Per molts anys Arale!!

Foto de fortu a flickr

He llegit que avui l’Arale fa 30 anys. Moltes felicitats!!! Segueixes estupenda!

Es veu que la productora rellançarà la sèrie i en treurà DVDs. Que guai!!! Segueix sent diria que la meva sèrie de dibuixos preferida.

N’han quedat tot de frases i moments mítics, com les caques de color rosa, els corbs que diuen “sóc un corb, sóc un corb” o el professor Norimaki que es transformava en un súper guaperes per seduir a la senyoreta Yamabuki hehehe.

Quins records!!!

A vosaltres també us encantava l’Arale? Quins moments mítics en recordeu?

I per si voleu recordar el primer episodi, aneu aquí hehehe

Ens hem venut els discos

Foto d’aquí

De la casa dels horrors (n’hi dic així, però vull recalcar que hi estem molt a gust, eh, malgrat tot!) n’hem llençat moltes coses, com per exemple vídeos VHS, cassettes que ja ni tenim on escoltar-los, enciclopèdies Larousse de l’any 78, alguns CDs i DVDs, etc.

Però guardàvem una pila de discs de vinil (LPs i singles) de quan els meus pares eren joves i jo petit (vaig redescobrir “La flauta dels sis barrufets”!!!). Teníem clar que segueix havent-hi un mercat per als discs.

Cada diumenge a Sabadell hi fan un mercat de compra-venda de mobles vells, peces d’antiquari, llibres antics, còmics antics, etc. De tant en tant m’encanta treure-hi el cap i, potser, comprar algun llibre de ciència ficció clàssica per dos euros.

Entre els paradistes, n’hi ha de dedicats als discos antics.

Doncs ahir un d’ells va venir a casa i ens va comprar els 100 i escaig discs que teníem. En vam treure un bon preu i ell creu que els pot col.locar bé. Ens va explicar que la música clàssica i l’òpera és el que menys sortida té, però que ara hi ha un mercat en alça de gent de 50-60 anys que senten nostàlgia, es compren un tocadiscos i van a les fires de segona mà a arrapinyar la tira d’LPs de quan eren joves.

Ell a la fira dels diumenges hi ven els discs més barats. Les peces de col.leccionista les ven a la seva botiga d’eBay.

Ja ho sabeu doncs! Si teniu àlbums vells per desfer-vos-en, us ho aconsello! En podeu treure un pessic!

Per cert, la Dawn, que és llestíssima, va separar els discs més bons: els vendrem a banda. Està per decidir si muntarem la nsotra pròpia botiga a eBay o anirem a les tendes del carrer Tallers… 😉

Ah, i “La flauta dels sis barrufets” segueix a la família. Em porta molts records i no es ven!

Cap de setmana de millores domèstiques

Mica a mica la casa dels horrors va millorant. No és cap canvi radical sinó paulatí: arreglar el pis és un dels nostres projectes per tot el 2011 i, de fet, l’última trastada que ens ha fet va ser la setmana passada: de cop i volta, va deixar de sortir aigua calenta!!! Els primers dies, si li feies un ‘reset’ a la caldera en tornava a sortir. A partir del tercer dia, ni així.

Vaig trucar a l’empresa que ens en porta el manteniment i van enviar un tècnic. Va veure que per art de màgia s’havia despressuritzat. Ens va explicar què cal fer si torna a passar: hi ha una rodeta a sota i l’has de fer córrer fins que la pressió de la caldera torni a estar al voltant d’1,5.

Deu minuts de visita i factura de 50,15€ tral·larà!

Pagar els cinquanta canyardos rai: el que em preocupava és que la caldera també s’hagués espatllat i toqués canviar-la!

Seguint amb el relat de les millores del pis, ja tenim el menjador i gairebé totes les habitacions pintades. Tot ben blanc menys una paret del nostre quarto, que vam pintar malva. Aquest toc de color va ser fruit d’intenses negociacions: jo ho volia tot blanc, ben minimalista, i amb ben poques coses. La Dawn volia donar tocs de color a les habitacions, cadascuna d’un color diferent. Al final, vam arribar a una entesa: tot blanc però la nostra habitació malva.

També hem canviat el llum del dormitori, n’hem posat un de disseny súper xulo. Ah, i hem posat cortines noves (blanques) al menjador i l’habitació.

El proper pas serà canviar les tauletes de nit, llums nous per a les tauletes, arreglar l’armari…

Però el gran què del cap de setmana va ser al que n’hi diem “el quarto del mig” per las seva ubicació. Com que no té cap funció, l’havíem deixat com a mals endreços i, al final, ja no s’hi podia ni entrar. I hi havia tants trastos de feia tants anys, que només d’orbir-ne la porta començaves a estussegar per la pols.

Em vaig passar el diumenge llençant-ne trastos. Vaig arribar a fer deu visites al contenidor!

