Llistamania

Comencem amb una nova falera: les llistes:

Nota: dins de cada categoria, l’ordre dels factors no altera el producte

N’estic enamorat:

  • Shakira: mmmh com belluga els mel.lucs. És tan guapa!
  • Zapatero: un gran líder, sempre se surt amb la seva, està canviant la fesomia d’Espanya i ahir el mirava embadalit en el debat de l’estat de la nació
  • la Tura: amb sense aturador. Té el meu vot incondicional per ser la propera Molt Honorable

M’agraden:

  • l’alcalde Clos: gràcies a ell BCN és la millor ciutat del món (i cada vegada més). Comparteixo la majoria de les seves reflexions quan l’entrevisten
  • la Terribas: gran entrevistadora!

Situació ideal: la Terribas en un tour de force amb el ZP i amb la Shakira ballant de fons

No puedorrrl:

  • Rajoy: la meva dignitat m’impedeix insultar
  • Mas: oportunista i pur màrqueting del partit que es va carregar Catalunya i la va fer un país mediocre en els seus 23 anys de govern

Espero fer-ne futures ampliacions. si algú ho llegeix, seria interessant que publiqués, en els comentaris, les seves llistes particulars.

Anuncis

Ciutat dual

Hi ha un pensament que fa dies que em ronda pel cap: Ens estem convertint en una societat dual? Pots triar escoles publiques o concertades; sanitat pública o pagar una mútua. I encara s’hi afegeix un altre tipus de dualitat: la Barcelona catalana i “Guirilàndia”.

Anar a les Rambles o al carrer Ferran és com trasnmutar-te a una ciutat compeltament diferent: més bruta, amb més gent passenjant més mal vestida (rotllo guiri), on és impossible caminar en línia recta sense xocar amb grups de viseres, samarretes massa amples, bermudes, sandàlies amb mitjons, ronyoneres i càmeres penjades del coll.

I no és ni tant sols tot Ciutat Vella que és així: només el barri que s’està creant de cartró pedra, plagat d’indrets i de bars on un barceloní no és qui ni tant sols hi trepitgi: és que ni tant sols sap que existeixen! Però els guiris sí.

Ja tenia aquestes idees al cap quan ahir vaig veure el primer número d’un nou setmanari en anglès per barcelonins guiris o per guiris que es volen instal.lar a viure a la ciutat. No problemo. Ho trobo estupendo. Només que, fullejant-lo, semblava com si ells tampoc no s’atrevissin a endinsar-se més enllà de les Rambles!

Poc faran pels barclonins d’origen nord-americà o europeu si segueixen centrant-se en els llocs típics per retratar la ciutat on han decidit viure.

Total, que ara mateix se m’ocurreixen 3 tipus de dualitats que poden afectar el desenvolupament futur de la societat barcelonina: escola pública/ escola concertada; sanitat pública/ sanitat privada; Barcelona catalana/Barcelona Guirilàndia. Tenen en comú q les tres dualitats conviuen i se superposen, sense encreuar-se ni solapar-se.

Sembla q el tema educació tendeix a una progressiva integració en una mateixa xarxa funcional, que és el que vol aconseguir el Pacte per l’Educació signat recentment, que en un termini de 6 anys, escola pública i privada s’igualin en finançament que reben de la Gene, en cobrar zero als pares i en (no) seleccionar els alumnes d’acord a les mateixes regles de joc.

Sembla que el tema en la sanitat també tendeix a una certa solució, guanyant-hi la xarxa pública, que s’està dotant a marxes forçades (s’ha de fer en 4 anys el que no es va fer en 23) de més pressupost, personal i instal.lacions. La conseqüència, el percentatge d’afiliats a mútues està minvant.

Però, en canvi, sembla que la dualització en l’ús del territori no tendeix a resoldre’s sinó que està encara en fase inicial. Podem esperar més parc temàtic als carrers turísitcs, doncs. I més percentatge de guiris a mesura que el de gent del lloc es redueix. Esperem que, al menys, hi baixi la delinqüència i hi augmenti la neteja.

