Més fotos aniversari

He afegit les fotos de la Laura al Flickr. Mireu-se-les!

Anuncis

Spurmos

Déu meu el que s’inventa el màrqueting!

Ara resulta que jo sóc un ‘spurmo’.

Ahir vaig anar a dinar a casa el meu pare i ja en el sofà, mentre jo em prenia el meu te verd amb menta i ell i la seva dona els seus cafès descafeïnats, em diu: “mira, avui surts a La Vanguardia”.

I m’ensenya una pàgina de les de cap al final del Magazine on parlaven d’un nou concepte que s’han inventat els del New York Times i que és un pseudo-acrònim de ‘single proud unmarried men over thirty’. O sigui, spurmo. Que sona lleig, però bueno, millor això quelo de metrosexual del Beckham!

Per tant, a partir d’ara, quan em pressenti a algú, diré:

– Hola, què tal, sóc l’Spurmo Visús.

(Ah no no, la foto no hi pinta res, però m’ha aparegut a la cerca de “spurmo” a Google Images i l’he trobat divertida 😛 )

Sóc roig

No em poso vermell amb tanta facilitat com ma amie Irene 😉 ni sóc comunista, però sí que sóc vermell…

…i blau, i verd, i groc, i catxumbo, i negre d’agonia!

Estic fart de ‘podemos’ i ‘somos rojos’ i ‘a por ellos oe’. Estic fart que els del bar de davant de casa tirin petards per cada gol d’Espanya contra Alemanya i surtin a cridar al carrer en desbandada (que síiiii, que us hem sentiiiit, que no estem soooords).

I estic fart que, diumenge, tot el país es paralitzarà per veure com 22 noiets milionaris repartits en dos equips amb samarretes de colors diferents juguen a futbol. No critico el futbol. No critico que la gent se’l miri. No critico que els jugadors bons siguin milionaris. No critico que els milionaris hi juguin. Però no entenc que, com a país/ estat/ col.lectiu de ciutadans que paguem impostos, ens haguem d’identificar amb uns nanos que van darrere una pilota. Ni entenc com m’afecta a mi com a individu.

Si Espanya guanya, seré més feliç? La meva vida, com a habitant de la monarquia espanyola, haurà millorat en res de substancial???

I si guanya Alemanya, m’hauré de tallar les venes o, en el meu cas com a japonitzat, fer-me el harakiri?

Dit això: com guanyi Espanya, durant 3 mesos no llegiré el 20 Minutos ni El País ni El Periódico, ni posaré CAP canal de televisió per no haver d’aguantar la marea de propaganda nacionalista espanyola (amb toro inclòs) que ens caurà a sobre!

(Sort que marxo a Austràlia de vacances durant un mes!)

Nippon-mania

Ahir hi estava pensant. És que no s’entén! Em faig amb japonesos a BCN, vaig a classes de japonès (i m’ho passo tetaaaaaaa), sovint dino o sopo menjar japonès, compro a súpers de menjar asiàtic i m’encanten els llibres d’autors japos (Haruki Murakami forever!!!)

Em temo que el pobre del “Yo quiero ser chino” s’ha quedat curt amb mi hehehehe

Per exemple, ahir havia quedat amb el Hide a les 20h, jo portava una bossa del súper japo, i mentre m’esperava llegia ‘Dance Dance Dance’ del Murakami (que sí, que és el seu enèssim llibre que parla sobre el mateix exactament igual que els altres, però tot i això és boníssim com gairebé tots).

I el que més m’esparvera, és q tot just estic en el primer any de japonès i a banda de dir 4 “basicades”, no sé dir res més! Quan tingui el proficiency de nihongo, no vull ni pensar-hi!

Ah, i ara l’Atsushi em muntarà una cita amb una amiga seva japonesa que busca nòvio català…

Bueno, us deixo que avui, festiu, jo treballo (veeeeus, igualet q un japo 😦 )

Evitar malentesos

Em costa reconèixer quan m’equivoco o quan no tinc la raó al 200% (equivocar-me, jo? quan?), però segurament, en alguna ocasió, endut per les meves ganes d’escriure i explicar que el que em passa i penso, no m’he parat a reflexionar com es rebrien els meus escrits.

És cert que cadascú llegeix un text des del seu punt de vista, i quan tu llegeixes una cosa, no saps el background, les reflexions que l’autor tenia i que l’han portat a escriure-ho. I això pot ser motiu de malentesos.

Saber-ho m’ha d’obligar a no donar per descomptat que “ja s’entendrà” el que vull dir i redoblar esforços per ser acurat en transmetre els meus pensaments.

Per tant, vull fer un petit advertiment: en aquest blog no criticaré mai ningú. Em puc ficar amb els polítics o amb el govern, però la missió de Projectes Interns no és ‘rajar’ de ningú. I menys de la gent que m’aprecio. Cap dels meus amics, coneguts, examics, companys, etc seran mai criticats aquí.

Si mai hi hagués algun tema a tractar amb alguna de les persones del meu entorn, ho faria personalment i discretament. Esbombar les coses positives està molt bé; esbombar la merda està fatal, tant moral i èticament, com perquè t’acabes tacant.

Aquest blog és per explicar què penso, què em passa i fer una mica de crònica de la meva vida. Si en algun moment d’autoexploració algú se sent mai criticat, jutjat o ofès, li demano disculpes per endavant. No era la meva intenció: no només no vull jutjar ni criticar ni ofendre ningú, sinó que tampoc vull que ningú se’n senti!

