Pors

Aquesta entrada m’està costant d’escriure… és una mica profunda…

Recordo una conversa amb l’Edu un dia, ja fa mínim tres o quatre anys, possiblement més. Estàvem en un pub prenent algo i em va preguntar si creia que si el fet de tenir pares divorciats m’havia perjudicat.

Li vaig contestar que sí. Que m’havia fet desconfiar de les relacions de parella. Que si no, segurament, ja estaria visquent en parella i amb un fill.

D’aquesta conversa amb cerveses per entremig en fa, com deia, potser quatre anys i el temps ho acaba posant tot al seu lloc.

Ara estic feliçment casat i apuntíssim de tenir un fill.

Però fa dies que porto dins una mena d’ansietat persistent. Un corc que em va rosegant: “Seré un bon pare? El Cèdric creixerà feliç amb nosaltres [amb mi– no dubto de la D]? Podrà esdevenir una persona segura, educada, intel.ligent i de profit, feliç?”

Aquest dubte sobre la meva capacitat d’educar la persona que està a punt de néixer, em tortura.

Sé que no és més que inseguretat.

Però és que penso en els meus pares… i és el que em fa dubtar. Ho van fer el millor que sabien, però no crec que ho fessin gaire bé.

Sí, ma germana i jo érem brillants a classe. Bones notes. Però tots dos vam créixer amb algunes ferides. Algunes tares del caràcter fruit de la seva educació i de com van portar el seu divorci.

Al cap del temps ma germana ha estat la més perjudicada. A mi m’ha costat temps centrar-me, saber el que vull, aconseguir-ho i ser una persona forta, segura i feliç. Ara ho sóc. Però no és el cas de ma germana.

A ella la van fer servir de moneda de canvi durant els anys i anys que es van barallar un cop divorciats. Era la més petita i la presa més fàcil: Que la mare et fa desparar taula cada dia i fregar la cuina? Doncs jo et pago 10 dies esquiant a Baqueira. Que no et compren més roba perquè en tens molta i has d’aprendre a cuidar-la milllor? Tranquil.la, el cap de setmana que bé et compro 4 pantalons i 10 bruses de marca. Que ha decidit que vagis a un institut públic? Doncs jo t’inflaré el cap de com seria de millor anar a un de privat… i a l’estiu et pagaré un mes a Londres per aprendre anglès, perquè ja se sap que l’educació pública no és gaire bona.

L’un la feia servir de moneda de canvi; l’altra era massa febla però li enviava els gossos a la mínima (denúncies i més denúncies d’advocats).

Em va costar arribar a la conculsió que ens estimaven però no en sabien més.

Que no era culpa meva.

Que podia obrir-me i confiar.

No vull que el meu fill passi pel mateix. Vull ser un bon pare.

No pas permisiu, no pas el seu millor amic que li compri dolços i pizzes i insulti a la profe si el nen ha fet alguna trastada. Sinó un bon pare, un model per al Cèdric, que sàpiga educar, posar normes, explicar per què i castigar si cal. Un referent per fer-ne una persona segura de si mateix. Honest, obert i feliç. Intel.ligent i confiat.

En fi, cadascú té els seus propis fantasmes.

És amb el que ara em deu tocar barallar-me per aprendre, créixer i ser millor persona.

Fotos d’aquí i d’aquí

Anuncis

Els sabors de l’estiu

Us presento les meves creacions estiuenques. Per no ser menys, els hem posat noms “starbuckians”

1- Very berry

Necessites fruites del bosc congelades (en el meu cas, de La Sirena), glaçons i llet.

Li fums un “remena nena” amb la minipímer i voilà:

2- Banana Frapuccino

Calen els plàtans, glaçons, llet, cafè (un espresso) i, si t’agrada més fortet de gust, li he posat dues preses de xocolata 99% cacao (no surten a la foto).

Ho tritures i mescles tot amb la minipímer, li afegeixes canyella pel damunt per decorar i aquest és el resultat:

Que boooooooo!!!

Spotifan

Foto d’aquí

Fa aproximadament un mes em van haver de ressetejar l’ordinador de casa perquè m’anava a pedals. Em vaig fer còpies de seguretat de tot, m’hi van reinstal·lar el sistema operatiu, el pack Office i la resta de programes i ara ja em va perfecte.

El problema?

No m’anava l’àudio.

Mecàgum cony!

Després d’intentar trenta mil coses, resulta que s’havien descuidat de reinstal.lar-hi no-sé-quin-coi de “chip set”.

Dilluns per fi me l’hi van instal.lar de nou i ara ja està, la meva vida torna a tenir música de fons!

Per fi puc tornar a sentir les meves llistes de l’Spotify!

I és que quan em vaig comprar aquest ordinador, me’l vaig comprar amb uns altaveus i tarja de so bastant bons, perquè no tenia pensat tenir cap equip de música a banda: “avui en dia”, va ser el meu raonament”, “la ràdio la pots sentir per internet, i els CDs els fots al PC i t’estalvies un catxarro.”

I és cert, és millor, la meva vida és més simple.

Però quan falla l’ordinador, em quedo sense música.

Fer el niu

La foto és d’aquí

Amb la Dawn tenim el ferm propòsit de deixar la casa com una patena dissabte. Treure la pols a fons, fer la cuina a fons, fer tots els vidres, fregar-ho tot… Volem deixar la casa a punt abans no neixi el Cèdric.