OhMy News

El Clay m’ha comentat sobre una web de notícies que ha vist ressenyada en un The Economist de fa un mes que encara està llegint. Es diu OhMy News i tota la informació que hi apareix prové al 100% de les aportacions de lectors.

La idea és simple: qualsevol persona els pot enviar articles sobre temes d’actualitat (política, societat, economia, ciència i tecnologia, etc) que cregui rellevant. Hi ha un petit comitè editorial que actua com a filtre, decidint si la peça val la pena o no i, en tot cas, corregint-ne l’estil, etc.

Un cop acceptada, la notícia passa a la web i seran els lectors mateixos qui en decidiran la importància: com més clics i més ben valorada estigui una notícia, més amunt estarà i més visible serà.

100% transparent. I 100% just. Accés a la informació en estat pur.

Els creadors de OhMy News acaben d’afegir-hi un pot per la propina. qualsevol persona pot fer una petita donació (de cèntims, fins i tot) per a l’autor d’una peça que els hagi interessat. Segons afirmava The Economist, fa pocs mesos un autor va percebre 30.000$ en propines d’un sol article.

És un pas més cap al poder de la xarxa, i va en la mateixa direcció que Google (un dels factors que té en compte per ordenar-te les teves cerques és com de visitada és una pàgina en qüestió), el fenòmen blogs o la Wikipèdia, on tot el contingut és creable, editable i modificable per qualsevol persona! El poder rau en l’individu.

Internet està tendint cap a ser una xarxa d’individus que interactuen i col.laboren, creant entre tots alguna cosa més gran que la suma de cadascun dels individus. Aquest és el valor que aporta internet, que el tot és més gran que la suma de les parts.

També és rellevant que OhMy News sigui coreana. Corea és actualment el país amb més població connectada a la xarxa i on més gent fa us d’internet com a font primària d’informació. Més que els EUA o Escandinàvia.

Algú podria argumentar que deixar la creació de notícies a la babalà a qualsevol individu és donar barra lliure per a la creació de notícies falses, difamatòries o on els fets no es comprovin el suficient.

Jo crec, contràriament, que suposa l’accés a la informació real.

La creació de notícies falses, enganyoses o tendencioses és el que passa en l’actualitat. La gran majoria de notícies del món són servides per 3 o 4 grans agències de notícies, que ofereixen la mateixa peça exacte a tots els mitjans de tot el món. L’economia d’escala porta que els mitjans renunciïn a la seva principal raó d’existència: oferir informació rellevant i original. Si aquestes agències només informen del que passa a Estats Units, Europa, Japó i les 4 zones de conflicte de torn (Israel, Iran, Iraq, algun país sudamericà i algun d’altre d’africà), elles són les que creen l’agenda informativa i política mundial.

Els mitjans tradicionals, a més, en ares de la competitivitat i la reducció de costos, estan sotmesos a un procés de concentració i compra que els ha portat a ser un element empresarial més. I el que prima, per tant, és l’interès de l’empresa propietària i els seus accionistes.

Per contra, Internet ofereix un marc de cost tendint a zero per difondre informació. Qualsevol persona pot publicar i ser llegida o escoltada (el fenomen podcast). I si hi ha trasnparència, si algú diu alguna cosa inacurada o falsa, algú altra li pot replicar. Això és igualtat en l’accés a la informació.

Encara s’ha de provar que hi ha més mentides als blogs i webs tipus OhMy News que a qualsevol diari o informatiu televisiu. Jo personalment crec que, en general, n’hi ha més en els segons. I pressuposar que tothom abusarà de la seva llibertat de publicació per enganyar i difamar diu més de la ment de qui ho pensa, que de qui publica.

El Barça i la Champions me la porten fluixa

El futbol no m’agrada. Si m’agradés seria del Barça, però no m’agrada i avui seré probablement l’únic català home que no estarà pendent de la tele. Com cada dimecres, estaré al gimnàs fent la meva classe d’steps. Segurament tindré totes les noies per a mi solet!! Tan de bo hi hagués partidàs cada dimecres! 🙂

La meva vida no es veurà afecta gens ni mica per l’eventual victòria (o derrota, assumim-ho) del Barça: no seré ni més ric, ni més guapo, ni més sa ni més feliç. Guanyi o perdi, la meva vida seguirà igual. Així doncs, no hi veig cap motiu crematístic per emocionar-me amb el futbol.

