Pay attention to your emotions

Copio el text que m’ha arribat avui en el mail del Daily Guru (hi estic subscrit i cada dia t’envien emails inspiracionals. N’hi ha q estan bé i n’hi ha q no):

“Emotions are the next frontier to be understood and conquered. To manage our emotions is not to drug them or suppress them, but to understand them so that we can intelligently direct our emotional energies and intentions…. It’s time for human beings to grow up emotionally, to mature into emotionally managed and responsible citizens. No magic pill will do it.”
— Doc Childre
Many of us believe that we need to keep a tight lid on our emotions. We fear that if we ever allow these emotions to be expressed, they will do serious damage.
But if we summon up the courage to truly feel our emotions, we discover that they don’t last. The monster in the closet turns out to be a pussycat. In fact, if we are willing to experience our emotions completely, without resistance of any kind, they burn themselves out in only a few minutes.
The only thing that keeps emotions alive within you over long periods is your unwillingness to acknowledge them.
“By starving emotions we become humorless, rigid and stereotyped; by repressing them we become literal, reformatory and holier-than-thou; encouraged, they perfume life; discouraged, they poison it.”
— Joseph Collins

Anuncis

Falta cultura emprenedora?

La Vanguardia d’avui tenia a la portada de la seva web la notícia que, mentre que als EUA el 65% dels universitaris volen muntar empreses, a Espanya el 65% dels universitaris volen ser funcionaris. A continuació obrien el debat de si fa falta més cultura innovadora, fa falta que els joves prenguin més riscos, etc.

Tinc opinió sobre el tema. Anem a veure:
1)
Als EUA no hi ha estat del benestar. Per tant, una persona realment assumeix el mateix risc treballant assalariat, que obrint el seu propi negoci: la sanitat se l’haurà de pagar ell igualment, la protecció contra l’atur serà igual de minsa, la jubilació se l’haurà de muntar amb plans privats de pensions igualment, etc. Per tant, ser emprenedor als EUA no ssuposa més risc que ser assalariat.
A Espanya i a Europa en particular, l’existència d’una malla de protecció social fa que, en optar per emprendre (muntar un negoci, buscar-te la vida, arriscar), perdis una sèrie de beneficis que sí que tens si treballes assalariat.
Les anteriors ssón dades objectives. A més, crec que en tota societat sempre hi ha un X% d’individus de caràcter emprenedor. No tenen un perfil clar: no seran tots universitaris, jhomes o dones, etc. Aquests hi són sempre. Però en el cas espanyol, els nombrosos avantatges comparatius de ser assalariat fan que el nombre no augmenti.
(D’aquí se’n podria deduir una defenssa velada de la desprotecció campi qui pugui americana. No és el cas. Només ennumero factors)

2)
Els EUA porten des dels 80 amb el Reagan amb tassses d’atur del 5% o menys. Fins fa 10 anys, Espanya tenia un atur del 20%. Amb aquest panorama, és lògic que el primer que una persona vulgui sigui “cubrir-se les espatlles”, tenir el sustent assegurat, poder menjar, pagar el pis, el cotxe i l’escola dels nanos.
Ja no estem en aquest panorama. Segons llegia avui a El Periódico, s’espera que aquest any l’atur baixi a Espanya per sota del 8%, una fita històrica increïble, i que segueixi baixant en els propers anys.
Ens estem acostant a una situació de plena ocupació.
El que passa que encara estem amb la mentalitat de “escassetat de feina”. Les mentalitats costa canviar-les, es canvien al llarg dels anys. Suposo que en els propers anys anirà variant la mentalitat i fent-se més propensa al risc, a mesura que es vagi adaptant a la nova realitat. Si la situació econòmica s’ha canviat en 15 anys, un canvi de mentalitats potser triga 30 anys. Però estamos en ello.
(Per cert, també preveig, a mesura que s’afianci una nova situació de plena ocupació, un augment dels salaris, comparativament massa baixos. Però tornem a estar en el mateix: amb un 20% d’atur, l’empresari pot posar el sou que vulgui, ell té la paella pel mànec, pq si tu no acceptes, hi ha 100 tios més desitjant aquesta feina; amb una situació de plena ocupació, cada lloc de treball és escaç i és el treballador qui té la paella pel mànec– pura oferta i demanda. per això les patronals parlen que uns dels beneficis de la immigració és la “contenció salarial”)

En resum, a causa d’una protecció social més gran, segurament a Espanya sempre hi haurà un esperit emprenedor lleugerament menor que als EUA, però no obstant això, aquest anirà augmentant a mesura que s’afianci la situació de plena ocupació i el canvi de mentalitat que comporta.

RELEXIÓ ADDICIONAL:
Molts pares recomanaven als seus fills que es busquessin “una feina segura”, ja fos de funcionaris, currant en una empresa, etc. Què vol dir “una feina segura” avui en dia, quan totes les grans empreses estan fent restructuració, reducció de personal, etc i un lloc de funcionari tampoc és cap garantia. O que els ho diguin als de RTVE o, d’aquí a poc, als professors universitaris de filologia quan comencin a reduir/ concentrar carreres de poca demanda…

L’única cosa que hi ha segura és un mateix i les seves capacitats. Amb això en ment, l’únic risc real que correm és el d’estar-nos quiets.

Dieta de la savia de arce y limón: l’acabament

La vaig acabar divendres. Cap a la tarda tenia ganes de menjar. Vaig intentar persuadir-me que només era jo q em jugava una mala passada pensant en menjar, etc, però no: el meu cos, senzillament, jo en tenia prou de dieta de saba d’auró i volia menjar. Així q per sopar em vaig fotre croquetes de pernil, muslitos de cranc, arrós bullit, formatge, xocolata i bios de frutes del bosc. I se’m va fotre de puta mare!

El cap de setmana vaig menjar normal i vaig decidir q, a partir de dilluns (o sigui ahir), i bàsicament per acabar-me el suc q encara em quedava, ja que em recava haver-m’hi gastat els 40€ que val la llauna de litre i no acabar-me’l, beuria saba d’auró i llimona per esmorzar, fent una mena de “mitja cura”.

quan vaig començar a menjar em venia de gust de tot, però sobretot coses amb carbohidrats i greixos. en canvi, no em venia de gust la carn i gens ni mica de gust l’alcohol. Si abans de fer la dieta ja cada vegada en tenia menys ganes, ara és q zero. Gens.

Crec que vaig perdre la necesssitat de seguir amb la dieta després de lo de dijous (podeu llegir-ho en el meu post anterior). Penso q era perxò q havia de fer la dieta. I un cop experimentat i assumit i assimilat, I could move on.

Cool.