El vídeo dels divendres: Call me maybe

Per començar bé el cap de setmana, aquí us deixo la cançó preferida del Cèdric. Porta uns quants dies cantant-la i ballant-la amb una coreografia que s’ha inventat.

I ahir sopant van canviar-ne la lletra des de

Hey I just met you

And this is crazy

But here’s my number

So call me maybe

A:

Hey I want chocolate

papa is crazy

so here’s my number

so give me chocolate

Disfruteu:

 

 

Projectes pel 2016

20151107_174720

Si ahir feia resum, força abans d’hora, de com m’havia anat aquest any 2015, vull avui comentar els meus objectius pel 2016.

Abans que res, comentar que el que m’ha sorprès d’aquests objectius és que… en tinc pocs!

Potser això farà que siguin més fàcils de complir? Només el temps ho dirà.

Abans que res, dos breus comentaris:

  1. La llista d’objectius podria dividir-se en objectius reals i desitjos. La diferència és que els primers vénen acompanyats d’un pla per assolir-los i són en bona mesura quantificables. Els desitjos, en canvi, són un exercici de tan-de-bos. Una mena de “tan de bo em toqués la loteria, però més factibles.
  2. La llista de continuació no és completa. Hi ha un parell d’objectius i desitjos que no els puc fer públics perquè incolucren a més gent o tenen a veure amb dades, situacions, etc que no puc divulgar

Dit això:

Objectius 2016

  1. Escriure un llibre de 200 pàgines (comptades en format estàndard de GDocs). A 52 setmanes que té l’any, això donaria a 4 pàgines per setmana. Fem que siguin 6 pàgines per setmana, per donar-me temps a final d’any per revisar, editar, reescriure, etc. La idea és tenir a final de 2016 el llibre escrit i publicable. No pas publicat, big difference! Que vull dir, que si sonés la flauta no li faria escarafalls, eh!
  2. Treure’m un diploma oficial d’alemany. Preferiblement el C1. Si no, el B2. Em llegiré una novel.la al mes en alemany (suaré tinta, però d’això es tracta) i aniré dues o tres setmanes a l’estiu a fer un intensiu a Alemanya, per prepar-me per l’examen.
  3. Fer dos retirs de meditació zen de cap de setmana
  4. Assolir un nivell X d’estalvis a 31/12

I en el nivell dels desitjos

  1. Vendre’m el pis. Per desgràcia, no crec que passi el 2016 encara, no crec que el mercat immobiliari s’hagi recuperat prou. És el meu principal desig, però ho veig factible més aviat el 2017

Finalment, hi ha moltes altres coses que vull fer o seguir fent, però que ja tinc encarrilades, com podria ser fer exercici, etc

Balanç del 2015

IMG-20151104-WA0009
Jo fotent l’índio a la piscina de l’hotel de Bangkok

Encara estem a novembre, ho sé, encara és d’hora per fer balanç de l’any o per fantasiar sobre com serà el 2016.

Però…

…però resulta que tinc ganes de fer balanç i de pensar els objectius que vull marcar-me el 2016.

Com ha sigut el 2015?

A falta que passi encara un mes de l’any, aquest 2015 ha sigut un bon any. A casa les coses van bé, som feliços, els nanos estan fenomenals i la relació de parella ens va estupenda.

La sensació de fatiga que venia arrossegant des dels últims tres o quatre o cinc anys està anant-se’n. Per fi dormo nits senceres, sense plors que em desperin. No em cal viure a base de cafè o redbulls. Els nens van a escola i hi van contents.

El Cèdric i el Quirze estan fantàstics, estan evolucionant súper bé, es porten molt bé entre ells i són molt bons fills. Ens estimem tots molt.

Els problemes amb el meu pis estan resolent-se i ja no em donen insomni ni atacs d’ansietat (sí, me n’ha donat uns quants). La meditació m’hi ha ajudat molt.

L’economia familiar està consolidada, tenim pocs problemes econòmics. Sóc força rata, gastem molt per sota del que podríem, però gràcies a això hem capejat aquests anys de crisi i ara estem bé.

L’empresa ha deixat de ser frustrant i, la veritat, és que hi estic bé. Adoptar una mentalitat zen hi ajuda. A més, sembla que estem remunant la crisi i augmentant facturació, la qual cosa ja tocava, després de els peripècies viscudes des del 2008.

A més, hem pogut fer unes bones vacances a veure la família d’ultramar i a descansar (de família d’ultramar) a Tailàndia, el paradís. Estic orgullós que els meus fills, de l’obertura de ment que tenir una família multicultural els ofereix.

Com serà el 2016?

Demà ho sabrem, col·leguis! 🙂 Be patient…

 

França i el terrorisme

Una idea que m’està passant pel cap mentre llegeixo les reaccions post-atemptats de París és que l’Hollande, el president francès, està fent servir l’atemptat per no perdre les eleccions davant dels neonazis del Front Nacional.

