Com ens assemblem als nostres pares

Em fa ràbia reconèixer-ho, ho he de dir. Però com més va, més em trobo amb tics que em paro a pensar i dic “Òscar, fots exactament el mateix que fotia ta mare!”.

El pitjor d’aquesta mena de tics és que quan ma mare o el meu pare ho feien i jo era petit, em feien molta ràbia. I ara jo faig el mateix i ho trobo lògic i normal.

L’última: apagar tots els llums que la D es va deixant oberts… Sí, només són 5 minuts, però és petroli/carbó/urani que es crema en va, medi ambient que es fa malbé en va, i 5 o 10 cèntims de la factura que ens estalviem de pagar.

Quan era petit i ma mare em venia al darrere apagant-me els llums i em deia “ja estàs del fer pipí? doncs què hi fa el llum obert? Va, vés i apaga’l!” jo m’empipavaaaa!!!!

I ara guaita!

Mentres ens reconeguem en els nostres progenitors en coses (que considerem) positives rai, oi?

Advertisements

3 respostes a “Com ens assemblem als nostres pares

  1. La cabra tira al monte, de tal palo tal astilla… ara no se me n’acut cap més, però la dita és prou clara. Ens agradi o no, tots acabem fent el mateix! Com dius tu, mentre sigui positiu, rai!

  2. Jo sóc igual que mon pare!!!! I sempre he dit que no volia ser!!!! Tenim el mateix geni i per això disutim tant! Petonets
    PD: Vas arribar bé en autobus???? 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s