Diumenge vam celebrar el nostre aniversari

Diumenge vam anar a sopar a un japonès per celebrar el nostre aniversari de casats.

Veus, celebrar dos casaments té aquestes coses, que celebres dos aniversaris! (aquí i aquí)

Com que ens vam passar tot el dia llençant trastos del “nou pis” i netejant-lo, quan va arribar el vespre estàvem mòlts.

Tot i així, ens vam dutxar, empolainar i vam sortir a sopar. La nostra intenció era anar a un dels restaurants guapets de Sabadell, però estàvem tan reventats que no ens vèiem amb cor de caminar ni deu minuts. I la Dawn s’havia posat sabates de taló després de més d’un any de no portar-ne i els peus se li negaven a caminar.

Vam acabar a un xaponès bastant bo de prop de casa.

Vam fotre’ns, primer, uns entrants d’amanida de cogombre i sopa miso:

Seguidament, una bona platerada de sushi:

I un shabu shabu de marisc. El shabu shabu és una olla amb caldo bullent on hi posen uns sèrie d’ingredients i ho fan bullir tot junt. Per menjar, s’acompanya amb una salsa especial. La gràcia és que ho fan tot davant teu. A nosaltres ens hi van posar gambes, escamarlans, calamar, salmó, bolets, tofu, uns fideus especials, col, verduretes…

De postres, la Dawn es va demanar gelat de te verd i jo nous amb nata.

El Cèdric va venir amb nosaltres, però es va passar les dues hores dormint com un tronc. 🙂

Anuncis

Adéu Mafalda

Quan ens vam llevar diumenge al matí, la Mafi era morta. Feia dies que no menjava gaire.

Crec que s’ha mort de tristesa. Potser trobava a faltar el Coco.

O potser se sentia desplaçada, ara que el Cèdric els havia pres protagonisme?

Adéu Mafalda.

Moltes gràcies per haver viscut aquests tres anyets amb nosaltres!

In memoriam Mafaldae, 08/2007 – 11/2010

Quan tot semblava dat i beneït…

(Fotos de l’Església de St. Oleguer d’aquí i del Pabelló Municipal d’Esports d’aquí)

Divendres va ser el dia que tot el nostre planning va canviar.

Fins a aquell moment, el nostre pla era quedar-nos temporalment al pis del Xavier, donar-los temps perquè pintessin el nostre pis nou i l’acabessin de condicionar i, a primers de desembre, mudar-nos-hi. De fet ja havíem deixat tots els mobles al mig del menjador, tapats amb uns plàstics, a l’espera que ens donessin les claus i ja hi poguéssim entrar a viure.

Dijous a la Maria Rosa se li va ocórrer, com que havia de sortir a fer gestions, d’acostar-se a les companyies de llum, gas i aigua a preguntar quins tràmits havíem de fer per fer el canvi de nom dels rebut.

Divendres al matí em va trucar a l’oficina: no s’ha de canviar de nom (que és el que ens havien dit), sinó que s’ha de donar tot d’alta, amb tot el que implica:

– L’alta de l’aigua costa 135€

– Perquè et donin la llum primer un tècnic certificat ha d’emetre un “butlletí” certificant que la instal.lació elèctrica està en condicions. I costa uns 100€. Després, paga a Fecsa-Endesa perquè et posin un comptador nou: 95€

– Amb el gas tres quarts del mateix: un tècnic dels autoritzats ha de certificar que les tuberies estan OK (paga 100€!) i després has de tramitar l’alta d’un comptador nou: 195€. Amb l’afegitó que perquè t’instal.lin el comptador del gas tarden entre 3 i quatre setmanes.

En resum. De cop i volta, anar a viure al pis nou s’havia convertit en un mal son: 600€ per donar d’alta els subministraments + un mes eprdut que no hi podem viure perquè no podríem dutxar-nos o cuinar.

De conya!

Truco a l’administradora de finques i em diu que efectivament. Que així és. I la propietat no s’avé a negociar.

Parlem amb la Dawn i ens posem d’acord: “mira, us donem tres alternatives: o bé ens ho tramiteu tot vosaltres i firmem el contracte un cop els subministraments estiguin d’alta, o bé la propietat ens dóna dos o tres mesos gratis, o bé no ens mudem. Per sort hi ha una crisi i Sabadell està ple de pisos buits i nous de trinca. Vosaltres mateixos.”

No van afluixar.

