El Volver d’Almodóvar

Abans que res, he de dir que no sóc un gran fan de l’Almodóvar. Pel que he vist de la seva filmografia, les meves pel·lis preferides eren Mujeres al Borde… i Hable con Ella. La primera la trobo histriònica en excés, i a la segona li falla el final. D’altres les trobo infumables, com ara Átame, que el primer cop al cine em va agradar, però el segon cop, en vídeo, se’m va fer pesadeta.

Todo sobre mi Madre l’he intentat veure dues vegades, les dues infructuosament. Se’m fa llaaaarga, insufrible. Tothom diu que està tan bé, però jo la trobo pesada.

A més, en general, trobo que el cineasta manxec es repeteix: tants ‘travelos’, prostitutes i dones portades a situacions extremes absurdes arriba un punt que ja es passa. La gota que fa vessar el got és La Mala Educación, que s’hauria d’anomenar “La mala dirección”, “La mala interpretación”, “El mal guión” o “La mala película”. O, per ser més apropiats, “La Peli más mala, malísima, nefasta”.

La Mala Educación és una pel·li lenta, pobrament interpretada (és sabut que el genial actor Gael García Bernal va tenir bastantes enganxades amb el manxec per desacords sobre com havia d’interpretar el seu paper) i en què l’Almodóvar es repeteix. Si ve tota la crítica la va titllar d’autobiogràfica i “la pel·lícula més personal” -quin eufemisme!- del director, el cert és que no aporta cap idea nova. No hi ha ni una gota de frescor, i queda totalment encotillada per una posada en escena que sobreabunda en l’esteticisme.

Em fa l’efecte que, després de tants premis internacionals, al director manxec se li va pujar l’èxit al cap i va intentar cumplir els tòpics que la crítica estrangera esperava d’ell. I li va passar factura perquè, per més enrabiades que agafés amb les acadèmies del cinema i directors espanyols més joves que ell, el resultat va ser un film del tot mediocre i prescindible.

Per això jo acollia l’estrena de Volver amb total escepticisme. Si algú em preguntava si em venia de gust anar a veure Volver, la meva resposta era “L’Almodóvar ja ratlla”. Vaig mantenir aquesta desafecció durant prop d’un mes, fins que vaig veure Cinema 3 al Canal 33. No només el programa la deixava molt bé, sinó que tots els crítics entrevistats a la porta de cinema a la sortida de l’estrena hi coincidien. Esclar que, com a excusa per no anar-la a veure volia fer servir que si l’Àlex Gorina l’havia trobada bona… malament rai! (No, no em cau ve el Gorina.)

Sseguidament, amics i coneguts la van començar a anar a veure i tothom en tornava encantat.

Vaig decidir prendre el risc de malgastar-m’hi uns quants euros. Aprofitant que sabia que l’Irene tenia pendent d’anar-hi, vam acordar anar-hi ahir dilluns als Verdi. Per minimitzar els danys en cas que l’aposta em sortís malament, era dia de l’espectador… digueu-me garrepa.

I el cert, és que Volver s’hagués merescut que hi hagués anat un diumenge, pagant a preu complet i fent la corresponent cua de 40 minuts. És una pel·lícula excel·lent.

Mescla perfectament comèdia i humor negre, amb el més absolut dramatisme i absurd, per crear una obra que demostra la incontestable evolució i maduresa del director. Crec que Volver marca un punt d’inflexió a la seva carrera i que passarà a la història com a una de les seves gran pel·lícules, una pel·lícula en què veiem un tros de vida de 4 dones, recreat amb tota naturalitat per unes excel·lents actrius.

Sí, la Penélope Cruz a part d’estar súper bona sap actuar (ja ho havia demostrat, per cert, a La Niña de Mis Ojos on també hi desenvolupa una magistral interpretació), i ho fa molt bé. La Carmen Maura, com sempre, és una gran actriu i la jove Yohana Cobo hi demostra un gran potencial. Només cal veure la seva cara desencaixada que se’ns mostra en primer pla mentre explica què li ha passat al seu pare. La Lola Dueñas i la Blanca Portillo ho fan també molt bé, sobretot la segona, que fa un paper fantàstic.

I com a nota de color, la Chus Lampreave i la Yolanda Ramos, de la qual en sóc un fan a Homo Zapping.