Una altra cosa seria que m’agradés jugar a futbol. Si hi jugués, seria una manera com una altra de mantenir-me en forma i sociabilitzar-me. Però ja de petit no m’agradava, potser perquè als meus pares tampoc no els feia ni fu ni fa. Ara, de gran, com a esports prefereixo córrer, fer aeròbics (esteps, aerodance, aeròbic), una mica de musculació o nedar. Mira, contra gustos…

Ahir al vespre, amb el meu company de pis -a qui tampoc no li agrada el futbol- estàvem fent llista de coses que és ideal fer avui al vespre:

  • donar voltes per les Rondes: no t’hi trobaràs ni un puto cotxe. Hi podries anar a 200 x hora si no fos perquè hi ha càmeres i radars
  • anar al gimnàs: les noies hi segueixen sent i tota la competència heterosexual masculina ha desaparescut. I dir “és que no m’agrada el futbol” et pot fer guanyar punts!
  • anar a sopar a llocs com el Bulli, on cal demanar taula amb mesos d’antel.lació. Això, perxò, si és que tenen obert:

Ahir a les notícies del vespre de BTV van fer tota una peça parlant de les repercussions que la final de la Champions tindria sobre l’agenda cultural de la ciutat. En resum, tota la ciutat es paralitza: els museus tanquen abans o cancel.len actes, s’anul.len concerts (el del Serrat, p. ex.), etc…

O sigui que, si bé que guanyi el Barça o l’Arsenal no m’afecta en res, el fet que el Barça hagi arribat fins a la final no només sí que m’afecta, sinó que m’afecta en negatiu: em perjudica: redueix el ventall de possibilitats de coses que puc fer!

Però en fi, ja posats, prefereixo que guanyi eh! Encara que una colla de brètols sueltos es dediquin després a trencar Canaletes i reventar les botigues dels voltants. Però això és un altre tema, que afecta més a la política (o a les polítiques, en plural, que s’estan prenent en temes com delinqüència, joventut, etc)… i la política sí que m’interessa, però prefereixo deixar el tema per un altre post.

Per cert, una dada per a la reflexió: per més crescuts que se sentin els barcelonistes, el Barça no té guanyades ni dues Copes d’Europa. El Madrid en té nou.

Sóc molt feliç

Avui només ficaré una entrada molt breu a Projectes Interns per dir que sóc molt feliç. Tot em va bé a la vida:

  • tinc salut
  • per primer cop en molt de temps estic content amb mi mateix, amb qui sóc i amb el que he aconseguit o estic en camí d’aconseguir
  • estic orgullós del meu recorregut vital
  • estic ple d’idees i projectes
  • tinc els nivells d’energia molt alts
  • trobo que sóc una persona collonuda i, perquè no dir-ho, la persona més fantàstica que conec
  • econòmicament no em va malament
  • em sento afortunat per la meva vida
  • visc com vull
  • allò que vull, ho tinc
  • estic envoltat de persones fantàstiques que m’estimen i aprecien
  • sóc llest, intel·ligent, amb sentit de l’humor
  • visc en el millor lloc del món
  • estic envoltat d’energia positiva i jo en genero més, d’energia positiva i de bon rotllo
  • el món que m’envolta va cada vegada millor

Podria anar apuntant més raons i motius, però no cal, perquè tot es tradueix en una de ben senzilla: Sóc feliç!

França (1)

A continuació podeu llegir el meu famós i llargament promès anàlisis sobre França. En ell parlo de la crisi social i econòmica que viu el país, però no de l’afer Clearstream que acabarà amb la dimissió de Chirac i Villepin.

