Espanya em roba més de 500€ al mes

O sigui, més de 6.000€ l’any. El meu compte d’estalvis agrairia molt que m’ho deixés de robar, de debò!

El Cercle Català de Negocis han fet el que n’hi diuen la “calculadora de la nòmina catalana“: una forma molt gràfica de mostrar quant pagues cada mes en impostos que se’n va a Espanya i no torna en forma de serveis.

L’espoli fiscal que patim els catalans, segons les estimacions més conservadores, és de 22.000 milions d’€ l’any, un 9,8% del PIB català.

Des del Cercle Català de Negocis afirmen que si fóssim independents, aquests diners que ens roben cada mes podrien ser-nos retornats en forma de:

– Rebaixa d’impostos que augmentaria la renda disponible

– Millora dels serveis i infaestructures públics

Ara mateix Catalunya som un país com Dinamarca, amb els impostos de França i els serveis de Rumania (ui no, que la Renfe rumanesa funciona més puntual, segur!).

Vist com està el pati, amb la polèmica de l’Estatut i tot plegat, convindria que Espanya i Catalunya ens separéssim amistosament, com en el seu dia van fer Txèquia i Eslovàquia, o Suècia i Noruega. Els catalans podríem respirar tranquils!

I tu, vols saber quant hi guanyaries, si no fóssim espanyols? Pots mirar-ho aquí

Anuncis

D’urgències

Divendres la Dawn no es trobava gaire bé. Dissabte vam passar-nos el matí a urgències. No patiu, no és res greu. Està bé, va ser més l’ensurt que res més.

Vaig poder conèixer de primera mà com funciona l’atenció sanitària de casa nostra. Si bé la impressió del personal que la va atendre és molt bona (la metja molt simpàtica i professional), ens vam haver d’esperar una hora per ser atesos perquè estaven “col.lapsats”.

Aquesta és la pitjor part.

Si segons els rànkings els serveis sanitaris de l’estat espanyol són els 6ens millors del món (i Catalunya és dels millors de l’estat), no vull ni pensar com deuen ser les urgències de la resta de països del món!

Teniu experiències “urgencils” que volgueu compartir?

Cursa Jean Bouin

Avui he corregut la cursa Jean Bouin, de 1okm i bastant malparida, perquè l’últim quilòmetre fot súper pujada, ja que s’enfila a dalt de Montjuïc des del Paral.lel. És un trencapulmons!

Hi anava amb bastant precaució. Era el segon cop que hi corria, l’anterior va ser fa uns 5 anys amb el Jordi Benet. La meva arribada a meta va ser triomfal, amb una súper trallada res més creuar la línia d’arrivada.

Però avui estic súper content, perquè malgrat que l’últim km et trenca i acabes baldat i tal, és la meva cursa de 10km més ràpida. Acabo de consultar els resultats i l’he fet en 48’51”, i he quedat el 2712è. (devíem ser uns 6.000)

Estic content perquè vol dir que estic més en forma que fa cinc anys i perquè l’entrenament que estic seguint al gimnàs funciona.

De fet, des del gener passat que vaig córrer la mitja marató que no feia corregudes tan llargues. Al gimnàs faig peses i ‘interval training’. Consisteix en córrer no més de 12 minuts alternant, per exemple, mig minut a 17,8km/h i un minut a 9km/h. Els canvis de ritme et trenquen. Diuen que és la millor manera d’aprimar-te, perquè és tan intens que segueixes cremant calories hores després d’haver acabat. També va molt bé per prerarar el cor i els músculs per grans esforços. I 10-12 minuts, dos cops per setmana es fa en un plis!!!

Per tant, de cara a la propera mitja marató (m’he apuntat a la Mitja de Granollers, la més important d’Espanya), seguiré entrenant en intervals. Total, millorar la meva marca de l’any passat no costarà gaire. I m’ho passaré bé!!!

Entrevista a Jordi Pujol a El País

“Ehm, ehm, avui això no toca!”

L’entrevista Lluís Basset al seu blog d’El País. L’entrevista és interessantíssima, perquè repassa el període de finals dels 80s i primers 90s amb la reunificació alemanya, la desintegració de l’URSS i al formació dels nous estats a l’Est.