La pel·li és un fragment de la vida d’aquests personatges en el marc d’un poblot perdut a La Manxa i d’un barri de l’extrarradi de Madrid, i demostra la maduresa d’Almodóvar. Hi efectua un canvi total, on deixa estar -per fi- la solemnitat amb què en moltes altres obres seves tractava certs temes escabrosos o de la marginalitat social, per endinsar-se en les misèries de la vida de les protagonistes amb tota naturalitat. Aquí hi ha el veritable canvi: la naturalitat. Tot destil·la una nova frescor que, penso, inaugura una nova etapa molt més contemporània del director manxec, que demostra que encara té molt a comunicar.

No puc més que recomanar-la.

(En el proper comentari, si no hi ha cap canvi d’última hora, hi parlaré de França. Prometo ser polèmic)

Never let me go

El djous passat vaig acabar de llegir un dels que anomenaria “llibre de la temporada”: Never Let Me Go (‘No em deixis mai’ o ‘Nunca me abandones’ en les traduccions catalana o espanyola respectivament), de l’escriptor anglès Haruki Murakami.

Vaig enviar al respecte un mail als meus amics recomanant-lo. Per evitar-me tornar a escriure’n una sinopsi, copio un fragment del mail en qüestió:

Never Let Me Go és una història esplèndidament escrita, que t’enganxa des del començament i que un cop has començat, no pots parar de llegir. Et veus submergit en un món alternatiu, aberrant però possible, que -com deia un lector en una ressenya que vaig llegir d’Amazon.com- l’autor recrea amb ple domini “d’aquell art tan britànic de l’angoixa tranquil.la”. I crec que és cert.

Ell llibre està narrat en primera persona per la Kathy, que explica la seva vida i la dels seus amics el Tommy i la Ruth. És a través de l’explicació que ella en fa de la seva vida des que anaven junts a escola fins que ja són adults, que descobreixes qui són, què són i quin és el seu destí ineludible. Un destí que, malgrat tot, no es veuen amb cor d’enfrontar-s’hi per canviar-lo.

Una història preciosa però plena d’una tristor immensa“

El tema és que la Kathy i els seus amics són clons.

L’acció transcorre en una Anglaterra actual però dins d’un món paral.lel en què, des de la fi de la 2 Guerra Mundial, la ciència ha avançatr prou com per permetre la clonació d’humans. Els clons són criats amb l’única finalitat que esdevinguin donants d’òrgans. En arribar a l’edat adulta els internen en clíniques i els aniran extraient tots els òrgans un per un i mica a mica fins que morin.

La societat ho accepta perquè és una solució per a les malalties (del cor, ronyó, càncer, etc) i no veu els clons com a éssers veritablement humans .

Fins a aquí, es podria interpretar únicament com una novel.la més o menys sòrdida d’una temàtica de ciència-ficció.

Però el que l’autor tansmet amb una tristesa i desesperació immenses és el destí d’aquests clons i la normalitat indefugible amb què el viuen.

Cap d’ells es plateja escapar del seu destí, rebel.lar-se o intentar una vida alternativa. Tots saben des que han nascut el que són i el que s’espera d’ells: que quan surtin de l’escola on viuen internats, es dediquin uns anys a cuidar dels “donants” fins que també a ells, en el seu torn, els toqui convertir-se en donants. Ho accepten i ho desitgen com qui, en el món nostre, accepta haver de treballar durant 40 anys, jubilar-se, emmalaltir i morir.

En cap moment aquests éssers clonats per extreure’n els òrgans viuen empresonats o sota cap règim carcerari. Poden anar d’un lloc a l’altre, tenen cotxes, tenen autonomia total. I tot i així, accepten el rol que la societat espera d’ells: deixar-se extreure els òrgans i morir al cap de poc amb 30 anys com a màxim.

Això em va portar o rumiar si no és semblant el que ens passa a nosaltres.

Quanta gent del nostre entorn, o fins i tot nosaltres mateixos, s’ha arribat a qüestionar seriosament, ni que sigui un cop, què hi fem aquí, per què estem vius i què és el que s’espera de nosaltres.

De petits, se’ns educa perquè ens portem bé. Anem des dels 3 anys a escola on, a banda d’una sèrie d’habilitats, se’ns ensenyarà a pensar d’una certa manera i a comportar-nos d’una certa manera: estar-nos asseguts en un pupitre durant 6 hores al dia; acceptar el principi d’autoritat; viure en una avaluació constant en funció del nostre rendiment; treballar en funció de premis/ càstigs; dependre de l’apreci de mestres, pares i companys en fució de com ens haguem (com-)portat a classe, etc.

