Deixar l’ego de banda

Avui relataré dos fets. El primer l’anomenarem “l’ascensor”.

Aquest dilluns va haver-hi reunió de veïns (la 2a en dues setmanes) per decidir què es feia amb l’ascensor. La comunitat ja havia aprovat posar-ne que passaria pel pati de llums de les cuines amb capacitat per 3 persones justes.

Però també hi havia la proposta a aprovar -i d’aquí la reunió- de col.locar-ne un d’un pèl més gros amb capacitat per una cadira de rodes. Els veïns més a favor, els dels 3rs i 4ts pisos (5ens i 6ens reals), molts d’ells grans i amb problemes de mobilitat.

Els més en contra, senyores també grans del principal i entresòl, jo, i la meva veïna de sobre. Les senyores grans perquè no volien haver de pagar més. (Després me’n vaig assebantar que la comunitat portava intentant col.locar l’ascensor més de 10 anys, però que com que fins fa no gaire la llei requeria uninimitat per prendre decisions, un parell de veïns de l’entresòl s’hi negaven en rodó.)

Col.locar aquest ascensor un pèl més gran però amb capacitat per cadira de rodes suposa retallar 20 centímetres de llarg el safareig de les segones portes (o sigui, a mi entre d’altres). Seria una retallada de 20 cms contant la barana, per tant només serien 10 cms d’espai útil. La reixa de l’ascensor passaria a fer de barana.

La rentadora hi seguiria cabent, però si ara quedaven 20 cms lliures de llarg, un cop feta l’obra només en quedarien 10.

Jo m’hi vaig negar en rodó, al.legant que no volia tenir més obres, que em negava que m’imposessin obres a casa meva, que quin dret tenien a fer-me renunciar a una part de la meva propietat privada, etc.

La meva veïna de dalt s’hi nega perquè no hi viu, té el pis llogat, i no vol maldecaps innecessaris.

Els en contra de l’ascensor tamany cadira de rodes vam perdre les votacions, però llavors jo vaig amenaçar amb cercar assessorament legal.

Però un cop a casa em vaig posar a pensar. Aquesta reducció del safareig no m’afectava. Era una putada, però la rentadora hi seguiria cabent. Era una molèstia patir les obres, sobretot després d’acabat de mudar, però la comunitat havia assegurat que ens ho compensaria. I si algun dia algun veï quedava impossibilitat i no podia sortir de casa perquè jo m’havia negat a que instal.lessin un ascensor amb espai per cadira de rodes, em sentiria fatal.

I vaig decidir que acceptaria instal.lar-lo. De totes maneres, vaig començar a moure fils per saber quins drets tenia jo per oposar-m’hi: el pare li va preguntar a un amic seu API, vaig mirar la legislació per internet (em sé de memòria la Llei de la Propietat Horitzontal i els articles 394-406 del Codi Civil). Ho feia dient-me que “acabaria acceptant, però q al menys volia obligar-los a negociar”.

Fins que em vaig adonar que, en realitat, volia instal.lar l’ascensor per cadira de rodes, perquè era el q trobava correcte, però q m’estava fent el dur i l’emprenyat només per salvaguardar l’ego.

Un cop me’n vaig adonar, em vaig tranquil.litzar i vaig trucar la secretària de la comunitat (l’Ona Riera… que guapa… però aq és un altre tema) i el veí màxim defensor de l’ascensor tamany cadira de rodes. I ens vam posar d’acord de seguida: jo acceptava però necessitava tenir més coneixement del projecte tècnic, volia tenir garanties per escrit que la rentadora hi cabria un cop feta l’obra i que ho deixarien tot pintat i bé, i volia tenir una planificació d’obres, perquè una cosa és estar una setmana sense poder rentar; l’altra que estiguis empantanegat durant 3 mesos.

I vaig demanar que el sobrecost que suposen aquestes obres, no se’ns cobri als veïns de les segones portes, ja que fem aquest sacrifici pel bé de la comunitat.

Van més que acceptar.

I em vaig sentir bé per dins: havia fet el que era correcte i, de cop i volta, havia guanyat més control del projecte: ara em passaran tota la documentació tècnica perquè me la miri i discuteixi amb la companyia d’ascensors si ho necessito tot més detallat i descrit i més garanties.

Curiosament, així que he deixat de banda el meu ego que em demanava sang, que no podia acceptar que “perdés”, que volia lliuta, ha sigut quan hi he sortit guanyant: en pau interior, en control sobre el projecte, i en integració a la comunitat.

L’altra opció hagués seguit plantant cara, lluitant, sentint-me trepitjat i no respectat. Però no. Amb la meva decisió em sento bé, sento q he pres la decisió correcta.

