La bona obra del dia

Foto d’aquí

Fa uns deu o onze anys amb uns amics vam anar a passar un mes de vacances a Londres. Un vespre, tornant amb un d’ells cap a l’alberg on ens estàvem, a la zona pijeta de South Kensington, veiem a l’estació de metro a un parell de noies guapes, rossetes, que parlaven en castellà argentí i que amb prou feines podien dur dos maletots enormes.

Gentilment 😉 ens hi acostem i els demanem si les podem ajudar… i de cop i volta ens trobem carretejant les seves maletes durant un parell de cantonades fins a l’entrada d’una residència d’estudiants custodiada per un dues de monges (quin talla rotllos!) que ens diuen: “Venga chicos, ¡iros ya! Ya habéis hecho la buena obra del día. ¡Que seguro que no habíais hecho ninguna!”.

Tot això treu cap a que dilluns vaig fer la bona obra del dia.

Al matí, anant cap al tren, em vaig trobar pel terra una cartera. El meu primer pensament va ser (siguem honestos!) “mira, peles gratis”. Immediatament vaig rectificar i em vaig dir que, per poc que pogués, l’intentaria retornar al seu propietari, si és que hi havia alguna identificació. I si no, a la policia.

Quan vaig arribar a l’oficina me la vaig mirar bé: 45 euros, targes de crèdit, carnet de donant de sang, carnet de la biblioteca, DNI, carnet de conduir, fotos de la dona, les filles i el gos… i targeta de visita amb el seu telèfon de la feina.

El vaig trucar, li vaig explicar que havia trobat la seva cartera i em diu “Gràcies a Déu! Quina sorpresa! No saps pas quin matí que porto, per culpa de lo de la cartera!”.

M’explica que li havia caigut quan havia obert la bossa i quedem que al vespre passarà per casa meva a recollir-la, perquè viu a tres cantonades.

Durant tot el dia em vaig sentir com un heroi: El Súperòscar rescata carteres i ajuda a vellets desvalguts a creuar el carrer…

En definitiva, vaig fer la bona obra del dia… i em vaig sentir millor que ajudant a les argentines del cole de monges. 😀

La casa dels horrors

Som la Dawn, el Cèdric i l’Òscar Adams hehehe. Foto d’aquí

Ens ho prenem amb filosofia, però és cansat. Quan un pis porta molts anys que no s’hi viu, comença a caure a trossos.

Quan ens vam mudar a Sabadell, el nostre pis portava 6 anys buit i gairebé 10 anys sense fer-s’hi res.

A banda de dedicar cap de setmanes sencers a llençar trastos, trastos i més trastos, en dos mesos ja hem viscut:

1. Una apagada elèctrica
2. Es va trencar el tub de la rentadora, es va inundar el cel obert i la cuina (20 minuts sortint aigua a dojo fins que vam trobar la clau de pas) i el veí de sota té goteres que l’assegurança no cobreix
3. Es va trencar la porta d’un armari empotrat-traster i la vam haver de reparar
4. Ahir a les 23.30 sento un bip-bip-bip… i és el congelador: la porta no tancava pq tenia massa gel acumulat. Ja ens veus amb un martell trencant el gel a corre cuita. En teoria la nevera és no-frost… però el congelador no ho deu ser!

I encara queda acabar de pintar, acabar de llençar una habitació plena (plena!) de trastos, arreglar alguna aixeta, canviar llums perquè fonen bombetes…

És molt cansat,  però no desesperem. Aquest pis s’ha convertit en el nostre projecte 2011.

Vaig somiar que m’apunyalaven

Imatge d’aquí

Fa dos o tres dies vaig tenir un somni ben angoixant. Estava en una mena de passarel.la com les que hi ha en els molls per pujar a un vaixell (però no hi havia cap vaixell). Estava envoltat d’aigua per tres bandes. La passarel.la estava plena de personalitats famoses i d’algun dictador africà (això em semblava). Jo estava perllà al mig, no recordo ben bé per què.

De cop i volta, m’acosto massa a un dels segurates del dictador, treu un punyal, i me’l clava a l’esquena. Recordo la imatge del punyal banyat en sang.

En aquell moment, en el somni, em qüestionava per què no sentia res. Em qüestionava si realment així és com et sents quan mors: sense dolor.

Amb un esglai, em vaig despertar d’un bot al llit, com quan estas mig adormit i somies que caus.

Mai abans havia somiat que em mataven!

Què deu voler dir?

Terror al volant

Foto d’aquí

Els qui em coneixeu sabeu de la meva particular relacio amb els cotxes.

Mai no n’he sigut cap súper fan, ans el contrari. I ferm defensor del transport públic, no em vaig treure el carnet de conduir fins als 25 o 26 anys. No ho necessitava i considerava que els cotxes contaminen massa.