Precisament abans d’ahir ma àvia em comentava que les prenyades, quan s’acosten els últims dies, senten l’instint de deixar-ho tot endreçat, a punt, ben preparat i tenir tota la casa ben neta. Es veu que hi ha estudis científics -m’explicava- que demostren que els humans també tenim l’instint de fer el niu, a l’igual que els ocells o els conills es comencen a afanyar a preparar el jaç quan senten que tindran descendència.

Segons els estudis que havia llegit ma àvia, ben sovint, un cop l’embaraçada ha deixat la casa polida i endreçada, es posa de part. Ipso facto.

Això de l’institnt no m’ho acabo de creure (tampoc no és que ho descarti, però ho trobo massa simplista). Prefereixo pensar que, al menys en el nostre cas, és un exercici de responsabilitat. Perquè el piset estava bastant guarret: les típiques coses que saps que has de fer, però que vas deixant: només de pensar a netejar la campana o desmuntar i rentar totes les cortines, em ve un cansament!!!

Però sí, dissabte el plan és llevar-se d’hora i a netejar!

Liberal/ Conservador

navegant per la blogosfera m’he trobat aquesta cita, que m’ha fet pensar.

(Nota: entenc que aquí liberal manté els significat originari -i.e. “que defensa la llibertat”- i no pas el de ‘neoliberal’.)

Se conservador en lo que haces y liberal en lo que aceptas de los demás.

–John Postel

@ Microsiervos

Què en penseu?

El nostre balconet

Un cop llevats, begut el cafè i llegides les notícies per internet, ens disposem a fer plans per avui: En breu, dinar veient la nostra nova sèrie preferida, la hilarant Modern Family (millor que els Simpsons quan eren bons). Després platgeta i, un cop banyats i torrats, gimnàs.

I tota l’estona, esperant que el Cèdric es decideixi a venir, que ja estem impacients! 🙂

Mentrestant, per celebrar que és diumenge, que les temperatures han baixat i no fa aquesta calor espantosa de la setmana passada, i que s’han d’apreciar les eptites coses, us deixo amb unes fotos que mostren el progrés del nostre hortet balconil…

El carbassoner ja comença a tenir babycarbassons

Els nostres enciamets segueixen creixent ben boniquets

Goita tu, com comença a enfilar-se!!!

I com a bonus tracks:

El Coco i la Mafi descansant

Les nostres granotetes. Hi ha qui té nans al jardí, hi ha qui hi té flamencs. Nosaltres preferim les granotetes:

“Les granotes canten

Xalalalalà

Les granotes canten

Xalalalalà

Quan van a passejar”

Hehehe

Espero que estigueu passant un molt bon cap de setmana, gent!

Celebrant el nostre 1r aniversari a Les Cols

Els nostres amics ens havien regalat, pel casament del novembre passat a BCN, un sopar al restaurant Les Cols d’Olot i dues nits al seu hotel mega exclusiu Les Cols Pavellons. Només té cinc habitacions, i el més aviat que podíem reservar era per al juliol, de manera que vam decidir convertir el regal de casament, en la celebració del nostre aniversari de casats.

En el regal també hi venia una pujada en globus, però per l’embaràs de la D. no ens van deixar, de manera que la tenim pendent per a més endavant.

Va ser tota una súper experiència!!!

Les Cols Pavellons està format per 5 “pavellons”, que n’hi diuen, o habitacions/ casetes independents, amb una estètica totalment zen. La idea és deixar penetrar el paisatge, la natura de la Garrotxa dins l’habitació i fer un hotel on el luxe no és material, sinó sensorial. No hi ha tele, ni telèfon, ni internet. Les parets de la caseta són de vidre, i hi ha unes pantalles molt subtils que filtren la llum i et donen la privacitat. Tens un jardí “volcànic” (la zona d’Olot és totalment volcànica”) que a mi em va recordar els jardins de pedra japonesos.

I tens una banyera també amb terra de pedrers volcàniques que es confon amb le cel, els arbres i el paisatge.

Em va encantar!

Et porten l’esmorzar de delikatessens de la terra, amb formatges, embotits, melmelades, etc tot fet casolà a Olot.

Guaiteu:

Hi vam arribar divendres i ens hi vam estar dues nits fins diumenge. Dissabte teníem el sopar al restaurant Les Cols, també d’aquests amb xef d’anomenada. El sopar degustació va consistir en més de 15 tastets. Tots boníssims, fets amb producte natural de la Garrotxa o, com a molt, català. Tota la filosofia de Les Cols és fer alta cuina amb producte de la terra.

Ha estat dels millors àpats que hem fet mai. De fet, tot el cap de setmana ha estat una experiència culinària i un relax total!!!!!

El nostre sopar:

A mi em va agradar especialment el saltat de bolets amb tòfona i tortell d’Olot, el tomàquet negre farcit de foie fred i el llom de bacallà saladet amb tinta de calamar.

Vam sortit rodolant de tips. Les Cols és certament recomanable. De fet, tenim intenció de tornar-hi, potser en un any o any i mig, però per sopar a la carta. Massa menjar si no!!!!!! 😀

Moltes gràcies a tothom que vau col.laborar a fer-nos aquest regal!!!!! Sou estupendos!!!