L’Holland ha estat fatal valorat a les enquestes durant tot el seu mandat. El FN ha seguit creixent al ser percebut com un partit d’ordre, l’únic que pot redreçar el rumb del país, amb mà dura contra els indesitjables (llegiu-hi els immigrants, musulmans i els grec ganduls).

Holland, al ser socialista, no ha pogut en termes generals seguir-li el discurs dur. I durant tota la legislatura l’han acusat de passiu, titella, incapaç.

Però ara té l’ocasió d’or.

Si la caga, li entrega la victòria electoral al FN en safata d’or.

Però si ho fa bé, pot guanyar. Fer-ho bé vol dir ser capaç de robar-li els temes, l’agenda, al teu contrincant sense que sembli que has canviat de posició.

Un exemple clar: quan la pro-business Merkel deicideix tancar totes les nuclears d’Alemanya, deixant als verds sense poder-li fer oposició, quan la desgràcia de Fukushima va fer que la seva decisió semblés assenyada, de gent d’ordre com ella. O quan també la Merkel (que és la reina total en aquests temes) decideix rebaixar la jubilació als 63 anys i crear més escoles bressol… que havia sigut un dels principals cavalls de batalla dels socialistes alemanys. Ara ella és la reina de la pista, no queda cap partit amb agenda pròpia, ella els l’ha segrestat. Com a màxim queda un cercle de gent que l’aplaudeix mentre ella sola balla el Saturday Night Fever.

I ara és el torn de l’Hollande de fer el mateix. De declarar que França està en guerra, de demanar l’enduriment de les lleis d’imigració i controls fronterers, augmetnar la presència policial, etc. Si ho fa bé, marca un gol al Front Nacional, que es queda sense agenda, i barra el pas al retorn del Sarkozi. S’apodera dels temes dels seus contrincants mentre es fa passar per un gran home d’estat, que pren la iniciativa, que com a bon socialista es preocupa pel benestar de tots els seus ciutadans i com a bon francès d’una França forta demana la resta d’Europa que el segueixi.

En fi.

Nota: El que acabo d’expressar no és la meva opinió de què cal fer. NOmés un anàlisi del qeu crec que passa.

Jo què penso?

Doncs que en bona part França paga el no haver integrat els seus immigrants. Els col.loques en Bellvitges malcomunicats, amb zero oportunitats de progressar i t’estranyes quan et tenen ressentiment?

També penso que els europeus som molt cínics. Anem de “l’Europa de les llibertats i els drets humans”, mentre venem armes a tort i dret, hem tingut colonitzat i esclavitzat mig món durant segles i ara encara els tenim subjugats amb pràctiques neocolonials. Al menys els americans són menys cínics: saben que volen ser una potència mundial, que els cal tenir un exèrcit potent i que matar al tercer món està bé mentre no morin americans (perxò ara fan servir drons).

També penso que res no exculpa els terroristes de matar innocents. I crec que Europa s’ha de protegir i defensar. Segurament millorant la gestió de les fronteres exteriors de la UE. O millorant les serveis secrets. Però bombardejar Síria a saco perquè han mort francesos en una sala de festes està malament.

Xarxes socials

A veure, tinc compte a Facebook, LinkedIn, Twitter, Whatsapp, Pinterest i Instagram.

Cadascuna em dóna una sensació diferent:

  • Facebook: És ja la xarxa “de tota la vida”. Serveix perquè l’àvia i la tieta vegin les fotos del cap de setmana. I per reenviar missatges espirituals/ motivadors o de fort missatge antipoític però aptes per a tots els públics.
  • LinkedIn: Personalment no m’agrada. Últimament tothom que canvia de feina és perquè n’ha trobat o l’han contactat a través de LinkedIn. Si em motivés, suposo que m’hi hauria d’involucrar més, demanar recomanacions, etc. Però em fa entre vergonya i tedi
  • Twitter: Per gent enfadada que vol seguir enfadada. O llestos súper llestos que volen seguir fent de setciències. Reconec que, a banda de nits electorals, Eurovisió i algun altre esdevenimet n puntual, ja no el faig servir. M’ennerva i em posa de mal humor. Comprovat que, si miro Twitter abans de dormir, molts cops tinc malsons.
  • Whatsapp: Em crea ansietat. Sobretot pels missatges de grups de l’escola dels nanos. Tothom parlant a tothora de tot tipus de coses inconseqüents. Sort de la funció de silenciar. A banda, com a precaució general, mantinc el mòbil sempre silenciat. He de reconèixer, però, que és molt pràctic per xerrar amb amics, amb la parella i per avisar de coses urgents. Últimament sóc fan dels missatges d’àudio. Així no cal ni teclejar. Clarament, ha matat els SMSs i ha reduït molt l’ús de les trucades de veu.
  • Pinterest: És la xarxa de nenes que posen fotos cuques de pastissos, vestidets i decoració de cases. Hi vaig obrir compte, però no el faig servir.
  • Instagram: Si Twitter em fa enfadar i Whatsapp em fa estressar, Instagram és la xarxa del bon rotllo. Tothom comparteix bons moments, fotos xules i, en general, els meus 5 o 10 minuts d’Instagram diaris, em posen un somriure a la cara