Ahir vam llogar un traster per deixar-hi tots els mobles. (Donaria per un altre post: això dels trasters són una bona solució! Estan bastant bé de preu!)

Avui hem recollit tots els mobles que teníem al pis i cap al traster.

Hem decidit que ens quedarem a viure, al menys durant un any, a casa del meu pare (té un pis buit de 130m2). Durant aquest temps estalviarem pasta per un tubo. No és la millor zona de la ciutat, però el Cèdric encara no ha d’anar a escola, no passa res. I mentrestant, el meu pis de BCN el tinc llogat.

Ara, el pis del Xavier estava bruuuuut! Ens vam passar tot el cap de setmana llençant trastos i netejant. Porto ahir i avui cruixit del mal que em fan les agulletes. I el que encara ens queda per endreçar!!!!!

(Les fotos que podeu veure al capdemunt són les vistes que tinc des del balcó de casa a Sol i Padrís, Sabadell)

Fins als collons!!!!

Foto d’aquí

Tinc ganes de desfogar-me. N’estic fins al capdamunt de la intoxicació informativa. De la crisi dels collons. Dels PIIGS i del rescat de Grècia, Irlanda i Portugal. D’Espanya, que serà la pròxima perquè “no ha fet prou els deures” i no ha reformat encara les pensions de jubilació. De la Merkel que va donant lliçons a tothom quan Alemanya i França van ser els primers a rebentar fa uns cinc anys el pacte d’estabilitat quan eren ells els que estaven en crisi i tothom va mirar cap a l’altra banda.

N’estic fins als collons del ZP. Ens pensàvem que els somriure de Bambi i el “trauré les tropes de l’Irak” eren indicadors d’un estadista del nou mil.lenni, però resulta que no és més que un mediocre. Un fracassat. Que no se n’ha enterat encara que hi ha una crisi mundial i el sector financer -el mateix que ens va fotre en aquest merder- ara se’ns volen cruspir a tots amb patates. Però esclar, pot estar content, perquè no tenim alternativa i el líder pepero fot encara més pena.

Em fot fàstic l’anticatalanisme de respectarem el que digui el Parlament per després fer servir l’Estatut per eixugar-s’hi el cul, empastifar-lo al Tribunal Constitucional, i a sobre vendre-t’ho com un triomf de la democràcia. Que ja se sap, que si ens queixem és perquè els catalans som així d’insolidaris i de victimistes, però al final acabem tragant..

Doncs tingues collons i declara la independència. Però no, hi ha massa interessos en joc i l’eslògan de campanya dels sociates catalans és “ni de dretes ni independentista”. Si t’has de definir en negatiu, xato, deu ser que no saps què ets, oi? Els convergents no estan a favor de la independència, però en un suposat referèndum l’Arturito diu que “a títol personal” hi votaria a favor. En què quedem?? Els suposats independentistes d’ERC, així que van tocar una mica de poder, donde dije digo digo Diego i abans de res “cal seguir treballant per construir Catalunya”.

Tots plegats són una colla de mentiders. No me’n crec a cap. Ni un, d’honrat, no n’hi ha!

M’agradaria saber els bancs, multinacionals i lobbies quant paguen a cada partit, quins interessos creats hi ha. Però quan parlem de transparència, tots muts i a la gàbia. Ja sabem que els casos Millet i el famós 3% sempre acaben tapats, perquè si es destapés tots quedarien igual de malparats. I els ideals, on són? I el poble que defenses?

Em pots dir què has fet per ajudar un emprenedor que es vol arriscar el seu capital per crear una empresa?

Em pots dir que has fet per ajudar una família que té la iaia amb Alzheimer?

Em pots dir què has fet per evitar que el 30% dels joves abandonin els estudis?

Sí, bones paraules moltes, això ja ens ho sabem! Però la democràcia és cada quatre anys i qui t’oferirà un càrrec d’assessor milionari quan et retiris de la política serà la caixa/farmacèutica/energètica de torn.

L’únic que queda clar, és que sempre acabem pringant els mateixos: tu i jo.

Primer vam rescatar bancs amb els nostres impostos. Després aquests bancs no concedeixen crèdits i ens han de retallar els drets socials i l’estat del benestar perquè “no ens ho podem permetre”. Té collons la cosa!

Seguidament, la premsa anglosaxona i la Merkel s’apunten que hi ha països dolentots i que se’ls ha de castigar. Els uns, que tenen tírria a l’euro. L’altra que va de reina del mambo perquè viu de les exportacions. Però si exporta, és perquè algú li compra, no?

