cotxe. La meva autoconfiança conductora estava batent rècords de mínims.

Joder!!!!

Truco al telèfon d’assistència i em diuen que si només he conduït deu minuts, el més ràpid és que m’esperi que el motor es refredi i jo mateix torni el cotxe a la botiga d’Europcar, on me’l canviaran per un altre no problem.

M’espero mitja hora, la llumeta odiosa ja no pampallugueja. El motor s’engega… però el canvi de marxes no va.

Torno a trucar al telèfon d’assistència i m’envien una grua i un taxi a recollir-me.

Mentrestant, ja són quarts de dotze i és impossible que arribi ni tan sols a la segona part de la classe d’alemany.

El meu estat anímic és deplorable, segueixo convençut que em fotran a la llista negra d’Europcar i de tots els “rentacars” i tremolo com una fulla dels nervis.

El gruero, quan arriba, és la meva salvació. M’explica que el problema no sóc jo. Un cotxe, per més destraler que siguis al volant, no es fa malbé així de fàcil.  L’embrague s’ha trencat. Es veu que el fum blanc i la pudor són característics del cas. I quan l’embrague es trenca, el xip que controla el canvi de marxes deixa de funcionar. El gruero, òbviament, flipa que puguin llogar vehicles en tal mal estat.

Quan m’explica això, de cop i volta em noto vint quilos més lleuger i si no fos perquè encara tremolava lleugerament, l’hagués abraçat. De debò!

Un cop alleugerit aquest mal tràngol, el taxi em torna a la botiga d’Europcar, em donen un altre Seat Ibiza tdi gasoil (però platejat en comptes de blanc)… i aquest cop em funciona bé!

La resta del trajecte es resumeix així: vam arribar bé a Olot i a Girona, el cotxe de tant en tant se’m calava, sobretot en semàfors i stops, però per manca de pràctica meva en el joc de peus embrague-fre-accelerador.

Res que la pràctica no arregli.

Vaig passar d’altres moments de tensió. Com quan, sortint de Girona, el cotxe se’m va calar 12 cops en un semàfor. O ja arribant a Sabadell, en un semàfor en pujada, el cotxe se’m va tornar a calar deu cops.  I els del darrere fotent-me senyals obscens amb els dits.

En aquestes dues ocasions, si no hagués estat per la tensió, m’hagués posat a plorar.

Si m’haguessis preguntat en aquell moment quan tornaré a conduir, t’hagués contestat que mai més. Però ara, mirat amb perspectiva, crec que vas er una bona experiència: vaig practicar molt, vaig conduir sota tensió 🙂 i vam fer tot el trajecte sans i estalvis i sense perdre’ns.

Ja estem planejant una escapadeta pel Sud de França… i a l’estiu vacances amb cotxe per la Costa Brava (és el que té anar amb nen).