Des que tinc carnet només he conduït tres cops: de vacances pels Estats Units amb l’Edu i la Laura, ens vam fotre tota la costa Est amb un súper Chrystler que t’hi cagues. Comodíssim i automàtic, un cop superades les primeres hores de pànic al volant, va ser una delícia fer-hi quilòmetres.

El segon cop va ser per feina: BCN-Logronyo. El meu company va besar el terra en baixar del cotxe alegrant-se d’estar viu.

La tercera vegada va ser, també BCN-Logronyo, però plovia i vaig conduir només deu minuts. La resta del temps ho va fer el meu company.

I no he conduït més des de fa dos anys i mig.

Però aquest cap de setmana ens en anem de ruta: de vacances a Tailàndia vam conèixer una família de catalans de Girona que es van encarinyar del Cèdric… i ens han convidat a passar el diumenge amb ells: ens faran ruta turística per Girona, ens cuinaran i veurem fotos. Semblen molt bona gent, Girona és preciós, la Dawn no hi ha estat i a mi sempre m’encanta tornar-hi.

I de passada, dissabte anirem a Olot a veure l’Edu i la Gemma i ens quedarem a dormir a casa seva.

Ho farem tot en cotxe!!!

Si hi penso massa em ve suor freda. M’aterroritza pensar que m’equivocaré de pedals (la meva gran por!!) o que no sabré fer un canvi de marxa. Aparcar és igualment un problema, però només perquè m’hi puc tirar deu minuts. No em fa por.

En fi, he volgut compartir amb vosaltres una de les meves grans pors.

Però curiosament, a la vegada que em fa por, estic segur que me’n sortiré i tots tres gaudirem d’un cap de setmana estupendo.

I vosaltres, quines són les vostres pors?

Incendi!

Foto d’aquí

Cap a les dotze del matí ens truca tota esverada una veïna de l’edifici i ens diu: “Que sabeu d’on ve el fum?”.

Just en aquell moment m’adono que fa una pudor terrible de com a cremat. Baixa per les escales una altra treballadora d’una altra oficina i diu “viene de algún piso de arriba!”.

En un tres i no res, decidim sortir al carrer (per les escales i amb tranquil.litat, tal com recomanen tots els manuals).

Algú ens diu que ja s’ha trucat als bombers.

El porter està míssing. Per la mala fama que té (per alguna cosa rep sobrenoms com “Cucarachaman” o “Mr. Sunshine” – es mereix un psot per a ell sol) ens diem allò que els primers en abandonar el vaixell que s’enfonsa són les rates i els escarabats.

Finalment, un altre inquilí ens comenta que no és un incendi. Es veu que estan fent obres al primer pis i els paletes s’han posat a tallar llistons de fusta amb una serra inadecuada… omplint-ho tot de fum de les mini serradures!

Lentament, tornem tots capa l’oficina a treballar.

Algú hauria d’avisar a algun inspector de la Generalitat, no? Perquè això de tallar fustes i emmerdar-ho tot sona bastant irreegular!

Bicicleta

Foto d’aquí.

M’agrada molt anar amb bicicleta. Curiosament, en vaig aprendre tard, cap als 13 anys, però després m’hi vaig aficionar.

Quan encara estudiava, durant una temporada em movia per Sabadell amb bicicleta… fins que me la van robar.

Ja a Barcelona, me’n vaig comprar una tant de segona mà, que els frens no anaven. Mort d’espant, la vaig deixar plantada en una farola i, quan me’n vaig tornar a enrecordar al cap de tres mesos, hi havia una enganxina de l’ajuntament dient que l’havien liquidada perquè semblava abandonada.

Després em vaig fer del Bicing. Una bona idea fatal executada i amb una atenció a l’usuari que et feia venir ganes d’entrar a les seves oficines amb una ametralladora i començar a disparar. Passat el meu primer any, no vaig renovar-ne la quota. Era l’única forma efectiva de prostesta que podia fer (això i deixar de votar socialistes per l’alcaldia).

Però ara torno a voler tenir una bici. Ara a peu trigo 12 minuts de casa a l’estació. En bici m’ho puliria en tres… i dormiria més. A més, els busos de Sabadell no magraden, i anar en bici seria molt més pràctic.

I en no gaire temps, ja m’imagino portant el Cedriquet en una cadireta per nens al darrere de la bici… tot i que abans hauré de convèncer a sa mare, i no pinta fàcil!

Total, que si teniu alguna bici que no feu servir i que em volgueu donar (o vendre moooolt econòmica), sisplau dieu-m’ho.

Moltes gràcies!

Ja em trobo millor

Foto d’aquí

Moltes gràcies a tots per les vostres bones paraules. M’he sentit molt recolzat i també m’ha nfet la sensació que en som uns quants, que estem passant o acabats de passar la grip!

Només volia dir-vos que ja em trobo millor: ja no tinc febre i ara m’esta sortint l’encostipat, però avui ja he pogut anar a treballar (el cert és que m’avorria malalt a casa sense poder fer res).

Ara només serà qüestió de seguir cuidant-me!