França esta sumida en crisi: jovent de l’extrarradi de les grans ciutats que crema cotxes, manifestacions massives contra un contracte per a joves o, anteriorment, el no a la constitució europea. Però la crisi ve de molt abans. A continuació indico alguns altres símptomes previs:

– El sistema electoral va portar en les últimes presidencials que puguessin concórrer a la segona ronda només la dreta i l’ultradreta de Jean-Marie Lepen. Votants d’esquerra i centre-esquerra van haver de votar la pitjor de les dues possibilitats: van votar un president de dretes per evitar-ne un d’ultradreta. Això li restarà legitimitat posteriorment. Recordem que el sistema electoral actualment vigent que imposa les dues rondes electorals va néixer fa uns 50 anys precisament per dotar-lo de més estabilitat, evitant la necessitat de formar coalicions i haver de negociar governs amb diversos partits, cosa que, anteriormetn, havia estat un focus de greus inestabilitats. Ha funcionat durant un cert temps, però ha acabat creant paràlisi, desconfiança i deslegitimització.
– Una política econòmica equivocada ha portat de la desincentivació i ineficiència econòmica. França, en el tema econòmic -i també en el polític i en el cultural- es veu a si mateixa encara com una gran potència i una gran illa de civilització enmig d’un oceà de nacions que n’han d’aprendre molt d’ella. En cultura, això es traduïrà en la famosa “excepció francesa”; en economia, en la creació de grans “campions nacionals”. Efectivament, el govern francès s’ha dedicat a crear tot de mega empreses perquè estiguin entre les líders a nivell europeu i mundial en els camps de l’automoció, les energies (petroli, electricitat, aigua, etc), la informàtica, etc. Molts d’aquests conglomerats s’han creat des de l’estat mateix i de fet, alguns encara són empresa pública, contravenint moltes de les directives europees. L’estat n’ha impulsat el sorgiment ja sigui fusionant dues empreses de la seva propietat o tutelant-ne el creixement, expansió i, fins i tot, fusió.

Aquest fenomen, que no és únic ni exclusiu de l’estat francès, sí que és possiblement on té encara avui més significació i importància.

La creació d’aquests mega conglomerats a França no ha respost a les dinàmiques o necessitats econòmiques del país en quant a generar eficiències, crear sinèrgies, millorar competitivitat o domini de mercat, les raons per les quals es duen a terme operacions d’aquest tipus. S’ha fet de forma artificial únicament per guanyar en tamany i prestigi i evitar que empreses d’altres països se’n puguin fer propietàries (un últim cas ha estat la fusió de Suez amb Gaz de France per evitar que la primera pogués ser comprada per una empresa italiana). Dir que aquest proteccionisme és antiquat podria semblar només una aprecició moral discutible; però el cert és que, per damunt de tot, és ineficient.

Ineficient per diversos motius:
– Es creen gegants artificials que destrueixen la competència entre empreses, afectant el bon funcionament del mercat
– Tampoc no reporta cap avantatge o benefici tangible per als conglomerats (evidentment parlo en general per critiar una política idustrial que crec equivocada; de fusions i compres lògiques i necessàries se n’han fet i faran!). Això els converteix en gegants amb peus de fang. Un excés de tamany i una pèrdua d’eficiència que només pot suposar un llast: excés de tamany, duplicitats de negoci innecessàries o falta de sinèrgies entre línies de negoci, increment de la burocràcia i dispersió interna, increment del temps de resposta als desafiaments del mercat, etc. I, en definitiva, el mal ús de recursos financers de les dues empreses fusionades en la creació de la fusió, en comptes de dedicar-los al creixement orgànic o a la compra d’altres empreses que sí resultessin beneficioses o, senzillament, a ser comprades! Per no parlar del temps emprat en conèixer i digerir la nova empresa, temps no dedicat a pensar, vendre o crear.

Obtenim per tant una empresa amb un tamany excessiu, ineficient, amb temps malgastat i amb menor disponibilitat financera. En teoria del joc, és una relació en què tothom hi perd.

A banda, la política econòmica i industrial ha descuidat completament les empreses mitjanes i petites, el 90% de tota economia i el sustent real i principal d’un país, així com el seu principal creador d’ocupació.

