I això va de museus

(Títol en honor d’un dels blogs que segueixo amb regularitat hehehehe ;-))

Diumenge va ser un dia museístic.

Vaig començar el dia al MNAC veient les “Visió d’Espanya” de Sorolla. Les pintures em van encantar. L’home tenia una traça reflectint la llum! Són pintures enormes, tamany mural, que li van encarregar a principis del s.XX per a la Hispanic Society de Nova York. Va recórrer les diferents províncies i va pintar imatges significatives: festes majors, trobades populars, celebracions, etc. Normalment amb gent mudada amb vestimentes tradicionals.

Era sorprenent, per exemple, en el quadre dedicat a Catalunya, veure homes que encara duien barretina!

Els prop de 100 anys que han transcorregut han fet que veiem les festes i robes típiques com una cosa folclòrica, que compres com a souvenir (com les barretines i els trajos de sevillana) o  que, si és per al dia a dia, veus només a la tele en els documentals.

Seguidament vaig anar al CaixaForum a veure l’exposició dedicada a l’obra de l’arquitecte Richard Rogers. Em va encantar: hi havia maquetes del Centre Pompidou de París (que m’encanta), de l’edifici Lloyd’s de Londres o del centre comercial que està construint a Les Arenes a BCN.

Així com el Sorolla el vaig enllestir en 20 minuts, aquí m’hi vaig estar ben bé una hora i mitja, i encara perquè vaig anar rapidet…

Això sí, no aneu al museu un diumenge al matí! Estava pitjor que el metro en hora punta!!!! Aglomeracions pertot arreu, no podies passejar, no tenies espai vital i no podies observar bé res. I a sobre la gent parlant súper alt, que dius “eh, que estàs en un museu!”. El pitjor és que els qui més cridaven i pitjor es comportaven eren els grups de més de 60 anys.

I aquests són els que es queixen de “la falta d’educació” del jovent!!!!????

– Pere, l’has vist aquest? Ooooh es veu, eh, que en sap de pintar el Sorolla!! Veus Pereee, és una processó a Sevilla -el Pere era el seu marit, de 70 anys

– Mariaaaaa!!! Ont és la Mariaaaa??? Mariaaaa vine aquí reina, que t’estem esperant per marxar, vaaaaaa!!! -S’esgargamellava la líder del grup (que segur que havia anat a la perruqueria dissabte per anar al museu ben guapa)

Mad men

“On rau la veritat” Tomaià la frase!

Llegia el blog de l’Aniwiki sobre The Big Bang Theory, una serieta molt divertideta que recomano a tothom que vulgui passar una bona estona rient, i m’he enrecordat que jo també tinc una sèrie nova per comentar: Mad Men.

Està ambientada en una empresa publicitària de Nova York a començaments dels 60s i ja des del primer capítol m’ha xocat. Homes deixant anar en veu alta a l’oficina comentaris completament fora de to (avui) sobre els culs de les seves secretàries, fumant i bebent tot el dia sens parar als seus despatxos, tractant les dones com a joguinetes capdepardals a la vegada que treballant en un entorn híper competitu i amb una guerra de sexes amagada.

La recomano. 

– Perquè està molt ben feta.

– Perquè és totalment políticament incorrecta, però ens mostra com pensaven i vivien els nostres avis (i àvies) sense haver de recórrer a les espanyolades de l’Alfredo Landa i companyia hehe 🙂

– Perquè crea addicció de freda que és.

(I mentrestant, segueixo a l’espera que la mula em baixi tots els capítols de la segona temporada de la Glenn Close a Damages. Per a mi segueix sent incomparable!)

Llegeix el kanji

Els japonès és una llengua complexa, perquè fa servir tres “alfabets” diferents. És com si en català féssim servir l’alfabet llatí, el cirílic i els símbols xinesos… a la vegada i de forma barrejada! Crrrrrazy!