Dit això des de l’apreci que tinc per tots vosaltres, lectors i amics meus, us envio una fortíssima abraçada i us encoratjo a comentar encara més els meus posts!!! 😀

30

Avui faig trenta anys. Recordo que de petit tenia ganes de tenir 20 anys perquè “els homes de vint anys ja són grans”. I jo volia ser gran (i negre, ves per on, volia tenir la pell negra, la trobava més elegant).

I ara que he més que sobrepassat els 20 anys i ja sóc a la trentena, em segueixo veient igual de jove o més que mai. Com que de calv ja n’era als 25 anys, no es pot dir que comenci el declivi físic. 😀

De fet, em sento més jove que mai. A nivell físic, estic en més bona forma que mai: flexible, fort, resistent, guapo… Si comparem amb quan tenia 17 anys, estava escanyolit, sempre cansat i en zero forma física. Si comparem amb fa dos o tres anys, feia més panxa. Per tant, en el meu cas, l’edat em prova!

Quant a caràcter/ personalitat, també crec que estic millor que mai. Penso que en els últims anys he madurat bastant (si hagués de marcar un “des de”, seria des de la mort de ma mare ara fa 4 anys i mig), he suavitzat certs trets del meu caràcter (sóc menys borde) i m’he fet més savi.

M’he obert a aprendre de tot i de tothom, ja sigui a nivell de coneixements intel.lectuals, habilitats socials, o temes de creixement personal. Crec que la mort de ma mare m’hi ha ajudat molt (et fa plantejar-te moltes coses i, o bé creixes o bé t’estavelles; l’elecció era fàcil, doncs), així com aprofundir en la meditació, reiki, etc.

Per altra banda, a nivell laboral també estic estupendo. Tinc una empresa que aquest any serà la bomba (bueno, si no em faig ric als trenta, serà als trenta-un o trenta-dos, però ja s’ensuma!) i on, el més important, m’ho passo de conya. Amb el Clay i la Meritxell, tot i venir de perfils, caràcters, edat i experiències molt diferents, hem aconseguit fer molta pinya i me’ls aprecio molt. No tot són flors i violes, però Totem és una experiència molt positiva, i no la canviaria per res.

Quan m’hi vaig llençar de cap m’ho vaig prendre com un aprenentatge. Sabia que al periodisme no m’hi volia dedicar, i vaig pensar que aprendria més muntant Totem que fent un MBA a Esade (la meva idea de llavors). I bé, resulta que a banda d’aprendre una barbaritat, m’he pogut comprar un piset i aconseguir una certa seguretat econòmica. Que igualment pateixes per si baixa la facturació, etc, però la vida està plena d’incerteses, fes-t’hi a la idea! L’únic que és segur és que res no és segur, per tant, si tu saps que vals, ‘no problemo’, sempre te’n sortiràs! I ara, al cap de 7 anys d’haver començat amb Totem, estem a punt de fer el “gran salt endavant”, per parafrasejar a Mao.

Però no vull donar l’ideea equivocada. Totem me l’estimo i és com el meu fill, però no és la meva vida ni és jo. Jo sóc, sobretot, una persona equilibrada, feliç, en continu creixement i aprenentatge, que vol viure totes les seves potencialitats i que cada vegada és més jove.

És curiós, eh!, amb els anys, m’estic tornant cada vegada més jove i més savi.

 

El gran problema dels aniversaris, i un dels motius pel qual alguns anys no l’he volgut celebrar, són totes les idees preconcebudes al voltant de fer anys. Que si als trenta “t’has de començar a cuidar”, que si compte la línia, que si “d’aquí no gaire, la pastilleta blava, eh, per poder funcionar” (felicitació d’anversari verídica), que si “i segueixes solter?” (pregunta típica en entorns de negocis), etc.

Però com t’ho diria?! Jo ja fa anys que em cuido i m’estimo! No ho he de començar a fer ara per por a envellir!

Perquè aquest és el gran tema darrere de “uuuh ja fas trenta anys!!!”: fer trenta anys és com dir “ja no sóc jove”, “ja em començo a fer vell”. I no. L’envelliment és psicològic: s’envelleix qui deixa de voler viure cada dia amb ganes, qui perd la curiositat, qui deixa de voler aprendre, qui deixa de trobar estimulant el que l’envolta. I no és pas el meu cas, ans el contrari!

(Ni, per cert, el de la majoria d’amics)

Repeteixo: sóc feliç i cada cop em sento més jove i m’encanta més la meva vida. Quines fites em proposo pels propers anys? A banda de fer-me ric,

1- Aprendre moltíssim més: de mi mateix, dels meus amics, de la resta de gent, japonès, física, noves coses que ara no puc ni pensar, noves habilitats socials, esportives, etc… Aprendre de tot i de tothom!!!

2- Aprofundir en el meu creixement espiritual

3- Ser pare (tot i que no per d’immediat, en tinc moltes moltes ganes)

4- Ajudar els altres

5- Diria que en tinc ganes, però depèn del dia: tenir parella estable (o sigui, que sigui la mare dels meus fills, o no, ja veurem: potser primer sóc pare solter i després em caso? [Estem al s.XXI, les coses no tenen perquè seguir un ordre prefixat!])

6- Seguir millorant la meva forma física

 

Per acabar amb aquest balanç, una de les coses que (a banda de tot l’anterior) més m’enorgulleix són els meus amics. Tinc tants boníssims amics que no puc pensar en un millor amic. I demà, molts d’ells vindran a la meva festa d’aniversari. Per celebrar, tal com es mereix, que tots nosaltres som estupendíiissssims!!!”