Una abraçada!

Remeis casolans

Diuen que la grip, si no et prens cap medicament, dura set dies. I que si en prens, només dura una setmana.

Com que jo sóc bastant de confiar més en el saber històric que en els fàrmacs, a continuació us poso un recull dels “remeis de l’àvia” que faig servir per la grip:

• Beure aigua amb llimona i mel: la llimona desinfecta i la mel aporta nutrients
• No menjar si el cos no t’ho demana
• Beure aigua de farigola, que es veu que va molt bé per netejar l’organisme
• “Suar-la”, o sigui embolicar-te amb trenta mantes i entrar en suor per augmentar la temperatura del cos i matar abans els virus dolent. He de reconèixer que això no ho faig per gust, sinó perquè de tant en tant m’entren calfreds i esgarrifances de fred i per més que m’abrigui segueixo tremolant
• Beure molts sucs de taronja (“taronjades”, que n’hi deia): infal.lible quan era petit!
• Menjar arròs bullit cubat i caldós, també part de la meva dieta de gripós infantil

I vosaltres, quins remeis feu servir per la grip?

Malaltó

Foto d’aquí

Porto des d’ahir engripat. La febre m’està pujant (avui ha arribat a 38,5) i em trobo fet caldo: els típics cansament, mal de cap, mal als ulls, mal d’esquena, mal de panxa, zero ganes de menjar… Avui m’he passat tot el dia sense energia i dormint. Estic mort de fred: em fico al llit completament vestit amb jersei i quatre mantes al damunt… i tot i així segueixo tremolant.

Tot i que sóc antipastilles, avui estic vivnt a base de paracetamol, perquè sinó, del mateix  mal de cap i d’ossos, no puc dormir.

Per sort sembla que no li he encomanat al Cèdric, tot i que el pobre quan em veu vol que l’agafi i jugui amb ell però jo intento no acostar-m’hi gaire, no fos cas.

Tot pinta que demà tornarà a tocar cobar la grip al llit idemà passat ja estarà (espero!!)

El joc del quatre

Foto d’aquí

Per invitació de l’Alicia he fet aquest joc amb quatre regles, quatre preguntes, quatres respostes i quatre nominats més.

O sigui, que podria ser el joc de 4×4 o el joc del 16 hehehe 😀

Les quatre regles són molt senzilles:

1. Un cop nominat/da has de posar un link cap a la persona que et va nominar
2. Nomina a unes altres quatre persones
3. Fes saber a aquestes persones que les has nominat
4. Escriu un post explicant-ho i contestant quatre respostes per cadascuna de les preguntes que apareixen a continuació:

Quatre coses que porto a la meva bossa:

• El meu kit de supervivència amb tovalloletes humides per netejar-me les mans, crema de cacao, una navalla (pa rajarte, neng!), klínex i un estoig per les lentilles
• Un bolígraf i una llibreta per anotar-hi idees
• Les ulleres de sol
• Dos llibres

Quatre coses preferides de la meva habitació/ de casa meva

• El sofà, color xocolata i immens
• Les plantetes del balcó
• Unes postals que vaig comprar a París amb uns dibuixos de porquets i granotetes i que tinc emmarcades per decorar els prestatges dels llibres
• La mega Rana Gustavo que tenim asseguda al sofà, regal de la Dawn perquè no estigués sol durant els mesos que l’any passat se’n va entornar a Hong Kong

Quatre coses que sempre he volgut fer:

• Aprendre japonès i viure durant dos anys al Japó
• Deixar de treballar i dedicar-me a voltar pel món
• Escriure una novel.la (he tingut alguns intents híper fallits)
• Ser una estrella mediàtica (per alguna cosa vaig estudiar periodisme!)

Quatre coses que m’agraden ara mateix:

• Passar l’estona amb el meu fill i la meva dona
• Llegir tranquil mente bec una bona tassa de te verd o rooibos
• Xerrar amb la carnissera, el veí a l’ascensor o la caixera del súper, trobo que vivim tots massa desconnectats els uns dels altres
• La xocolata negra (85% cacao o més)

Quatre coses que no sabies de mi:

• Amb deu o onze anys vaig protagonitzar “El malalt imaginari” que vam interpretar amb el Grup de Teatre St. Vicenç de Sabadell
• Vaig plorar quan va morir el David el Gnomo i el vaig enterrar al pati de casa
• No vaig aprendre a anar en bicicleta fins als 16 anys
• Quan era solter m’havia començat a plantejar seriosament adoptar un nen jo sol

Quatre cançons que no em puc treure del cap:

• “Bad Romance” de la Lady Gaga
• “Que tinguem sort” del Llach
• “Übers Ende der Welt” del Tokio Hotel
• “Lily Marlene” de la Marlene Dietrich

I els quatre nominats/des són:

• L’Albert amb La ciudad de la esperanza
• L’Irene amb Coses Meves
• El Quim
• L’Ester