Lligant amb això, França té una concepció molt estatalista del món. No només es creu el melic de la civilització occidental, sinó que els francesos encara creuen que l’Estat és qui els ha de solucionar tots els problemes de la vida. Proves: la major part del joves volen tenir una feina per tota la vida, a poder ser de funcionaris on no els puguin acomiadar.

Deixant de banda que és un deisg inassolible -bàsicament perquè vivim en un món que canvia molt ràpidament i sense anar aprenent i reciclar-nos al llarg de 40 anys ens quedaríem ràpidament fosilitzats i fora del mercat-, el desig de “no poder ser acomiadat” suposa una por increïble en el futur. Com port ser que una persona de 20 anys tingui tanta por en el futur?

Aquest ideal laboral és el que ha portat a posar barreres molt altes contra l’acomiadament, fent que les empreses, sabent que si tenen un treballador que si no els funciona no el podran acomiadar, optin directament per no contractar, la qual cosa suposa que les empreses no compten amb els recursos humans per afrontar el seu creixement, estancant-se elles i l’economia del país. La qual cosa fa augmentar més encara l’atur i la crisi econòmica i social– tot un cercle viciós.)

Tot això són les causes rere les manifestacions contra el CPE i la crema de cotxes. Però anem per parts…

La millor solució contra els problemes socials és un creixement econòmic del que se’n beneficiï tota la societat. Això vol dir creixement econòmic traduït en més ocupació, possibilitat de crear noves empreses, possibilitat d’estalviar, possibilitat de comprar. Possibilitat de disposar d’aquesta riquesa. Un tipus de creixement econòmic no beneficiós en aquest sentit seria aquell que només beneficiés a les capes altes de la societat, com podria ser el que es donés a certs països del Golf Pèrsic, on els recursos (eminentment el petroli) estan concentrats en unes poques mans, no hi ha un règim democràtic ni unes estructures socials, d’impostos ni de mercat que facin que aquests beneficis reverteixin en el gruix social. Els xeics àrabs es gasten les seves peles a Londres o París.

Aquest tipus de creixement econòmic beneficiós és el que Espanya fa 10 anys que gaudeix i, tot sembla indicar, seguirà gaudint al llarg dels propers anys si no s’espatllen molt les coses: s’ha reduït l’atur del 20 al 8-9%, ha augmentat sensiblement el percentatge de població activa, s’està podent augmentar les prestaciones de l’estat del benestar (és un capítol del que tots ens en queixem molt, però algú recorda com eren els CAPs i hospitals fa 10 o 15 anys, per exemple?), la població compra i consumeix sense problemes, el nivell de vida ha augmentat a un 3% real de mitjana en els últims 10 anys, i la riquesa de les famílies (valor del que tenen al banc, valor del seu patrimoni immobiliari, etc) s’ha duplicat!

I a la vegada, s’estan abaixant els impostos (la qual cosa fa que la gent tingui més renda disponible, pugui gastar, invertir, arriscar-se més i pugui augmentar el total recaudat, podent així l’Estat oferir més i millors serveis i infraestructures– un exemple de cercle virtuós), s’està augmentant el total recaudat i s’està augmenant l’eficiència recaudatòria (Espanya, el país del “negre”, ara mira a Itàlia amb certa sorneguera), i reduint el dèficit públic (un dia dedicaré un blog a parlar-ne, però no, un dèficit públic alt no és una bona cosa).

Aquest no és, però, el cas de França, que porta més de 10 anys escleròtica, i amb un creixement pràcticament nul.

El tancament mental i econòmic que abans he descrit han portat al país a aïllar-se dels esdeveniments del món i a voler-se’n protegir artificialment. Òbviament, un cop has assolit un nivell de vida que et sembla bo i amb qualitat, intentes conservar-lo. Una reacció molt lògica a aquest instint de conservació és voler protegir, mitjançant barreres, allò que ja tens contra la seva possible pèrdua o deteriorament.

