L’última entrada abans de Hong Kong

Aquesta és la meva última entrada abans de marxar de Barcelona (buenu, Sabadell…). Si els controladors aeris ho permeten, les properes tres setmanes, fins al 29/12, estarem a Hong Kong (amb una breu incursió al sol tailandès).

Seguiré actualitzant el blog amb fotos i comentaris, però possiblement serà menys sovint. Prego comprensió!

Per preparar-nos bé per les vacances, avui anem al concert de la Lady Gaga. Hem deixat el Cèdric amb els meus avis, que se’l quedaran tota la nit. Ma àvia em sembla que n’està encantada!

Serà el primer cop que el Cuquet no dorm amb nosaltres. Hem hagut de preparar tot un muntatge: amb un “sacaleches” (com es diu en català?) que ens han deixat la Rosa i el Jordi, la Dawn ha omplert tres biberons de llet perquè ma àvia en tingui de sobres (som súper pro lactància materna i anti llet de fórmula).

I nosaltres, aquesta nit, party party party!!!!

I demà, el terror: com aguantarà el Cèdric 14 hores en un avió? Pobres passatgers…

El Cèdric i el seu nou llitet

Ja fa un parell de dies que el Cèdric dorm al seu nou llitet.

És una passada, perquè li encanta el seu mòbil. Només de veure’l ja es posa a riure, i quan li dones corda i comença a fer música, es parteix ell sol.

De fet, em sembla que tenir la seva pròpia habitció (fins ara dormia amb nosaltres en un bressol al costat del nostre llit) li ha fet bé. Dorm més estona, li costa menys agfar el son i ja portem dues nits que no s’ha despertat a mitja nit!

Això sí: som uns pares “sobre la marxa”, mica a mica li penajrem pósters a l’habitació, li pinterem les parets, etc.

I jo que no era particularment d’esquerres…

(Foto d’aquí)

Jo  no m’he considerat mai particularment d’esquerres. No és que fos de dretes, sinó que, en molts casos, considerava aquestes identificacions caduques i foralloc.

Si m’hagués de classificar, diria que sóc individualista i liberal: com a individu, has de tenir dret a fer el que vulguis, sempre i quan no facis mal als altres.

Llibertat de fer el que vulguis, amb respecte als altres però sense travetes “morals”.

Perxò no entenc les restriccions d’horaris comercials, que no es pugui acomiadar funcionaris, els piquets sindicals, els que diuen que totes les escoles han de ser iguals, que si vols muntar un negoci hagis de fer una pila de burocràcia i et cusin a impostos, o la pràctica de subvencionar-ho tot. Però tampoc no entenc els concerts amb escoles catòliques, que hi hagi polèmica pel dret a avortar o que per defensar unes llibertats s’ataquin d’altres països.

Creia que la funció principal de l’Estat ha de ser garantir un punt de partida igual o similar per a tots els ciutadans, de manera que tothom pugui fer el que vulgui amb la seva vida. No óc tan curt de gambals com per pensar que vivíem en aquesta situació idílica, però creia -crec- que el que s’ha de fer és tendir-hi: garantir unes bones condicions de vida mínimes per a tothom, garantir un punt de partida (educació) bo i de qualitat per a tothom, però a partir d’aquí que cadascú faci el que vulgui amb la seva vida.

Garanties socials + responsabilitats individuals

Tots coneixem el que vull dir: gent d’orígens molt humils que ara té una bona professió, gent de pares rics que ara van apurats, un pintor que viu amb quatre rals en una vella fàbrica feliç de la vida, gent que decideix prendre’s dos anys per voltar món…

Però esclar, pensar així és fàcil quan vius a Europa, on regna la “mentalitat de classe mitja”.

Honk Kong

El primer trencament d’esquemes em va venir quan vaig conèixer Hong Kong. País sense pràcticament impostos, amb llibertat total de tot… però amb una forta cultura xinesa d’emprenedoria, respecte a la família i competitivitat.

Hong Kong és un país molt pròsper, però es dels països del món amb més diferències socials. No recordo la xifra exacta, però el 10% més ric té com el 70% de tota la riquesa, mentre que el 10% més pobre no té ni el 0,1%.

Alguns amics d’allà tenen comptes corrents amb milions d’euros, i d’altres treballen 14 hores al dia, 6 dies a la setmana, per 400€.

L’educació és pública només durant 10 anys, pràcticament no hi ha sanitat pública i moltes famílies viuen amuntegats en micropisos de 30m2.

El primer que vaig pensar va ser: però i aquí, per què no exigeixen més drets socials? Que apugin els impostos i millorin l’educació i la sanitat! Tothom viurà millor!

Un dia li comentava a un amic: a Barcelona semblo de dretes, però aquí em fotria sindicalero!

(Foto d’aquí)

Amb honestedat

El meu altre punt d’inflexió és quan t’adones de com s’està gestionant tota l’economia i política del planeta.