Els d’aquí, que són tots uns mediocres temorosos. Algun polític de primera fila català o espanyol ha fet carrera fora del seu partit? Només el Mas, que va ser gerent d’un parell d’empreses que es van enfonsar. Algun polític que parli anglès mínimament bé? No, “becasue he is my friend”.

Catalunya fot caguera.

Espanya és un mal negoci.

Europa és un cau de víbores.

El món està dominat per quatre màfies financeres i ningú té collons de canviar res.

Doncs jo passo. Apago el món. Deixo de fotre’ls puto cas. Ja s’ho arreglaran!

Jo em preocupo de lo meu: el meu fill, la meva dona,  la meva família, el meu benestar i felicitat, els meus amics, el meu hortet.

Fa dos anys que no miro la tele, precisament per això, per no intoxicar-me.

Em sembla que ben aviat optaré per ni tant sols seguir les notícies per internet. Total, pa qué, tot són desgràcies. No vull saber-ne res d’un món dominat per mediocres.

Passo.

I no obstant…

Cal un canvi. Cal un canvi de rumb. Però no sé què més puc fer, a banda d’ocupar-me que jo i els meus siguem feliços i honrats!

Algú em pot ajudar????

No crec en les ONGs

Imatge d’aquí

Ahir a l’oficina vam començar a parlar sobre les ONGs d’ajuda al Tercer Món. Estàvem tots d’acord. Jo, particularment, no crec en les ONGs d’ajuda al Tercer Món.

Alguns motius:

  • És dificilíssim fer un seguiment i veure els comptes (“accountability”) de què en fan dels teus diners
  • Se sap que hi ha molta corrupció en el món de l’ajuda al desenvolupament. Moltes medicines, roba o diners acaben en mans del dictadors de torn
  • El meu pare va treballar uns anys en una ONG (no diré quina) d’apadrinaments portant Guatemala i Centre-Amèrica. M’explicava que la mitjana és que el 60% dels diners aportats (per padrins/benefactors/socis/com n’hi vulguis dir) es gastin en sous dels treballadors del Primer Món. O sigui, pagues 10€ i 6 se’n van a alimentar la pròpia burocràcia de l’ONG
  • M’explicava que els diners que arriben al seu destí són ben pocs. Una tàctica que fan moltes és a les memòries anuals, on diuen “hem comstruït 30 escoles a Somàlia”, fotografiar cada any les mateixes escoles… però des de diferents angles i canviant-los les plaques amb el nom. Flipant!
  • Tot el món de l’ajuda al Tercer Món és una forma com una altra de neocolonialisme. Primer vam envair els seus països, vam esquilmar-ne la població, vam arrassar-los els recursos, els va esclavitzar… i ara els seguim dient què han de fer i seguim creant-los una relació de dependència amb les nostres ONGs
  • Molta ajuda (de la poca que arriba) és mal intencionada o contraproduent. Durant molts anys s’enviaven tones de llet en pols per biberons per als nens africans. La Nestlé hi fotia el negoci del segle, però els nens africans morien com a mosques: la llet en pols és menys nutritiva que la materna; no comptaven amb aigua potable i fotien els bibes amb aigua contaminada!
  • Quina ideologia (ben intencionadament o no) transmeten aquestes ONGs? Dependència de la tecnologia, medicines, recursos humans, etc del Primer Món. O sigui, segueix sent el “pobre negret, sort en tens que et venim a salvar!”
  • Crec sincerament que la millor manera d’ajudar el Tercer Món és deixant-los en pau. Portem massa temps dient-los el que han de fer!
  • Si realment vols ajudar algú, mira el teu veí, vés a Càritas del teu barri, ensenya català a immigrants, fes companyia a nens malalts d’un hospital o a anciants d’un asil. El teu impacte serà més gran! Però queda molt bé pagar la quota i oblidar-se de tot, oi?

En fi, només algunes reflexions. Què hi dieu?

La bola de la sida

I si tot el que ens han explicat de la sida fos mentida?

No seria el primer cop que l’ONU, l’OMS i les farmacèutiques ens venen la moto.  Què va passar si no amb la mega pandèmia de la Grip A que ens havia de matar a tots i que millor que ens vacunéssim?

No té pèrdua:

Ja havia sentit les seves teories anteriorment, per exemple a El Informe Lugano, de la Susan George (sobre l’eugenèsia), o La Mafia Médica, de la Ghislaine Lanctot (aquí, aquí i aquí) sobre la mentida de la sida.