També parla breument de la “desafecció” actual catalana, però trobo que es queda curt quant a pronòstics.

“Cataluña es como Lituania, pero España no es como la Unión Soviética. O bien, que Cataluña es como Eslovenia, pero España no es como Yugoslavia. Las independencias son el resultado de una voluntad. Hay un sentimiento, una fidelidad, la defensa de una identidad, pero lo decisivo fue la explosión de los imperios”

“[cuando un país se ve excluído de un proyecto más amplio] sería la desafección de la que ahora hablamos en Cataluña y en España”

El nostre ex-ex-Molt Honorable, tot i que no el he votat mai i, en moltes coses, el trobo un jeta que ha fet molt de mal a Catalunya i que ens ha convertit en la massa informe i mediocre que som ara, en d’altres coses ha estat un gran estadista. Una contradicció, però cert.

Molt interessant

Més fotos del comiat

A mode previ a la mega party de dissabte, us mostro més fotos que m’ha passat la Laura Sebastián (moltes gràcies!) del comiat de solters que ens van muntar a la Dawn i a mi. Apa, gaudiu-ne!

Oleeeee, que guapo el nostre Equip A particular! Merci nanos!

Retrobament al Tibidabo després d’haver-nos tingut segrestats durant una hora i mitja.  😀

Eh que ens van deixar macos?

Foto d’equip al Tibidabo

Abella pacifista i princesa wonderbra.

La Dawn em maltracta. En tinc les proves!!

Kara o què?

Que romàntics, desafinant amb l’Eternal Flame! (bueno, jo, perquè la Dawn cantava súper bé)

En fi nanos, dos dies i més festaaaaaaa!!!! Farraaa guarraaaaa!!!

Sobre els pirates

N’estic una mica fart de les notícies sobre el segrest de l’Alakrana. No són herois, són expoliadors.

L’Alakrana és un vaixell tonyinaire, “armat” amb última tecnologia per fer pesca d’arrossegament i pescar com més tonyines millor i, de passada, carregar-se tota la vida submarina.

Les tonyines estan a punt de desaparèixer dels oceans del planeta. De fet, la UE n’acaba d’aprovar unes quotes pesqueres un 40% més reduïdes, però tothom sap que ni així no seran suficients per salvar les tonyines.

Els principals pescadors de tonyina del món són els vaixells espanyols. Els principals clients, els japonesos, que en paguen xifres astronòmics per al seu sushi.

Com que la tonyina ja ha desaparegut de la Mediterrània, l’Atlàntic i l’Àrtic, els pesquers bascos (l’Alakrana és basc) se’n van cada cop més lluny i amb més tecnologia per arrambar amb el poc que queda.

Així és com han acabat a Somàlia, pescant (es diu que sense permís) en aigües territorials d’un país immers en el caos, on no hi ha un govern funcional i on mana el campi qui pugui. Precisament per això poden pescar-hi!

I també per això Somàlia és on més pirateria hi ha del planeta.

Si els de l’Alakrana se’n van fins allà per aprofitar-se del caos, crec que és de lògica i de justícia que també pringuin amb la part dolenta del caos que volien explotar: el risc de ser detinguts, ferits, morts, xantatxejats, etc per pirates.

En definitiva: flipo de l’espectacle mediàtic i l’esperpent del govern de l’Estat que han convertit una colla de criminals ecològics que ja sabien on es ficaven, en herois i pobres víctimes del Pirata Patapalo de torn.

Puto fàstic.

I les tonyines, mentrestant, desapareixent. Els nostres néts fliparan amb nosaltres. Ens veuran igual que nosaltres veiem els esclavistes de fa un segle o els inquisidors medievals.

Comiat de solters

Dissabte 07/11 ens van fer el comiat de solters. Estàvem a casa tan tranquils quan, de cop i volta, sentim des del balcó una colla de bojos que comencen a cridar, xiular i cantar: “Visca Hong Kong, visca Sabadell!”.

comiat solter 1

Treiem el cap i, morts de vergonya, ens adonem que hi ha tots els nostres amics a baix al carrer, vestits amb samarretes carabassa amb la nostra foto impresa.

