Piscina, tintoreria i adéu tortugues

La piscina del meu gimnàs

Aquest capde pinta súper guai. No faré res en particular, però en tinc unes ganes boges!!!

Ara com ara, el maxiplan seria estrenar la temporada platgil o piscinil (segurament me n’aniré a la piscina del meu gimnàs a prendre el sol i banyar-me, anar a la platja sempre m’acaba fotent pal). Oh síiiiii! tot dissabte a la tarda estirat sota un sol que “te torras” hahahaha (ho sento, em faig riure a mi mateix amb aquest acudit més vell que el nar a peu) 😀

Ah, i avui també estrenen la pel.li de Los hombres que no amaban a las mujeres!! Buff hi he d’anar!!!

A banda, he de portar la funda nòrdica i un parell de jaquetes a la tintoreria, que me les rentin i plastifiquin fins l’hivern vinent, netejar una miqueta el piset, com cada setmana, estudiar japo, quedaré amb l’Àlex (temporalment desirenitzat) i, segurament, amb la meva excompanya de japo, la Tònia, que li he de donar un póster de kanjis súper xulo qeu vaig comprar-nos per internet.

tortugues HK

Segurament també faré una festa de comiat a la Sydney i a la Camberra. Fa al menys deu anys que les tenim, els últims 4 visquent amb mi, i ja no són felices. Me’n vaig adonar de sobte a Hong Kong. Vam anar a un parc on hi havia un estany ple de tortugues com les meves nedant o prenent el sol amb una pinta de felicitat total! Em vaig adoar que la Sydney i la Camberra també haurien de poder viure així.

La Dawn em va explicar que les hi duia la gent que les comprava petities i quan creixien ja no se’n volia fer càrrec. 

Total, que deixaré la Sydney i la Camberra a la bassa que hi ha al parc de la Ciutadella. Si hi han peixets, de segur que també hi poden nedar lliurement tortuguetes!

Comença la temporada de la xancleta

Avui és el primer dia d’aquesta temporada que m’he posat xancles. Dels models tradicionals de sabates estiuenques (les d’espart, les avarques i les Havaianes), em quedo sens dubte amb aquestes últimes: les trobo comodíssimes, hi puc caminar tant com calgui sense cansar-m’hi ni que em facin mal els peus, i són genials per a l’estiu, a part de súper fashions perquè n’hi ha de deu mil colors diferents! I queden bé tant amb pantalons llargs, com bermudes, com banyador, com pirates…

I say no…                          no…                             yes!

 

I vosaltres quin tipus de sabata estiuenca preferiu?

Tecnoproblemes

Tinc un mòbil nou súper xulo regal de la Dawn, però no el sé fer anar. O sigui, sí que en sé, però no sé fer que s’avingui amb el meu PC de casa. Potser és que el PC està gelós perquè ell es queda tot el dia sol com un mussol mentre el mòbil m’acompanya pel carrer, a la feina, al gimnàs, a sopar fora, a prendre algo…

Concretant, tinc dos problemes que convergeixen (i s’uneixen) en un:

  1. En fer el canvi de mòbil, tinc adreces i telèfons que van qeudar-se al mòbil antic i he de traspassar al nou. Com que tinc un backup del mòbil antic a l’ordinador, només em caldria sincronitzar-lo
  2. L’altre dia vaig fer uns vídeos de la celebració d’anversari del Dani, l’Ester, la Laura i el Lucas i voldria posar-los al blog, però hauria de pujar-los al PC i, des d’allà, adjuntar-los al blog

Problema: L’ordinador no em reconeix el mòbil nou (n’hi diu “dispositivo externo no identificado”, rotllo platet volador) i el software de gestió del mòbi antic no em serveix per al nou. Ahir vaig carregar el software per gestionar el mòbil nou, però després de reiniciar el PC dues vegades, segueixo sense sortir-me’n i amb sensació de frustració.

I sort que tant el mòbil vell com el nou són Nokia!

Algú em pot ajudar?

Per què la tecnologia ‘plug and play’ no és mai endollar i fer anar???

Cursa del Corte Inglés

Avui l’he correguda!! L’he fet els seus poc menys d’11 km en 1h 01′ 58″.  No estic gaire content del resultat, que em suposa haver anat a una mitjana de 10,68 km’h, però el fet és que la pujada de Montjuïc és matadora.

Però és cert que tampoc no em puc queixar: pel poc que corro normalment (mitja horeta a la cinta del gimnàs un cop a la setmana) ho he fet prou bé, trobo.

Aquest any érem més de 57.000 corredors, i es notava a la sortida, que estava súper sobresaturada, bfff.

Apa, fins a la propera!

Li ha arribat el moment

M’agrada l’expressió anglesa “an idea whose time has come”. Hi ha idees que s’estan perllà, pul.lulant, sense que ningú els faci gaire cas fins que, de cop i volta, pataplàs! Els arriba el moment i esdevenen predominants.

Crec que ha arribat el moment de la independència.

Fins fa no gaire jo no n’era, d’independentista. Català sí, esclar. I catalanista, entès en el sentit de voler el millor per a mi i per a la meva gent i per la gent d’on visc, també. Però para de comptar.

Potser perquè també creia en Espanya. Creia que bé, que amb l’Aznar no s’hi podia parlar perquè era l’Aznar i els peperos són molt peperos, però que a  “Espanya” hi teníem cabuda.