Per una banda hi ha el hiragana i katakana. Són alfabets silàbics. És com el nostre alfabet, diguéssim, amb la peculiaritat que cada lletra, en comptes de representar un so, representa una sílaba, però no té més complicacions. Tant el hiragana com el katakana es fan servir per als mateixos sons, però l’un és per paraules japoneses i l’altre (katakana) és per onomatopeies, noms de plantes i paraules d’origen estranger.

Però després hi ha els kanjis. Són un món a part. Els japonesos van importar els ideogrames xinesos, en què cada grafia representa no pas un so, sinó una idea.

En xinès no hi ha més problema que la complexitat inherents a aprendre’t 20.000 símbols diferents. És molt, però és superable amb temps i perquè estan compostos d’una arrel (radical), que ja orienta sobre la temàtica de l’ideograma. En xinès, a cada ideograma li correspon una pronunciació. Una i prou. Per tant, si et saps els símbols, pots llegir què diuen fàcilment i, a l’inversa, és fàcil posar per escrit el que sents.

Però en japonès no. Cada ideograma -o kanji, com se n’anomena en japo- pot tenir una, o dues, o tres o unes quantes pronúncies diferents. El motiu és que quan van importar el kanji des de la Xina, també van importar-ne la pronunciació, que amb els segles han anat japonitzant. però a la vegada també van mantenir aquest kanji per representar paraules “en japonès”.

Molts d’ells, doncs, tenen unes quantes pronunciacions “japoneses” i unes quantes de “xineses”. I és complicat saber quan toca quina:

– 人 significa “persona” (de fet, son les dues cames d’una persona) i es pot pronunciar “hito”, “nin”, “jin”, etc

– 二 significa “dos” i es pot pronunciar “ni”, “futsu”, “ji”, “ha”, “futa” segons el context. Si ho apliquéssim en català, tot el que significa “dos” s’escriuria 二 i seria segons cada context que sabríem com tocaria pronunciar-ho: dos, bi-, duo, di-, bis,…

En la majoria de paraules, la seva arrel s’escriu en kanji; les terminacions en hiragana; i el katakana, com he dit anteriorment, es reserva per onomatopeies, paraules estrangeres, etc.

Per aprendre’t els kanjis et pots tornar mico i el sistema d’aprenentatge és mica a mica (perdoneu la broma :-))

Quan comences amb el japo tot està escrit en hiragana i katakana, però mica a mica et fan anar aprenent nous kanjis. D’obligatoris que tots els japonesos s’han de saber quan acaben la secundària n’hi ha uns 2.500.

Si algú en té ganes, hi ha una web súper útil per aprendre’t els kanjis: Es diu Read The Kanji i et permet anar aprenent nous kanjis de manera progressiva, avançant mica a mica. T’ofereix estadístiques, pistes, etc. 

Evidentment, si algú teniu ganes d’aprendre japo, l’hi més que recomano. Però si algú té ganes de fer exercicis mentals, també el pot fer servir. En el fons, és com un sudoku: has de recordar certs símbols i com es pronuncien donats una sèrie de contextos. 

Què, li fem una ullada? 🙂

Judicis a la gran pantalla

Sempre m’han agradat les pel.lis i les sèries de judicis: amb una bona trama, amb denses investigacions, acusats maquiavèlics, testimonis colpidors… Des del Perry Mason passant per la Ley de Los Ángeles o El Informe Pelícano, La Tapadera, etc.

Dilluns passat vaig veure un clàssic. Dirigida pel Billy Wilder, Witness for the Prosecution (“Testigo de cargo” a Espanya) em va encantar compta amb la Merlene Dietrich,  el Tyron Power i el Charles Laughton. La Dietrich fot un paperàs.

És entretinguda, amb tocs d’humor i el final un pèl adivinable (suposo que és el que té que sigui de fa 51 anys) però tot i així boníssima per gaudir d’una bona estona amb una trama que t’atrapa des del primer moment.

