Converses a la sauna

“Tío, es que en la vida hay que hacer lo que se quiere, lo que te apetezca. Yo, a mi mujer, cunado me dice ‘cariño, es que me gustaría hacer tal…’ pues yo le digo ‘muy bien cariño’; ‘cariño, qué te parece que haga Pascual’, pues le contesto ‘hazlo, claro que sí’.

Yo siempre la animo, aunque ya vea de entrada que se equivoca. Y luego nunca se lo echo en cara. Nunca.

Es que si encima nos vamos a amargar la vida, por lo poco que nos dura, ¡ya ves tú!”

L’acabo de sentir ara a la sauna del Dir entre dos tios: el que parlava, el més “halterofílic” del gimnàs (uns 40 i pico, amb pinta de wannabe de Schwarzenegger-anys-80) i un amic seu uns deu anys més joves, que únicamant anava fent “ahá, ahá” i “sí tío”.

M’ha fet pensar.

Per una banda, és cert que és molt millor fer el que t’agrada que no allò que no t’agrada. I si estimes algú, li has de deixar fer el que necessiti per créixer i expressar-se com a persona.

Però per una altra, portar a l’extrem, és la gent que no toleren la frustració, vivalavides que van on els porta el vent. La típica persona que avui està súper ficada en la música francesa dels 70, es passa el dia escoltant Jacques Brel i se’n vol anar a fer-ne un curs d’estiu a la Sorbona; demà ha decidit muntar una consultoria de pàgines web per entorns mòbils; i demà passat segur que se’n va a un ashram a la Índia a meditar, fer dieta vegana estricte i ajudar els pobres “perquè la penya està fatal, tio, i tenim masses coses materials”.

(M’hi he recreat aquí… 🙂 Escriure aquest últim paràgraf m’ha fet riure hehe).

L’equilibri entre desig-inspiració i contància-perseverància. Costa, trobar aquest equilibri…

En fi, bon cap de setmana a tots!

Fem un kit kat?

Se’ns acaba la tranquil·litat. El Cèdric i el Quirze porten des de dijous de la setmana passada a Sabadell amb els meus avis (els seus besavis) i demà ja tornen a casa. Més o menys cada mes – mes i mig s’hi queden una setmana aprox. Aquest cop s’hi han estat més dies perquè estan de vacances, i també perquè aviat marxem a veure la parentela de Hong Kong i s’estaran més d’un mes sense veure’ls. Per tant, que els gaudeixin!

Per a nosaltres, han estat deu dies de poder xerrar amb calma, passejar agafats de la mà i notar cop pots fer les coses esmerçant-hi deu vegades menys energia. Que vols sortir a donar un volt? Doncs surts. No cal el “va, nanos, que marxem! Cèdric, posa’t les sabaaateees. Però posa-te-les bé, vols fer el favooor? Quirzeee va, la samarreeeeta. No, ara, curses pel passadís no, home, que ens en ‘nem…Va crideu l’ascensor! Sí, esclar que marxem: que no volíeu anar al parc, dèieu???!!!“.

Aquests petits perèntesis són saborosos, una mena de kit kat. Però no hi tornaria, a estar sense els nens. Ni molt menys! 🙂

El submón

20150722_221607

Aquesta foto és d’abans d’ahir al vespre des de la finestra del menjador de casa.

A l’edifici del davant del carrer hi estan fent obres de reformes totals: estan enderrocant-ne tot l’interior i el faran tot nou. Suposo que per fer-hi pisos nous de venda o lloguer. Sembla que la construcció últimament torna a agafar certa embranzida, i pel barri i zones cèntriques de la ciutat tornen a aparèixer bastides d’obres amb cartells de “estem fent la llar dels teus somnis” i “12 vivendes exclusives úniques”.

Mentrestant, la realitat del carrer explica una altra realitat: Rumanesos (com el de la foto) que es passen tres hores per extreure tot el que sembli metàl·lic d’antics mobles de cuina per llençar. No sé a quant cotitza el metall a cal drapaire, però ben malament deuen anar-li les coses si la inversió de temps li surt a compte.