Anteriorment ens havien donat una llista d’elements que havíem de portar.  Agafem els patracols, ens autodesitgem sort, i baixem al carrer.

El primer que van fer va ser donar-nos una samarreta temàtica a cadascú i dir-nos que ens poséssim els antifaços. Ens van repartir a cadascú a un cotxe diferent i apa, som-hi.

comiat solter 2

Però a on?

Aaaah, sorpresaaaa! Ja us ho trobareu!!!

Al final vam arribar al Tibidabo.

Va ser súper guai!

Un cop a dins, ens van començar a fer tot de proves. La cosa va començar malament, perquè la primera prova va ser: demaneu-li a algú de l’altre sexe que us descordi el primer botó dels pantalons i la primera senyora a qui ho vaig demanar va fugir corrents amb cara de “socorrs, un maníac”! Per sot una parella jove amb un fill es van prestar més a la conya.

Ens van fer un test de preguntes generals (resulta que jo sóc més bon hongkonguès que la Dawn catalana) o un altre tipus Su Media Naranja (us en recordeu?) amb pissarreta inclosa amb preguntes com ara “al llit quina és la teva postura preferida?”. Per sort vam acertar.

Però sens dubte el més espectacular va ser passar-nos tot el dia disfressat de princesa (jo) i d’Abeja Maya (la Dawn, que estava guapíssima!). Vam ser l’atracció de tots els nens. Per allà on anàvem, tothom començava a cantar: “En un país multicolooor”.

comiat solter 3

(Aquest foto ens encanta, ens l’hem impresa i emmarcada a casa!)

Va ser boníssim que, tot dinant, dos nens d’uns sis o set anys se li acosten a la Dawn i tots seriosos li pregunten:

– Com és que les abelles també veuen cocacola?

comiat solter 4

El Tibidabo va ser molt bonic. Ens ho vam passar molt bé. No hi havia estat des que l’havien reobert i trobo que l’han deixat molt bé: les vistes són espectaculars i l’han fet rotllo vintage, amb un toc antic que queda molt agradable, ja sigui per passejar-hi o per muntar a les atraccions. Val la pena!

comiat solter 5

Del Tibidabo vam passar un moment per casa i, ja canviats, vam anar a sopar. Teníem taula reservada a Eterna, un restaurant d’espectacle amb drag queens. Va ser molt divertit, cantaven cançons i es ficaven amb el públic. Això sí, la Dawn i jo ens vam passar tota la nit pregant que, sisplau, ens ignoressin. I per sort no se’ns van acostar!

comiat solter 6

El Dani i el Lucas es van partir el cul (ups!) de tant de riure!!!

comiat solter 7

Finalment vam acabar la nit cantant karaoke, on vam riure molt. Tant del que cantàvem nosaltres, com el que cantava la resta de públic. Hi havia molt de friki suelto! Un pavo que es pensava que estava a Operación Triunfo, i una senyora sudamericana que portava 10 copes de mes, no s’aguantava dreta, no veia la lletra de les cançons que cantava i tot i així va atemptar una vegada i una altra cançons d’aquestes súper karaokils de “me has herido, me ha robado el corazón y se ha ido con otra”.

La nostra colla vam cantar Entre dos tierras, Isla bonita, Mamma mia, Eternal Flame (la Dawn i jo), etc

comiat solter 8

La Irene i jo cantant al ritme de la Madonna a Isla Bonita: “él dihow te amow” amb accent americà hua hua hua! 😀

Vam arribar a casa cap a les 5, reventats, però mlt contents. Els nostres amics s’havien currat un dia esplèndid!

Moltes gràcies a tots:

– Als que per sort hi vau poder assistir: Àlex, Irene, Ester, Laura, Jordi, Edu, Gemma, Marga, Jordi, Rosa, Jordi, Núria, Jordi, Lucas, Dani, Sara i Helena

– Als que per desgràcia no hi vau poder assistir

I ara, dissabte que ve, la mega Wedding Celebration!!!!