Des del meu punt de vista, un dels requisits perquè la societat funcioni és l’honestedat. Per més que advoqui perquè puguis fer el que vulguis amb la teva vida sense restriccions,  no vivim aïllats al desert. Compartim la vida, la societat, els recursos i el planeta amb d’altres éssers. Tenim la responsabilitat que la cosa funcioni i millori.

Quan veus que els vells es moren de fàstic, que els governs estan corruptes, que vivim una crisi tremenda en què quatre fan anar els fils, que els rics són cada cop més rics perquè tenen més informació… és que alguna cosa no rutlla.

Falta ètica.

I penses: Jo crec en la llibertat i la responsabilitat individual. Cadascú que faci el que vulgui amb la seva vida. Però cal un canvi. Jo que no era particularment d’esquerres…

…m’estic tornant revolucionari!

Wikileaks

Llegeixo amb fascinació tot això de Wikileaks i el Julian Assange. El trobo un personatge curiós, misteriós, un home complicat que viu per a una causa: la llibertat d’informació.

Respecte el cas del Cablegate i els famosos 250.000 documents filtrats dels EUA, penso:

a) Però és que algú encara es pensava que els americans no ho controlaven tot? Ambaixadors espiant governs, informacions i plàcets sobre cops d’estat, moviment il.legals per derrocar governs… no forma part això de la realpolotik, del “business as usual” de la (encara) principal potència planetària? D’on ve l’escàndol??

b) Però per altra banda, malgrat que no diu res que no sapiguessis/ sospitessis, no deixa de ser escandalós. Ultratjant. Fastigós. I pel que sembla, els documents filtrats que afecten a Espanya estan deixant el ZP més avall del que la seva gestió dels últims dos anys l’havia deixat. O sigui, sota terra. El president del “No a la guerra” dient que no passarà res amb els vols de la CIA. Ministres progessistes pactant amb l’ambaixador americà a Madrid que no s’investigarà l’assassinat del periodista Couso per part de l’exèrcit nord-americà a l’Iraq. El fiscal general de l’estat prometent al senyor ambaixador que farà mans i mànigues per influir els jutges. El jutge Garzón dient que el judici de Guantànamo serà només de cara a la galeria.

I això a Espanya, país “democràtic” (entre cometes). No me’n faig il.lusions, a la resta d’Europa deu ser si fa no fa.

Però com deuen anar les coses a Llatinoamèrica o l’Àfrica!!!

No m’escandalitzo perquè seria gastar energia en va. Prefereixo ser més productiu. Senzillament faig tres coses:

1- Em reafirmo a passar de tot. Votar pot suposar canvis marginals, però els qui manen de debò seguiran movent els fils. Jo a lo meu: ser feliç, ser bon marit, ser bon pare, ser bon amic, ser bon veí, ser bon ciutadà, ser honest.

2- He donat suport econòmic a Wikileaks

3- Li intento donar difusió a aquest femer mitjançant aquest blog i el Facebook.

I tu, què hi pots fer?

(PS. Els rumors són que les proepres filtracions seran sobre els bancs americans i la crisi econòmics…)

——-

03/12/2010 Actualització:

Sembla que per pressions del govern nord-americà els han xapat la web i les DNSs americanes i ara Wikileaks s’ha reubicat a Suïssa: http://www.wikileaks.ch

The Cove

Imatge d’aquí

Hi ha tota una indústria multimilionària muntada al voltant dels espectacles amb dofins. Això converteix els dofins en béns molt preuats. Per poder capturar prou dofins per abastir tots “dofinaris” del món s’acaben matant cada any més de 25.000 dofins.

Aquest és el rerefons i fil argumetnal de The Cove, que vam veure abans d’ahir.

Se’t posen els pèls de punta només de veure com s’assassinen dofins impunement, sobretot quan se sap que, a l’igual que l’homo sapiens, els dofins són éssers autoconscients, intel.ligents i creatius… És potser fins i tot sobrer preguntar-se, en realitat, qui és més intel.ligent: algú que mata i destrossa el medi natural, o algú que e dedica a cuidar dels seus, a riure i gaudir de la vida i que és fortament empàtic!

(Em sembla que la creença que l’home és el rei de la creació i que, per tant, tot ens està permès, és la font de tots els mals.)

En fi, un documental trist però recomanable!

Després del documental, obrim el debat i la Dawn, amb la seva lucidesa de sempre, em pregunta: i per què matar dofins està malament i matar vedelles està bé?

– Home, perquè els dofins són intel.ligents, per mi és com matar monos o nens

– Però les vedelles o els pollastres també tenen un nivell de consciència. Saben que els mataràs i està demostrat que pateixen.

– Buf, potser ens haurem d’acabar fent vegetarians, doncs…

– No, el que vull dir és que ara parlen només de les balenes o els dofins, però què passa amb la resta d’animals?

– …