O el senyor d’uns 60 anys de pell curtida que demana caritat assegut davant del Dia i que cada matí i vespre, quan hi passo, em somriu i em saluda a l’estil portant-se la mà al cor i al cap.

O els joves de pinta okupa que a les 20.15 ja esperen davant del contenidor que els del Caprabo hi llencin tot el que hagi sobrat per endur-s’ho ells a casa.

Petits exemples d’una societat desigual. Mentre els uns es compraran pisos d’aquests de mig milió o un milió d’euros, els altres han de viure amb les sobres.

No crec que els que es poden comprar els pisos siguin males persones. De fet, tant de bo jo em pogués permetre un pis de luxe! La gran majoria, es lleven d’hora cada dia, treballen dur i intenten ser bons pares i mares, bons fills, bons veïns i persones honestes.

Però tampoc crec que els que integren aquest submón siguin males persones que s’ho mereixen. Tampoc crec en el discurs fàcil, donat que bona part d’ells són immigrants (no tots, eh!), de si no estan bé aquí, que se’n tornin al seu país. Es pot discutir si durant uns quants anys van haver-hi males polítiques migratòries, però el que està clar és que aquestes persones ja no són un “ells”, sinó un “nosaltres”. I també la gran majoria d’ells intenten fer el millor amb les possibilitats que tenen.

El gran problema, segurament, és el punt de partida.

I com a societat, no crec que sigui just deixar desamparats als de baix de tot. No sé quina és la solució. Com assegurem la igualtat d’oportunitats de partida? Com assegurem que hi hagi mecanismes de qualitat per a segona oportunitat?

Com educar els fills en temps exponencials

Retornant al tema d’ahir, avui he llegit aquest article del Peter Diamandis, un d’aquests gurús de Sylicon Valley, amb el que estic totalment d’acord. Es diu “What the Next Generation Needs to Thrive in Exponential Times” i val la pena. No és gaire llarg.

Ve a dir que cal educar les futures generacions de manera que:

  • Sàpiguen programar (el llenguatge del futur)
  • Se’ls fomenti la passió a la vida, no vagin vegetant mig morts
  • Se’ls fomentila curiositat
  • Se’ls fomenti la imaginació
  • Desenvolupin el pensament crític
  • Tinguin determinació i perseverància

I la pregunta, llavors és fins a quin punt el sistema educatiu desenvolupa aquestes capacitats o, per contra, les va minant i socavant, fomentant en lloc seu el conformisme, l’avorriment, la mediocritat, un cert fatalisme vital, el pensament memorístic, etc

El futur dels meus fills

IMG-20150615-WA0002

La crisi del 2008 -i que encara estem patint- em va canviar molts plantejaments. Molts esquemes mentals de com eren, serien i havien de ser les coses se’m van esquerdar. En part perquè passes de viure bé a passar-les putes. I en part perquè veus que els dirigents del món no ho havien fet bé, però que els que es postulen com a alternatives també foten cagar.

Bueno, fins aquí res de nou. La majoria hem patit la crisi i hi hem passat, en major o menor grau, per un cert desengany.

Una de les coses que em va fer adonar, però, és que jo viuré pitjor que els meus pares. I els meus fills, encara més.  I vaig decidir que m’havia de preparar per ajudar-los a prosperar en un món més cru i difícil.

Quins motius em van portar a pensar que el meu món i dels meus fills seria més difícil que el dels meus pares?

  • Menys oportunitats laborals: Quan els meus pares van començar a treballar, no hi havia atur.
  • L’habitatge és molt més inassequible: Tinc una hipoteca a 35 anys. Els meus pares es van comprar un pis nou de trinca amb 20 anys i amb una hipoteca de 10 anys.
  • A la meva edat, els meus pares tenien pis pagat, segona residència i dos cotxes. I jo, res d’això
  • La nostra generació haurà estudiat més, en general, que la dels nostres pares. I les feines són comparativament més mal pagades i valorades
  • Quan nosaltres ens jubilem, les pensions públiques seran MOLT més baixes que les dels nostres pares

En definitiva, haurem hagut de posar molt més esforça, per obtenir resultats més minsos.