Feia gràcia sentir els diferents accents dels personatges: La Dietrich paaggla amb aksent alemany, jawohl, i el Tyron és americà, tot i que no arriba al texà rotllo Bush/ pato Donald. I el Laughton és anglès BBC, fantàstic.

 

Que per cert, mirant-me la cara de la Dietrich notava un dejavú total…

  

Col.lega! És clavada a la Madonna fa 50 anys, tot i que millor actriu: el mateix rostre inexpressiu, mirada dura, cara d’acer, pell massa fina pels seus 50 anys i posat femme fatal-mantis religiosa.

Tot sigui dit, a mi la Dietrich em posa, em dóna morbillo!!! (Ups, se m’ha escapat!)

13€ o 26€?

Un tema apassionant és el del cost discrecional dels serveis. Moltes empreses que presten certs serveis tenen uns costos molt alts per muntar la infraestructura inicial per prestar aquest servei, però a partir d’aquí el cost marginal (el cost per cada nou client o usuari) és gairebé zero.

Aquest cas és palès en la telefonia mòbil (quin és el cost per a una operadora de prestar-me servei a mi, per exemple) o el transport públic (quant li costa a TMB un nou viatger de bus?) .

És el que pemet que les operadores mòbils puguin rebaixar-te la tarifa un 50% si els amenaces de canviar-te de companyia (tu, com a client individual, no els suposes cap cost; en canvi, si canvies, els suposes una pèrdua).

També és el que permet que el meu gimnàs tingui més de 30 quotes diferents, amb preus que van des dels 35 als 120€, per al mateix servei: accedir al gimnàs i a les classes dirigides. Com que el cost de tenir un client nou és zero, t’ofereixen la tarifa més cara dins del que tu estàs disposat a pagar.

Tot això ho dic a mode d’introducció per explicar la situació que em vaig trobar fa dos dies:

Vaig anar a La Casa del Llibre a comprar-me Vida i Destí d’en Vasili Grossman. El llibre, de l’any 1959, és un súper clàssic, el millor de la literatura russa del s.XX per a alguns crítics, però no s’havia editat a Espanya fins el 2007, quan va ser un súper bestsèl.ler.

Els llibres, si puc llegir-los en llengua original millor que millor. Si no, com és el cas d’aquest, escrit en rus, prefereixo llegir-los en català si està disponible.

Així doncs, vaig anar a la llibreria i m’ofereixen Vida i Desti (en català) en edició de tapes dures per 26€ o Vida y Destino (en castellà) en edició de butxaca per 12,95€. 

Òbviament, el dilema va ser zero. Si tinc l’opció d’obtenir el mateix a meitat de preu, no cal pensar-s’ho gaire, no? Hauríeu fet com jo????

Com a tècnica de màrqueting està clara: si pots vendre el mateix producte en diferents formats, de cadascun d’ells vendràs menys, però les vendes totals seran superiors. Llibres en català castellà o anglès; iogurs normals, desnatats, semidesnatats, bifidus, ensucrats; portàtils negres, roses, platejats o blancs.

Easy like Sunday morning

Els dilluns vaig a sopar a casa el meu pare (el Xavier) i després sempre em torna a casa en cotxe. Ara de camí cap a casa per Rac 105 (que no sé per què, però sempre l’associo a anar en cotxe al vespre) han posat una cançó que m’encanta del Lionel Richie:

La trobo taaaan bona!

That’s why I’m easy

I’m easy like Sunday morning

Teoria del caos

“La teoría del caos constituye uno de los modelos matemáticos más fascinantes que existen, y ayuda a explicar muchos comportamientos del universo: […] Pequeñas alteraciones en las condiciones iniciales provocan profundas alteraciones en el resultado final. O sea, pequeñas causas, grandes efectos.

“El más famoso ejemplo es el llamado Efecto Mariposa.”

La fórmula de dios“, José Rodrigues dos Santo