El joc del quatre

Foto d’aquí

Per invitació de l’Alicia he fet aquest joc amb quatre regles, quatre preguntes, quatres respostes i quatre nominats més.

O sigui, que podria ser el joc de 4×4 o el joc del 16 hehehe 😀

Les quatre regles són molt senzilles:

  1. Un cop nominat/da has de posar un link cap a la persona que et va nominar
  2. Nomina a unes altres quatre persones
  3. Fes saber a aquestes persones que les has nominat
  4. Escriu un post explicant-ho i contestant quatre respostes per cadascuna de les preguntes que apareixen a continuació:

Quatre coses que porto a la meva bossa:

  • El meu kit de supervivència amb tovalloletes humides per netejar-me les mans, crema de cacao, una navalla (pa rajarte, neng!), klínex i un estoig per les lentilles
  • Un bolígraf i una llibreta per anotar-hi idees
  • Les ulleres de sol
  • Dos llibres

Quatre coses preferides de la meva habitació/ de casa meva

  • El sofà, color xocolata i immens
  • Les plantetes del balcó
  • Unes postals que vaig comprar a París amb uns dibuixos de porquets i granotetes i que tinc emmarcades per decorar els prestatges dels llibres
  • La mega Rana Gustavo que tenim asseguda al sofà, regal de la Dawn perquè no estigués sol durant els mesos que l’any passat se’n va entornar a Hong Kong

Quatre coses que sempre he volgut fer:

  • Aprendre japonès i viure durant dos anys al Japó
  • Deixar de treballar i dedicar-me a voltar pel món
  • Escriure una novel.la (he tingut alguns intents híper fallits)
  • Ser una estrella mediàtica (per alguna cosa vaig estudiar periodisme!)

Quatre coses que m’agraden ara mateix:

  • Passar l’estona amb el meu fill i la meva dona
  • Llegir tranquil mente bec una bona tassa de te verd o rooibos
  • Xerrar amb la carnissera, el veí a l’ascensor o la caixera del súper, trobo que vivim tots massa desconnectats els uns dels altres
  • La xocolata negra (85% cacao o més)

Quatre coses que no sabies de mi:

  • Amb deu o onze anys vaig protagonitzar “El malalt imaginari” que vam interpretar amb el Grup de Teatre St. Vicenç de Sabadell
  • Vaig plorar quan va morir el David el Gnomo i el vaig enterrar al pati de casa
  • No vaig aprendre a anar en bicicleta fins als 16 anys
  • Quan era solter m’havia començat a plantejar seriosament adoptar un nen jo sol

Quatre cançons que no em puc treure del cap:

  • “Bad Romance” de la Lady Gaga
  • “Que tinguem sort” del Llach
  • “Übers Ende der Welt” del Tokio Hotel
  • “Lily Marlene” de la Marlene Dietrich

I els quatre nominats/des són:

Prou de jocs

Dins de la meva ruta envers una vida més simple, una de les coses que sabia que havia de canviar però més em racava eren els jocs del Facebook. En concret, estava viciadíssim amb el My Empire, en què havies de contrsuir la teva ciutat romana.

Però ha arribat un moment que ja cansa.

Que no m’aporta res ja ho sabia. Si hi seguia enganxat no era per lo que m’aportava a la meva vida. Fa setmanes que sabia que era una pèrdua de temps… Però mira, seguia jugant-hi, com -suposo- el que es fot la ratlla de coca tot i que sap que no li fa cap bé.

Un altre factor és que, en la meva ruta vers la simplificació i un ús més intel.ligent del meu temps i les meves energies, no ho pots canviar tot de cop.

Pas a pas.

I ara sí que se’m posa bé eliminar el My Empire.

Adéu, Oskipolis!!!

I penso: estic deixant el cafè, estic deixant els jocs del Facebook, estic fent més meditació… ai Deú, tanta depuració em mareja!!! 😀

Santornem-hi

Foto d’aquí

Torna a començar el curs i tornen els projectes i les planificacions:

  • Reprenc la meditació. En torno a fer cada dia i a més, per a més constància, m’he apuntat a un curs de quatre hores el 17/10 dels de Vipassana i a un altre de tres setmanes dels de Brahma Kumaris que començaré el 02/11 i serà tres cops per setmana de 07.30 a 08.30 (sí ben d’hora al dematí, així no perdo temps d’estar amb la Dawn i el Cedriquet al vespre). Així m’obligo a fer-ne.
  • El 09/10 començo un nou curs d’alemany al Goethe Institut, 3 hores els dissabtes. Faré el nivell B2, aquest any
  • El 07/12 anem al concert de la Lady Gaga
  • Del 08-29/12 serem a Hong Kong perquè el Cèdric conegui els seus avis, tiets i cosineta. Passarem el Nadal, doncs, amb els amics i família de la Dawn.
  • En algun moment o altre haurem de mudar-nos de pis. No m’hi estenc més perquè és un tema que em fa una súper mandra…
  • Quan torni de Hong Kong em reapuntaré al gimnàs. No sé a quin, ja ho veurem. De segur que no m’hi gastaré gaire pasta, perquè amb el Baby C no tinc tant de temps com això.

De moment això és tot per al que queda d’any.

I vosaltres, com heu començat el nou curs?