Però intentar imposar traves comercials o barreres contra els fenòmens socials actuals no només és impossible, sinó que contraproduent. La millor defensa per mantenir una certa qualitat de vida, és obrir més les economies i els països, a la vegada que apostar per la gent. No d’una forma mal entesa, blindant-ne els contractes laborals, sinó invertint en la seva educació, formació i competitivitat. Fer que la gent tingui possibilitats de fer i de ser.

Un exemple: Dinamarca és un dels països europeus amb menor atur i on més s’ha liberalitzat l’acomiadament, on el cost d’acomiadar un treballador per a les empreses és pràcticament zero. Però amb contrapartides: la societat danesa, a través de les seves institucions públiques, però també a través de la mentalitat de la seva societat, ha apostat per la formació. No només el nivell formatiu és elevat, sinó que, si et trobes a l’atur, tindràs la possibilitat de formar-te per agafar noves habilitats i reciclar-te en noves feines. (Però si l’estat inverteix en tu oferint-te una millor formació perquè puguis trobar una nova/ millor feina, si deixes passar no sé si dues o tres ofertes de feina, deixes de cobrar l’atur.) El resultat és que els treballadors danesos no tenen por a perdre la feina o als processos de globalització, perquè saben que podran trobar una altra feina amb facilitat. Saben que tenen opcions.

(Curiosament, com a dada addicional, Dinamarca també és un dels països amb més afiliació sindical. I els sindicats i la patronal són els que inicialment es van posar d’acord per impulsar aquesta flexibilització laboral!)

Un altre exemple: França defensa aferrissadament la política agrària comuna (la famosa PAC) de la UE, que bàsicament reparteix ajudes a la pagesia només pel fet de ser-ho. La PAC, creada als albors de la integració europea com una forma d’ajudar el camp, un dels sectors més febles, a progressar i millorar, s’ha convertit en una manera de crear una classe social equivalent a aproximadament el 5% de la població francesa visquent de les subvencions. Subvencions que, d’una manera o altra, provenen dels impostos dels contribuents.

No només és la PAC una manera de malbaratar recursos públics destinant-los a centenars de milers de persones que podrien trobar feines millors en d’altres sectors (i crear riquesa i contribuir a l’erari públic en comptes de dependre’n), sinó que es treure recursos públics fora de sectors on farien més servei: millorar l’educació, les pensions, la sanitat… o senzillament reduir la càrrega impositiva, per exemple (la qual cosa ajudaria a tornar el cercle viciós actual en un cercle virtuós).

Certament, un podria argumentar que aquests recursos no són malbaratats sinó que tenen la funció social de preservar le medi natural, el paisatge i unes determinades formes de vida. Però segurament es podria preservar el paisatge i el medi natural igual de bé amb menys gent depenent i gent que treballés en una agricultura i ramaderia més modernitzades i productives o que es dediquessin, per exemple, al turisme rural. Quant a preservar determinades formes de vida… segur que molts ciutadans que treballen durament a fàbriques o oficines deuen pensar que “per què m’he d’escarrassar jo a treballar per preservar la forma de vida de certa gent que viu de l’Estat?” (el que col.loquialment es coneix com “xupar del pot“).

Encara un altre exemple: Electricité de France (EdF) és una de les primeres mutinacionals de l’electricitat. És un monopoli a França i ha comprat companyies al Regne Unit, els EUA i d’altres països europeus. No obstant, EdF segueix sent un monopoli, mig propietat de l’Estat i on els seus treballadors tenen rang de funcionari. Però no només això: les lleis franceses impedeixen que companyies estrangeres puguin comprar Electricité de France o d’altres elèctriques franceses. La falta de ‘fair play’ no suposa un avantatge per a França com a país, sinó que fa que:
– França perdi posicions com a país on fer-hi negocis en ser vist com a poc/ menys competitiu
– Certes empreses franceses siguin protegides artificialment per la legislació i no necessitein esforçar-se a millorar dia a dia per sobreviure, la qual cosa redunda en una minva de competitivitat, i en últim terme de creació de riquesa.

De moment ho deixo aquí. El proper dia seguiré sobre com tot això té a veure amb la crema de cotxes a les barriades de l’extrarradi o perquè el CPE no era tna mala solució.