Perquè incidentalment, l’API amic del pare em va dir que l’única opció era impugnar la decisió als tribunals… i que perdria segur. La llei l’únic q diu és q la decisió s’ha d’adoptar per 3/5ens (cosa que és el cas de sobres) i que un veï té dret a oposar-s’hi si la decisió presa
– perjudica la comunitat (q no és el cas)
– perjudica greument els seus interessos (q no és el cas)
– beneficia excessivament algú en detriment de la resta (tampoc no és el cas)
i diu que [copio literalment] “las innovaciones que hagan inservible alguna parte del edificio para el uso y disfute de un propietario requerirán, en todo caso, el consentimiento de éste”. Era l’única clàusula a què m’hagués pogut agafar, però hagués perdut.

En tot cas, el meu ego ferit em deia: doncs és igual, tu amenaça aquests cabrons que et volen putejar en anar a judici. I que entre recursos i apel.lacions s’allargaria tot 10 anys i costaria molta pasta. Amenaça’ls que tothom hi sortitia perdent.

Per sort, no he optat per aquesta via, he deixat l’ego de banda i he pres la decisió correcta. Dormiré millor a les nits.

D’un ppt que m’han passat avui d’aquest inspiradors:

“Lo que ahoga a alguien no es caerse al río, sino mantenerse sumergido en
él.”
Paulo Coelho

“Nadie puede hacer que te sientas inferior sin tu consentimiento.”
Eleanor Roosevelt

“El Mundo está en las manos de aquellos que tienen el coraje de soñar y correr el riesgo de vivir sus sueños “
Paulo Coelho

Estiu fantàstic

Estic molt content perquè ja ha començat l’estiu, amb els primers banys, les primeres preses de sol, les primeres claretes a terrassetes d’estiu i, ben aviat, els primers festivals d’estiu. Aquesta setmana fan el Xinacittà; la setmana que ve comença el Cinema a la Fresca a Montjuïc; avui coemnça el Grec…
… i ben aviat les vacances!

Ja es respira en l’ambient: la platgeta, el solet, la piscineta, ballar o escoltar música fins la matinada a l’aire lliure acompanyat per la brisa…

Mhhhhh M’encanta aquesta època de l’any! (De fet, m’encanten totes, però aquesta també!)

El millor és q no estic passant ni molt menys la calor que l’any passat: al pis nou, deixo obert el balcó del menjador i la finestra de l’habitació i passa una corrent d’aire! Deixo obert fins que apago el llum, però a la nit arribo, fins i tot, a haver-me de tapar perquè tinc fresca!

Qui digui q l’estiu a BCN és agobiant, que s’ho repensi: per a mi, és dels millors moments de l’any!

(i, no només per les noies amb menys roba!)

PS. Aquest any tinc moltes ganes de vacances, també. D’anar-me’n a La Palma avec la familie a prendre el sol, banyar-me i fer el turista, i després a París. Que fantàstic!

Olot





Aquest capde passat vam anar a celebrar la revetlla a Olot a casa l’Edu. Jo hi anava a desgana i perquè l’Edu me n’havia convençut.

Un cop allà ens ho vam passar bé. Érem la Sebas, l’Estert, l’Àlex, l’Edumi i jo. Vam sopar embotits i coques, vam sortir a prendre algo fina a les 3 (estàvem ttos cansats, les cançons dels locals no mataven, hi havia massa gent i fotia tot un tuf a tabac insuportable).

L’endemà vam nar a la piscina municipal d’Olot, que va ser genial. És enorme, estava quasi buida (només hi havia els q no celebràvem el St Joan: sudamericans, subsaharians, magribins i nosaltres) i amb una gran esplanada de gespa per prendre el sol i estirar-te. El complex és nou, està compost per 4 piscines de diferents mides i tamanys i un gimnàs. Està súper bé!

De fet, a Olot fa la pinta d’haver-hi molta qualitat de vida i molta tranquil.litat (vam agrair que no hi van haver gaires petards la nit del 23!)

Vam conèixer la Gemma, la nòvia de l’Edu.

De fet, a l’Edu se’l veu bé, molt bé. Li prova la vida olotina, li prova la feina, li prova la nova parella, etc.

Me n’alegro molt! Ja li tocava!

Ara només espero que de tan en tant es digni a venir-nos a visitar a BCN!!

Biorritmes

La natura és sàvia. Per més que visquem a la civilització, té uns ritmes que no podem controlar ni modificar del tot, i en sortim més ben parats adaptant-nos-hi.

Fa temps que venia llegint diferents llibres i articles que diuen que dormim massa i malament.

Segons sembla, a les primeres hores de la matinada i a primera hora del matí, quan surt el sol, són dels moments del dia en què estem més “predisposats” a la creativitat, mentalment més actius. Per contra, a d’altres moments de la nit, així com havent dinat, són moments que l’activitat cerebral i corporal minva.

