Divorci

Sempre m’ha atret fer safareig i enterar-me’n de les xafarderies que corren. Fa uns anys seguia les revistes del cor, sobretot gràcies al bon subministrament de casa els meus avis. Una de les parts més sucoses són sempre els divorcis: qui ha deixat a qui, com, si li ha fet banyes, com s’ho faran amb la canalla, etc.
Per això segueixo amb atenció les entregues setmanals del ‘culebrón’ de la temporada, el procés de divorci belga.
Semblaven un matrimoni be avingut, però el Sr. Flandes i la Sra. Valònia ja tenien separació de béns des de fa molt de temps, amb només quatre coses en comú (justícia, sanitat i poc més). Només aparentaven conviure per salvar les aparences. Segons sembla, el seu va ser un matrimoni per conveniència, per acontentar i calmar diferents famílies nobles. Però amb el temps, els cònguges s’han anat distanciant cada cop més. El Sr. Flandes era de família humil, però amb el temps li han anat bé les coses i està cansat que la seva dona, una antiga noia de família bona vinguda a menys, li gasti tots els diners del seu compte corrent i la seva visa.
Però la Sra. Valònia, acostumada a manar a casa i a fer valdre la seva veu, es troba frustrada i falta d’amor, i no entén perquè el seu marit vol trencar uns vots sagrats que tots dos van jurar que serien per sempre. Si encara la deixés per a una altra… però el pitjor és que sap que no n’hi ha cap altra!
Fins ara les baralles sempre les havien resolt gràcies als pares (Balduí i Fabiola, i Albert II i Paula) -que aconseguien mantenir l’harmonia matrimonial- i la única filla del matrimoni.
De fet, la filla encara la principal raó per la qual marit i muller no firmen els papers i es divorcien d’una vegada. En temps de custòdia compartida es fa més difícil decidir amb qui viuran: El pare, el Sr. Flandes, al.lega que la nena (a qui per nom van posar Brussel.les en record de no sé quina parenta llunyana) sempre ha viscut amb ell i que ell l’ha cuidat més; la mare, per contra, diu que la nena ha sortit clavadeta a ella, que ara renega del pare i que a més parla en francès, com la mare.
En el fons, el quid de la qüestió rau en què la nena els ha sortit llesta: va fitxar ja fa temps per una multinacional i ha anat escalant posicions fins a ocupar-ne la direcció. Ni el Sr. Flandes ni la Sra. Valònia volen deixar-se escapar la filla, un bon partit! A més, saben que potser serà qui els cuidi quan es facin grans.
Però la nena té la seva pròpia opinió i no vol que els pares se separin. Viu amb el Sr. Flandes i parla com la Sra. Valònia, ha viatjat i és multicultural, dirigeix una multinacional, però no permet que els pares firmin el divorci.
Fins ara els ha aconseguit mantenir junts, però les baralles domèstiques cada cop pugen més de to.
Però el que ara tots els veïns de l’escala es pregunten és si aconseguirà mantenir els seus pares units durant gaire més temps, ja que mentre el Sr. Flandes amenaça de finiquitar la relació d’una vegada per totes, la Sra. Balònia comença a jugar la carta de la “mujer despechada” i ferida, a buscar-se un bon advocat matrimonialista i lluitar per la custòdia de la Brussel.les.
(A part de trobar apassionant el civisme amb què els belgues porten la seva crisi política i nacional, el seu cas el considero un exemple de com dur a terme un divorci ibèric de mutu acord si les coses segueixen empitjorant a la convivència espanyola)

"…no ens caldrà deixar la nostra felicitat en mans d’uns dies de vacances…"

Avui enllaço amb un post de la Myt q m’ha encantat, pq precisament, abans de llegir-me’l, aquest matí estava pensant en aquest tema: com és que desaprofitem tant la nostra vida, quan hi ha tant a fer i gaudir! Com és que ens aconformem amb la mediocritat quan som la llum en estat pur? Com és que ens limitem a sobreviure quan som la felicitat?

http://mytxina.blogspot.com/2007/09/vacances.html#links

Malaltó

Em passa sempre. Així que passo masses dies dormint poc o fent sobreesforços (atenció, coses que jo consideri sobreesforços), em ve un baixon i em poso semi malalt. Em noto cansat, encaparrat i amb mucositats.
Que és just el que em va passar aquest divendres. Anar al gimnàs nou m’està suposant posar-me les piles, pq les classes d’steps són molt més intenses i encara no els he pillat el ritme, i per a mi suposa una lluita. Portava un parell de setmanes dormint 5-5.30h cada nit i sense fer migdiada. I masses sopars i vida social.
Total, que divendres em vaig fotre a clapar a les 21.30 i no emvaig llevar fins a les 09.30 de dissabte. I ja estava quasi perfecte. Vaig estar tot el dia per casa fent bondat i ahir diumenge ja estava com nou.
(Per cert, dissabte vam sortir amb la Sebas a sopar a un japo bufet lliure a Aribau 112 q era una passada; i dsp vam nar a una cocteleria a Rda Universitat, amb cambers amb jaquetes blanques i sofàs de vellut vermell increïble on feien uns còctels boníssims!)

La frase del dia d’avui:

“L’amor és més que un simple estat d’enamorament. L’amor és una filosofia
de vida”

(Extret d’un d’aquests powerpoints que circulen i que es diu ‘Un buen café con mi amigo 1’. Gràcies Griselda!)

La frase del dia:

“Actuar en espera d’aprovació externa és menysprear la teva
essència.”

(M.Àngels Mestre, ex-fibromiàlgica, a La Contra de La Vanguardia d’avui 28/09/2007)

Conill

Ja m’ha passat un parell de vegades: la carn de conill és potser la que més m’agrada, però quan vaig al súper, n’agafo una safata i veig un conill posat allà, sobre el porexpan, m’imagino q és el Coco i no en puc comprar.

És com si veiés el coco sense pèls, tallat a trossets. Uix!!

Sento com si fos canibalisme.

M’acabarà passant el mateix amb tota la carn i acabaré fotent-me únicament porteïna de soja?

Espero que no!!! Però suposo que és un tema d’empatia. Em passaria el mateix si hagués de comprar tortugues per dinar… Així que deixes de mirar-te aquest aliment com un tros de carn i passes a veure’l com un ésser sensible i amb sentiments, ja no en pots menjar.

Però per si de cas, per començar-m’hi a acostumar, al retir de Vipassana del desembre em passaré 10 dies alimentant-me vegetarià. Quin horror!!!