Resulta que no. Resulta que cau l’Aznarín que te vi, arriba el ZP el Magnànim, que promet “entendre Catalunya” i vinga a prometre que de complir res de res.

S’ha acabat el bròquil! S’ha acabat la paciència!

Motius perquè ara vull la independència de Catalunya:

  • Perquè patim espoli fiscal: entre el 9 i l’11% dels diners que paguem en impostos no tornen a Catalunya. No hi ha cap altra regió d’Europa on això passi. Solidaris sí, tontos no.
  • Perquè no se’ns respecte: a la resta de l’Estat hi ha catalanofòbia. A sobre que els subvencionem, ens menyspreen. Doncs ja s’ho faran.
  • Portem 30 anys d’intents de diàleg i de fer-nos entendre. Ja n’hi ha prou. És com en els matrimonis: si ho has intentat tot i no t’hi entens, més val divorciar-se, tots dos serem més feliços!
  • Perquè estem perdent pistonada: fa 30 anys érem la regió més rica d’Espanya. Ara som de les mediocres. Estem baixant en índex de desenvolupament humà. No podem atendre les necessitats dels nostres ciutadans: immigrants, pobres, tercera edat, nens, etc. Paguem massa a Espanya i no tenim prou diners per fer-nos càrrec de les nostres necessitats
  • Perquè n’estic fart que la cultura espanyola només sigui i vulgui ser la del toro, el flamenco, lo castizo, y olé. Si culturalment no ens consideren espanyols, doncs fora, home!
  • Perquè el mite que “ens cal ser a Espanya perquè és el nostre mercat” ja no és cert. Som la principal regió exportadora de l’Estat. Venem més a l’estranger que a la resta d’Espanya. I comprem més de l’estranger que de la resta d’Espanya.
  • Perquè la moneda és l’euro; perquè la majoria de polítiques importants vénen de Brussel.les. O sigui, l’important és ser a la UE.
  • Perquè els estats petits funcionen millor: compara Dinamarca, Luxemburg, Finlàndia o, fins i tot, malgrat la crisi que pateix, Irlanda, amb França, Espanya, Itàlia, Alemanya. No hi ha color.

En resum: perquè fora d’Espanya s’hi viu millor.

Què en penseu, de tot plegat? Creieu que faig bé? Creieu que m’he tornat massa radical?

Aniversaris arrossaires

Diumenge teníem quàdruple celebreació aniversàrica (ei, que no he dit “aniversàDica”, eh, estem tots fets unes rosetes!!!) de l’Ester, la Irene, el Lucas i el Dani. També se’ns van afegir l’Elena, la germana de l’Àlex, i l’Anna, la parella del Dani.

Vam anar a un restaurant de Gràcia anomenat l’Arrosseria de X. Són especialistes en arrossos valencians i, la veritat, és que van ser boníssims. El tipus que va triomfar era un arròs caldós “del Senyoret”, amb peixet, escamarlans i sípia que estava boníssim de la muerte. l’Àlex se’n va demanar un, el “Passejat”, amb butifarra de ceva, cigrons i orella de porc que també estava molt bo.

Abans, com a entrants, ens havíem fotut que si un carpaccio de bacallà i salmó, que si un foi amb poma, que si uns sipietes amb ceva i tomàquet. I de postres, la booooomba! de xocolata.

Tot regat amb vinet blanc (que jo no vaig ni catar perquè no puc prendre alcohol), aigua, cafès i infusions.

En acabar de menjar vam fer entrega dels regalets:

– Per al Lucas, una súper samarreta mega molona del Desigual

– Per al Daniel-san, una xuli-gorra, que a ell li encanten

– Per a les noies, uns massatges “per a la teva feminitat” amb olis essencials que a part de desestressar i deixar-los la pell fina i llisa, serveix per al seu cantó femení.

(Vaig gravar-ne vídeos amb el mòbil. Queda pendent que els pengi)

Vam riure molt i vam sortir del restaurant rodolant de taaant d’arròs com havíem endrapat!

La nota negativa

La nota negativa va ser, per una banda, el servei, que era lent, mal organitzat, caòtic i no t’entenien (parlessis en la llengua que parlessis). I per l’altra, que ens volien cobrar més del compte pel vi i ens van aplicar un càrrec by the face “pel servei” i “pel pa” de 33€! Si al menys el servei estigués al nivell!!!

El vi ens ho van arreglar, però la resta… Ho vam solucionar no deixant propina (de fet, ja se la van cobrar, perquè ens van tornar malament el canvi), decidint en veu alta no tornar-hi més i… bé, una altra cosa que reservo per al proper post.

Pintura

Dissabte passat vam anar a ajudar a pintar el nou pis de la Laura. Ben comunicat i amb una bonica terrassa per prendre-hi el sol a l’estiu o fer-hi festetes i barbacoes, li calia una mà de pintura…

Una mà que n’acabarien siguent tres, perquè als inquilins anteriors els molava el taronja cridaner i el verd xisclaire. I la Laura ho volia tot blanc nuclear.

Va ser divertit, com demostren aquestes fotos:

alex

L’Àlex aka Alexei

amparo

L’Amparito

dani

El Daniel-san

irene

La Irene súper eurobloguera

jordi

El Jordi

laura

La Laura, la nostra jefa (es va portar bé amb nosaltres pobres pintors)

oscar

Moi-même

Per dinar ens vam jalar unes pizzes del telepizza, molt bones, que em van deixar taaaaan híper tip, que no vaig ni sopar.