Per tant, forçar-nos a dormir tota la nit rotllo de 12 a 8 d’una tirada està suposadament malament. El que s’hauria de fer, diuen aquestes teories, és dormir menys de nit, una cosa així com dormir de 2 a 6 i després fer una migdiada no gaire llarga, de mitja hora o màxim una hora.

Amb això, tot i domir quantitativament menys, estaríem en canvi més descansats i mentalment més actius i creatius, ja que aprofitaríem per estar desperts les hores que el cos demana estar despert. Adaptaríem els nostres biorritmes als georritmes, si n’hi puc dir així.

De sempre que he dormit màxim set hores a la nit, però de 1.30 a 8.30. Em solia llevar cansat i no estava ben despert fins a les 11.

El que sí que havia descobert ja fa temps és que si feia una becaineta de 20 mins a la tarda, em llevava molt més estupendo i vital i amb més energia, i a la nit tenia menys son. Aquests 20 mins a la tarda “valien tant” com potser una hora a la nit.

Des que m’he mudat a Tapioles 57 el meu principal problema han estat els putos ocells que niuen al pati de llums i que es dediquen a xerrar en veu massa alta des de les 5-5.30 fins a les 6-6.30. Fins ara havien estat la meva tortura particular de cada nit, i els culpava de tot: de les poques ganes de llevar-me, de si estava de malhumor, etc.

Però he tingut una epifania. He decidit que potser ells eren els savis i jo n’havia d’aprendre. Que si es llevaven tant d’hora devia ser per alguna cosa. I he recordat les teories del son abans esmentades i com diverses vegades les havia volgut posar a la pràctica però la son del moment havia pogut més que la meva força de voluntat. Però com que tot passa per algun motiu, potser havia arribat el moment de canviar els meus horaris de son. I les gralles que nien al balcó de sota meu seran les meves mestres.

A més, penso que em suposarà un gran benefici. Quan solc tenir més idees, fins al punt d’estar al llit i posar-me a apuntar-les com un boig a la meva llibreta groga, és abans d’adormir-me… cap a la 1 de la matinada. I cada nit, quan em despertaven les gralles, em costava molt adormir-me… perquè em notava súper despert i amb molta claredat mental.

(Però jo, negant-me a veure l’evident, m’empenyava a voler seguir dormint, la qual cosa només em generava neguit, ansietat i malhumor, provocant-me que em despertés cansat i amb mala llet.)

Començaré a adaptar-me al nou horari mica a mica. Avui m’he llevat a les 7. M’he rentat i vestit, he fet meditació i m’he estat una bona estona muntant mobles de l’Ikea (sí ahir per fi van arribar) fins que ha sigut l’hora de sortir de casa per venir a l’oficina. I avui en comptes de trobar-me cansat i sense ganes de fer res, em noto molt més despert i alerta. Deu ser que vaig pel bon camí?

La idea, perxò, és arribar a llevar-me cap a les 6-6.30, també suposo que variarà estiu i hivern segons l’horari solar, etc. Un cop llevat, meditació i llegir o anar a gimnàs. I després a l’oficina.

El dia l’acabaria igual que ara. sopar, llegir o mirar la tele, etc. L’únic que canviaria seria el matí i, bueno, la tarda, e què institucionalitzaria la migdiada de mitja horeta.

La idea és estar fent de ple aquest horari en més o menys una setmana.

El que no tinc ni idea de què passarà és els capdesetmanes [sí, ho escric junt, i què?]. Però cada cosa al seu temps.

Tens por de ser diferent?

Estic subscrit al Daily Guru, una mena de newsletter q cada dia t’envia un pensament per a la reflexió. El d’avui m’ha agradat molt, així q el copio:

Wednesday 20, June 2007
Are you afraid to be different?
On the path of
evolution, we move from being a willing and obedient member of the group to
wanting to take control over our own lives. This is a necessary but difficult
transition.
Andrew Schneider says, “At this point we are afraid of being
ourselves. We are afraid of being unique and different. We are afraid of being
individually powerful, and even successful. For all of these things stand
against the old ways that told us that conformity was right and individualism
was wrong.”
“For as long as we possibly can, we make a compromise. We try to
live both lives – the dependent tribal life and the independent personal life –
as contradictory and opposite as they are.”
“We want approval from others.
We want to be accepted and popular. We seek this comfort to overcome our fear
and feel more secure. …So, at times when we conform, we don’t feel the fear of
living. But we might lose the new sense of adventure, discovery, daring and
enthusiasm for life that the questioning and questing have brought us.”
“Nature never repeats herself, and the possibilities of one human soul will
never be found in another.”
— Elizabeth Cady Stanton

http://www.thedailyguru.com/