Un estiu de bones pel.lis

Aquest estiu he vist les següents pel·lis:

El primer dia de la resta de la teva vida: Comedieta francesa que vam anar a veure una mica perquè sí, perquè veníem de passar el dia a Vacarisses i ens va picar d’anar al cine, i a l’Irene i l’Àlex els feia gràcia aquesta. Mostra el pas del temps i com canvien les persones en el si d’una “familie” francesa. Bona música a la banda sonora. Un 7,5, apa!

Coco Chanel: La vam veure amb la Dawn a Hong Kong. A mi em va agradar. A ella no tant. Un 6,5

3 díes amb la família: Pel.li catalana d’una directora novella, Mar Coll, que em va sorprendre més que positivament. Retrata a una família típica catalana (em recorda la meva… ups!) quan es mor el patriarca. Magistralment interpretada per Nausicaa Bonnín i l’Eduard Fernández. Molt i molt bona. Un 9,5 fregant el 10.

The Visitor: Me’n vaig assabentar llegint al diari que era un èxit inesperat i que l’afluència de públic havia fet que aquesta obra nord-americana sobre la immigració il.legal, portés més de dos mesos a cartellera. Hi vam anar la setmana passada amb l’Ester i és tendra i maca, a banda de reunir actors genials. Una mica previsible, trobo, perxò. Un 7, 25

Ponyo al penya-segat: No es pas nova, però feia temps que tenia pendent aquesta pel.li d’animació japonesa de Hayao Miyazaki, l’autor d’altres obres mestres com Porco Rosso, El castell encantat, Los viajes de Chihiro, La princesa Mononoke, etc. Va millorant amb le temps, trobo, i Ponyo l’he trobat genial: sentimental sense ser sentimentaloide, podríem dir que és la versió japonesa -i millorada (menys culebrònica)- de La sirenita. I jo estic per fundar el club de fans de la Ponyo!!!! També un 9,5

En resum, sense miraments, recomano una pel.li made in casa nostra (3 dies amb la família) i una altra del país del sol naixent, Ponyo. Porque yo ponyo y no saquio (doleeeeeeent, ho séeee)

Més somnis

Un dels d’avui: No sé de què parlem amb l’Ana de l’oficina i diu: “ah, vale, a gerres de cervesa no, però a canyes sí que us puc convidar”. I ens convida a canyes i tapes de pernil salat (que talla ella mateixa d’una pota de pernil que resulta que tenim a la cuina de l’oficina…

Strange…

Somnis

Últimament tinc somnis més vívids que de costum:

– Dos dies seguits vaig somiar que tenia un virus al mòbil i que no trobava cap antivirus que m’ho solucionés.

– L’altre dia vaig somiar que anava cap a casa el meu pare a Sabadell i que a l’edifici del costat hi havia la Hillary Clinton obrint (aixecant) la persiana d’un graig. Estava ajudpida i fent força per apujar-la, però amb un vestit jaqueta. Jo anava a la porta del costat acompanyat d’algú més i li deia a la Hillary “Què en pensa el teu marit d’això?”. Recordo que després ens fotíem a fer conya i a riure’ns-en amb els meus acompanyants.

Molts cops tinc somnis que passen en el mateix entorn i, també de vegades, recordo coses que no sé si les he somiades o les he viscudes despert.

Us passa això a vosaltres?

Recordeu algun somni que uss hagi colpit, últimament?

Líders en immigració

Miro per internet una entrevista als Matins de TV3 al professor d’economia d’ESADE Carles Torrecilla, que es mostra molt optimista sobre la scrisi.

M’he quedat amb el que ha dit: durant els últims set anys Catalunya ha estat “la regió del món amb més immigració no estant en època de guerra”.

Flipant.

Val la pena veure-la:

Vodpod videos no longer available.

more about “Líders en immigració“, posted with vodpod

Pel·lis capdesetmanils

Aquest cap de setmana he vist:

Ha nacido una estrella“, pel·li de l’any 37 sobre una actriu que vol triumfar i el seu marit, que primer l’ajuda, no suporta que ella tingui més èxit que ell i es passa a l’alcohol. Me n’esperava més.

Cuentos de Tokio“, un clàssic del Yasujiro Ozu del 1953 on es poden veure les diferències generacionals en una família entre els pares, vells i que viuen en un poble, i els fills que viuen a Tokyo. Em va agradar bastant.

Olot city

Ho tenia pendent, ho sé. Ara fa dos capdes l’Ester, la Laura, el Lucas i jo vam anar a Olot a veure l’Edu i la Gemma, per assegurar-nos que seguien igual de feliços i eixerits que sempre. Com que no ens van decebre, vam poder tornar a casa amb la satisfacció de la feina ben feta, la panxa plena de tan menjar (boníssim, esclar que sí) i alguns -jo- amb l’esquena cremada de tant de sol.

Com ja és habitual, ens vam passar el cap de setmana endrapant com a dropos o a la piscina d’Olot, que és fantàstica i bastant buida, sobretot si ho compares amb les habituals aglomeracions metropolitanes!

Val a dir que, com sempre, l’Edu i la Gemma van fer d’amfitrions estupendos  i van aconseguir que tots ens ho passéssim súuper bé!

Moltes gràcies!

Si voleu veure’n les fotos (made in Laura, la reportera més ditxaratxera hehe):

Olot 2009-08 02

En primer pla el Lucas-saurio, jo, la Gemma i l’Edu

Olot 2009-08 03

Amb la Laura ditxaratxera

Olot 2009-08 05

Amb l’Edumi

Olot 2009-08 06

Amb la Gemma

Olot 2009-08 07

L’Ester dormilega

L’efecte túnels

Ara anar de BCN a Olot és molt més ràpid des que han obert els túnels de Bracons que  comuniquen Vic amb Olot en tot just 15 minuts, amb la qual cosa el temps en bus et baixa de més de 2 hores a poc menys d’hora i mitja. Però deu ser la calma que impera a la Garrotxa o alguna cosa així, perquè tots menys l’Ester (que, en contra del que sembla en la foto anterior, hi deu ser immune, ves) vam sucumbir a l’Efecte Túnels: Sorties dels túnels de Bracons i et venia, de cop i volta, una nyonya, una cosa!

A tots ens va passar: jo la nit de divendres se’m tancaven els ulls a taula mentre sopàvem, em quedava adormit a mitja conversa. No m’havia passat mai!! La Laura, que va arribar dissabte, igual!! I el Lucas, que va venir només diumenge a passar el dia, més del mateix!! Jo tinc la teoria que  la Garrotxa queda arreserada de l’estrés barceloní i quan hi entres és com un xoc pels no avesats.

(Per tant, l’Ester hi està immunitzada perquè no pateix estrés? O perquè fa escapades secretes a Olot i ja no li ve de nou??)