Totes elles habilitats i conductes que ens seran molt útils per entrar en el món laboral quan haguem acabat el període formatiu als 16, 18, 21, 25 anys o quant sigui.

A més, depenent de quin nivell i tipus de formació haguem assolit sabrem que podem aspirar a certs tipus de feina o a certs altres, a cert nivell de remuneració i a cert nivell d’apreciació social.

Un cop entrem al món laboral, estarem 40 dels 80 anys que viurem en total, dedicats a produir durant 8 hores al dia, 5 dies a la setmana, any rere any, amb petites excepcions com vacances, festes o caps de setmana, pensades pq poguem escapar de la rutina i tornar-hi altre cop amb energia i ganes. I destinades a deixar-nos, la resta de temps, visquent en futur, pensant ja el dilluns en què farem el dissabte; al mes de març, què farem durant les vacances d’agost…

Durant tot aquest temps treballem per tenir diners per pagar una hipoteca, un cotxe, l’escola d’un fill (on l’ensinistraran per repetir els mateixos patrons), unes vacances, anar de compres i de rebaixes i estalviar una miqueta “per al dia de demà”.

El “dia de demà” arriba al cap de 40 anys de treballar, quan et jubiles.

Un dels aprenentatges que més ràpidament has fet al lalrg de la vida és el del procés d’envelliment. Comences perdent cabells o visió, notant les primeres arrugues, no sent “tan àgil com abans” o “et canses més depressa”…

És un procés llarg que es va produint fins que et jubiles. Hi ha qui, arribats a la seixantena, ja es troben vells i inútils i es dediquen a anar-se morir progressivament: s’ensopeixen perquè no saben què fer-ne de la seva vida fora de l’entorn laboral. És típic en molts homes.

Hi ha qui, per això, encara té uns quants anys per “dedicar-se al que sempre ha volgut”, com ara viatjar, fer classes de ioga o pintura, aprendre anglès, cuinar pastissos o passar més temps amb la parella i la família. No obstant, aquests anys daurats són comparativament pocs, i també acabaran morint-se.

Què hem fet malament? Per què deixem només uns pocs anys al final de tot “a fer el que sempre havíem volgut fer”. O per què hem arribat a un punt que quan ens jubilem no sabem què fer i envellim 10 anys de sobte per passar de persona vital i dinàmica a “em fa mal lesquena i les articulacions?”.

Penso que ens han venut la moto.

Hem crescut pensant que havíem d’aprendre per poder treballar, per arribar-nos a jubilar amb salut, per gaudir d’uns quants anys abans d’irremeiablement emmlalatir, i morir-nos.

Però i si tot això no fos cert, o fos només una opció? I si estéssim tan ben ensinistrats per, tot i saber que aquesta no és la forma de vida ideal, no intentar escapar-ne?

I si no fóssim tampoc tan diferents dels clons protagonistes de Never Let Me Go?

Aquest és un tema en el que m’aniré esplaiant més endavant. És un tema que m’interessa, perquè penso que, en general, tots tenim unes capacitats que no fem servir i tenim en qualsevol moment un ampli ventall d’opcions que mai no fem servir. Molts cops per por a sortir-nos del guió previst. Por a ser diferents, al què em diran, a quedar-nos a l’atur, a quedar-nos sols, a ser un pària…

Por a experimentar, a viure amb plenitud i a esdevenir allò que realment volem ser.

En fi, fins aquí arribo avui. Seguiré abundant en el tema.

Benvinguts

Avui m’estreno com a blogger. La meva intenció és donar sortida a reflexions sobre l’entorn, la política, l’economia i l’actualitat. Se’m van ocorrent idees i punts de vista que, la major part de cops, deixo escapar per falta de lloc on deixar-ne constància.

Espero q en endavant això ja no sigui més així.

Sovint em trobo que, tot anant pel carrer o veient la tele, xerrant amb gent o llegint un llibre, se m’ocurreixen idees personals. Crec que molts cops són idees originals i contracorrent.

També, evidentment, la intenció és que qui vulgui pugui llegir els meus escrits i afegir-hi comentaris. Estaria bé que Projectes Interns es tornés un punt de trobada i debat. Per cert, en aquest sentit, qui vulgui hi pot afegir comentaris en català, castellà i anglès.