El meu amic Emmanuel

(Foto d’aquí)

A l’institut, a classe d’anglès (encara érem a l’època pre-internet i pre-mòbils) ens van proposar de cartejar-nos amb estudiants d’altres països per tal de practicar el nostr anglès. “Pen pals”, que se’n deia.

Em vaig cartejar amb gent d’Holanda, Grècia, Algèria, Txèquia i amb dos nois de Ghana. Amb un d’ells ens vam fer especialment amics i vam anar mantenint la relació per carta durant uns quants anys.

Ens vam enviar regals per Nadal, aniversaris, etc.

Era l’Emmanuel, un pèl més gran que jo i estudiant -aleshores- en un insitut politècnic d’Accra, la capital de Ghana, que volia ser aparellador.

No sé com va anar la cosa però vam perdre el contacte. No sé si vaig ser jo (que pot ser) o si ell no em va contestar a alguna carta. …O potser es van perdre cartes pel camí.

Però d’ençà sempre l’havia tingut present amb tristesa: havia perdut contacte amb el meu amic. Hi tenia molt de feeling i de tant en tant pensava “què se’n deu haver fet?”

Em pensava que ja no tenia les seves cartes i havia desistit de localitzar-lo, però fa aproximadament un mes i mig, fent neteja (ho veus, simplificar la vida dóna resultats!), vaig trobar al fons d’una capsa de sabates totes les seves cartes.

Immediatament les vaig ordenar cronológicament, me les vaig llegir totes i li vaig contestar.

Li vaig indicar l’adreça de casa, el meu telèfon, el meu email…

Sabia que les possibilitats que em contestés eren escasses. Per començar, la seva adreça era un apartat postal de fa més de quinze anys… per acabar, potser era a Europa buscant-se la vida o havia mort intentant arribar-hi (m’havia parlat que a Ghana la cosa estava xunga i que el seu somni era “to go overseas”).

Però avui, al cap d’un mes i mig de la meva carta intentant reprendre el contacte, m’ha trucat al mòbil!

Quina alegria!

Érem passejant amb el Cèdric i ràpidament hem tornat a casa i l’he trucat a casa des de l’Skype. Hem xerrat un quartet d’hora difícil per la qualitat de la connexió, però estic molt content perquè ens hem retrobat i he parlat amb ell i amb la seva dona.

Hem quedat de parlar diumenge vinent i, com que no té mail, m’enviarà una carta amb la seva foto i explicant-me la seva vida aquests 15 anys.

Tant de bo reprenguem el fil!!!

A veure si acabarem anant a Ghana a veure el meu amic retrobat?

Al Parlament

Com que dissabte va ser la Diada, tot el cap de setmana van fer portes obertes al Parlament de Catalunya. No hi havia estat mai i, com que estàvem perllà a prop (fent el nostre pícnic setmanal al Parc de la Ciutadella), vam decidir acostar-nos-hi.

Em va agradar força. La sala de plens és molt xula, tot i que molt petita!!! Per la tele -i a la foto de dalt- es veu molt més gran!

Ara només em queda pendent veure el Palau de la Generalitat 🙂 L’any que ve serà!

La festa del Martí

Dissabte passat vam anar a la festa de presentació del Martí, el fill de la Rosa i el Jordi i germà de la Clàudia. És uns quatre mesos més gran que el Cedriquet:

Que guapo el prota de la festa!!!

La Clàudia i la Janna jugant juntes. També vam celebrar l’aniversari de la Clàudia: 2 anys!!!!

El Baby C que estrenava pitet pirata especialment per l’ocasió!!

El Tet li volia prendre la cadireta al Cèdric!

I per acabar….

…a la panxa de l’Irene hi ha una Laia o un Sergi!!!

(Gràcies Laura per les fotos!)

Tota una vida

Tota una vida‘ de David Grossman és una obra mestra. És un totxo: prop de 700 pàgines, però t’absorb des del principi.

N’havia llegit molt bones crítiques i comentaris, però no sabia què esperar-ne. Un escriptor israelià que escriu sobre l’Israel actual després que el seu fill mori a la Guerra del Líban del 2006 mentre feia el servei militar. Abans de començar no sabia si seria una crítica al nazisme israelià, o una defensa a ultrança de l’status quo, o què.

El llibre narra la història d’una dona, els seus fills, el seu marit i el seu amant i, d’esquitllada, l’esquizofrènia israeliana. El fill petit de la protagonista es reallista a l’exèrcit just l’endemà d’acabar els tres anys de servei militar obligatori i la mare, morta de por i farta de tot, decideix desconnectar de tot i anar-se’n un mes d’excursió perquè està convençuda que durant el temps que estarà reallistat (un mes) li mataran el fill.

T’endinses en la seva vida, les seves relacions personals, la política israeliana, les relacions entre jueus, àrabs i palestins…

El llibre està excel.lentment narrat. És una passada. És fantàstic de llegir.

Es durillo per com et capbusses en els sentiments de la protagonista i pateixes amb ella per la vida del seu fill.

Només inssistir que és una perla literària. Un 9,5/10. M’ha fet ganes d’aprendre’n més sobre la vida a Israel i de llegir més llibres de l’autor.

Per cert, en castellà es diu “La vida entera” i en anglès sortirà el 21/09 amb el títol “To the End of the Land