Vaig veure clar que havia de pensar a llarg termini i fer un pla perquè els meus fills tinguessin un punt de partida “potable” a la vida. Estudis de qualitat en bones universitats, alguns estalvis per tenir l’oportunitat de muntar un negoci si ho desitgen, alguna propietat…

Tot això és cert. Ho seguieixo pensant i actuant en conseqüència.

Però la meva opinió ha esdevingut un pèl més matisada. M’explico:

Estic llegint un llibre que es diu “Stuffocation” (joc de paraules: coses + ofec). La premisa del llibre és que les societats occidentals hem passat del materialisme consumista rampant de “comprar més i més coses” al post-materialisme, en què la gent passa del consumisme conspicu a valorar més les experiències.

La gent, segons la premisa del llibre, cada cop prefereix deixar de comprar coses només pel fet de comprar-les (roba, llibres físics, cotxes, etc), a consmuir experiències: viatges de senderisme pel Serengueti, retirs budistes, esdeveniments culturals insospitats, pop-up stores a Gràcia, sopars a la llum de la lluna, recitals de poesies, festivals de música electrònica, etc.

La prova, podria ser que es venen menys cotxes (sí, se n’està recuperant la venda perquè l’economia millora, però sense retornar a nivells dels 90s, p ex) o que el consum de materies primeres porta caient des de principis dels 2000s (és a dir, ja des d’abans de la crisi).

Tot plegat enllaça força amb algunes de les preferències de la meva generació. I em porta a veure el futur dels meus fills (és a dir, el món d’aquí a vint anys) des d’una altra òptica lleugerament diferent:

  • Algunes coses seran més cares i inabastables: habitatge cèntric, una bona educació. Possiblement una bona atenció sanitària
  • Algunes coses seran més barates, gràcies als constants processos d’automatitzacio industrial: roba, menjar, estris de casa, mobles, etc
  • Els sous seran possiblement iguals que els d’ara, estancats
  • La societat serà més desigual. D’aquí, en bona part, la meva planificació per als meus fills
  • El món haurà migrat a un entorn cada cop més digital que oferirà moltes més possibilitats d’oci, aprenentatge i comunicació
  • Hi haurà un canvi de valors. Es valorarà menys el que es té i més el que es fa. I, per tant, l’amb qui es fa, la qual cosa possibilita que es valorin més les relacions personals que la competitivitat, l’assolir, el tenir. Serà un món més desigual però més amable?

Registre setmanal de gratitud (17/07/2015)

  1. Les classes de ioga. Et penses que estàs fort, eh? Doncs te’n vas a una classe de ioga i acabes fet caldo. L’endemà no pots ni caminar. I tots els músculs de l’esquena et foten mal. A mi, però, em va súper bé per l’esquena. Hi intento anar un cop per setmana. D’estar tot el dia assegut acabes amb mal a les cervicals i a la zona dels ronyons. Amb les classes de ioga se’n va, i notes com l’esquena es recol.loca i enforteix.
  2. L’ombra: com s’agraeix ara que la calor pica i el sol escalda! Sense arbres i edificis que fessin ombra, suposo que hauríem d’anar tapats pel carrer com tuaregs.
  3. Els llapis de mines. Trobo que són el millor per prendre notes quan treballo o estudio. Llisquen millor que els bolis i no embruten com els llapis normals. Si no n’hi hagués, hauria d’optar pels bolis Bic (els de tota la vida), que també m’encanten, per lo que tenen de fàcils d’usar i retro.
  4. A l’Irene per avisar-me que al Diagonal Mar hi tenien muntat un “event” dels mínions. Gràcies, Irene, els nanos s’ho van passsar pipa i vam poder passejar la tarda de dissabte per un espai “amb atmosfera controlada”, sense passar calor. De no haver-m’ho dit, suposo que haguéssim acabat al parc o baixant a Gràcia a berenar, cosa que ja fem habitualment. Va ser, doncs, una tarda diferent i especial!

minions a diagonal mar 1

El Cèdric i el Quirze, amb l’Unull i el Dosulls, al photocall del Diagonal Mar

minions a diagonal mar 2

Un dels jocs que hi havia: havies d’operar el mínion treuient-li tot de coses surrealistes