De fet, aquest deu ser ja el cinquè o sisè dia dedicat exclusivament a llençar coses. Penseu que hem entrat en un pis gran, espaiós, maco i equipat per viure-hi… però deshabitat des de fa set anys. Hi havia la tira de coses, però moltes triplicades (hem llençat tres equips de música amb tocadiscos), obsoletes, espatllades (DVD i dolby surround cremats per un llamp) o, senzillament, innecessàries que ma mare guardava vés a saber per què. Tot al contenidor.

En definitiva, perxò, ara el quarto del mig ha quedat potable, desembarassat. Aquest capde vinent tocarà pintar-lo!

Quan tinguem tot el piset en condicions ja farem un reportatge estil Isabel Preysler del piset hehehe 😀

M’encanta Manel

Segur que tots els qui em llegiu ja els coneixeu de fa més de temps i pensareu “amb què ens surt aquest ara”, però els conec des de fa una setmana i hi estic totalment addicte!!

Són el grup Manel, el primer grup en molts i molts anys que canten en català i que m’encanten…

Acaben de treure disc nou, el seu segon, i són el número u en vendes tant de CDs com d’iTunes a tot Espanya. (Si és que en el fons sóc súper mainstream…) 😛

Volia deixar-vos un enllaç a l’Spotify, però no sé com es fa, de manera que us deixo amb un vídeo del Youtube. Es tracta de “Corrandes de la parella estable”. Aquesta cançó em fa molt de riure perquè són situacions ben ben certes!

Que disfruteu!!!

La bona obra del dia

Foto d’aquí

Fa uns deu o onze anys amb uns amics vam anar a passar un mes de vacances a Londres. Un vespre, tornant amb un d’ells cap a l’alberg on ens estàvem, a la zona pijeta de South Kensington, veiem a l’estació de metro a un parell de noies guapes, rossetes, que parlaven en castellà argentí i que amb prou feines podien dur dos maletots enormes.

Gentilment 😉 ens hi acostem i els demanem si les podem ajudar… i de cop i volta ens trobem carretejant les seves maletes durant un parell de cantonades fins a l’entrada d’una residència d’estudiants custodiada per un dues de monges (quin talla rotllos!) que ens diuen: “Venga chicos, ¡iros ya! Ya habéis hecho la buena obra del día. ¡Que seguro que no habíais hecho ninguna!”.

Tot això treu cap a que dilluns vaig fer la bona obra del dia.

Al matí, anant cap al tren, em vaig trobar pel terra una cartera. El meu primer pensament va ser (siguem honestos!) “mira, peles gratis”. Immediatament vaig rectificar i em vaig dir que, per poc que pogués, l’intentaria retornar al seu propietari, si és que hi havia alguna identificació. I si no, a la policia.

Quan vaig arribar a l’oficina me la vaig mirar bé: 45 euros, targes de crèdit, carnet de donant de sang, carnet de la biblioteca, DNI, carnet de conduir, fotos de la dona, les filles i el gos… i targeta de visita amb el seu telèfon de la feina.

El vaig trucar, li vaig explicar que havia trobat la seva cartera i em diu “Gràcies a Déu! Quina sorpresa! No saps pas quin matí que porto, per culpa de lo de la cartera!”.

M’explica que li havia caigut quan havia obert la bossa i quedem que al vespre passarà per casa meva a recollir-la, perquè viu a tres cantonades.

Durant tot el dia em vaig sentir com un heroi: El Súperòscar rescata carteres i ajuda a vellets desvalguts a creuar el carrer…

En definitiva, vaig fer la bona obra del dia… i em vaig sentir millor que ajudant a les argentines del cole de monges. 😀

La casa dels horrors

Som la Dawn, el Cèdric i l’Òscar Adams hehehe. Foto d’aquí

Ens ho prenem amb filosofia, però és cansat. Quan un pis porta molts anys que no s’hi viu, comença a caure a trossos.

Quan ens vam mudar a Sabadell, el nostre pis portava 6 anys buit i gairebé 10 anys sense fer-s’hi res.

A banda de dedicar cap de setmanes sencers a llençar trastos, trastos i més trastos, en dos mesos ja hem viscut:

  1. Una apagada elèctrica
  2. Es va trencar el tub de la rentadora, es va inundar el cel obert i la cuina (20 minuts sortint aigua a dojo fins que vam trobar la clau de pas) i el veí de sota té goteres que l’assegurança no cobreix
  3. Es va trencar la porta d’un armari empotrat-traster i la vam haver de reparar
  4. Ahir a les 23.30 sento un bip-bip-bip… i és el congelador: la porta no tancava pq tenia massa gel acumulat. Ja ens veus amb un martell trencant el gel a corre cuita. En teoria la nevera és no-frost… però el congelador no ho deu ser!

I encara queda acabar de pintar, acabar de llençar una habitació plena (plena!) de trastos, arreglar alguna aixeta, canviar llums perquè fonen bombetes…

És molt cansat,  però no desesperem. Aquest pis s’ha convertit en el nostre projecte 2011.