Impressions des de Hong Kong

Porto des del dia 18 a Hong Kong, visitant la parentela i instal·lats a casa els pares de la Dawn. Els que volgueu veure les meves fotos del viage podeu fer-ho al meu Facebook o a l’Instagram (@oskivl).

Feia des del desembre de 2010 que no hi venia. A continuació voldria comentar-vos algunes impressions que em volten pel cap:

  • El transport públic és impressionant. Ràpid, eficient, omnipresent, ubicu
  • Tot és molt pràctic: Les botigues estan sempre (SEMPRE) obertes, hi ha súper de conveniència a cada cantonada, el transport es paga amb una targeta de radiofreqüència, l’Octopus, on carregues diners i pots fer servir per pagar, no només el bus o el metro, sinó també al súper, restaurants, cinema… o fer-la servir en comptes de clau per obrir la porta de casa.
  • La densitat de població és impressionant. Imagina’t set milions de persones (com tot Catalunya) vivint en l’equivalent del Barcelonès i Vallès Occidental…
  • L’arquitectura es pensa en diversos nivells: edificis interconnectats per ponts elevats de vianants per no haver de trepitjar els carrers atestats de gent (i no haver de sortir de l’espai amb aire condicionat); tot el que es construeix nou és d’uns 40 o 50 pisos; En els edificis residencials, les primeres 5 o 10 plantes són botigues, centres comercials, restaurants, serveis… I les torres de vivendes comencen a partir de la planta 10.
  • Hong Kong té el metre quadrat més car del món: un pis d’una família estàndard, de 40-50m2, val des els 600.000€ de segona mà i mal situat… nou pot valdre ben bé A PARTIR DE 2 milions d’euros. Repeteixo: 2.000.000€ per 40 m2 no cèntrics!!
  • No han patit la crisi financera, però la sensació de tothom és que la vida és molt dura i el cost de vida s’ha incrementat molt darrerament. En part, per la pressió de la Xina: milions de turistes que vénen a comprar a Hong Kong fan incrementar els preus de tots els productes, des de menjar infantil (els xinesos que poden vénen a comprar aquí eperquè no se’n fien de la qualitat alimentària de la Xina continental). I tots els xinesos rics consideren Hong Kong un lloc segur on invertir o comprar propietats (la qual cosa explica en part els preus estratosfèrics: no hi ha sostre quan tens un bilió de ciutadans a l’altra banda de la frontera que volen comprar immobles teus al preu que sigui).
  • Per als joves la vida és dura: sous molt més baixos que per a la generació anterior, i impossibilitat d’accedir mai de la vida a un habitatge.
  • Tinc laa “mandarinització” o “xinització” de Hong Kong avança ràpid. Per exemple, fa cinc anys al metro, ascensors públics o autobús tots els avisos d’audio (tipus propera parada…) o megafonia eren en cantonès i anglès. Ara també en mandarí
  • Crec que la gent té la sensació que sent colònia britànica es vivia millor
  • Hi ha racisme anti-“mainlanders” o xinesos de la República Popular: les famílies que poden no porten els fills a coles públics per no barrejar-los amb immigrants “xinesos”, per exemple.
  • El menjar segueix sent excel·lent. Boníssim. Fantàstic. I més barat que a Catalunya
  • Són la gent més consumista que he vist mai. Consumisme conspicu. Imparable. I amants del luxe. Flipant
  • La ciutat és molt segura. Mai no tens sensació de perill o de que et puguin fotre la cartera. Ni als llocs més transitats.
  • L’atenció al públic és fantàstica
  • El gran problema a nivell polític és el de com assolir un règim de govern democràtic i com resoldre la relació amb la Xina continental.
  • Però el gran problema del dia a dia és la absoluta manca d’espai personal. Carrers atapeïts, cases minúscules
  • Esclar, el problema polític fa que no es pugui resoldre le problema d’habitatge: el Chief Executive de Hong Kong (és a dir, el rpesident) és escollit per una mena de consell de nobles tipus Conselll de Cent medieval: representants de diferents estaments (la banca, l’hossteleria, la construcció, etc) el trien… i ha de rebre el vistiplau de Pequín. Per tant, el Chief Executive no farà polítiques que beneficiïn la cutadania, perquè a qui es deu és a l’empresariat i al govern de la República Popular. Això explica moltes coses. Per exemple, com que el govern colonial britànic necessitava guanyar-se la ccomplicitat de la població, tenia un programa d’habtatge públic fenomenal: bàsicament, la meitat de les vivendes anaven al ercat lliure a preus astronòmics, i l’altra meitat eren protecció oficial o subvencionades. La meitat de la població encara viu en habitatge públic de molt bona qualitat. Des que HK va tornar “a la mare pàtria” el 1997, això es va acabar.

Nosaltres i ells

Estocolm Suècia

Ahir feia referència a una conversa amb amics suecs que van venir a sopar divendres a casa. Avui seguiré parlant-ne, perquè la conversa va donar per força…

Alguns dels temes del sobretaula van ser impostos, immigració i refugiats (Suècia acull moltíssims refugiats). Més enllà de les diferents estratègies impositives de cada país o de les polítiques migratòries, que a grans trets ja coneixia, em va copçar que quan parlaven de les lleis i polítiques del govern suec, s’hi referien com a “nosaltres”. Per exemple:

We don’t have enough children, so we think we have to let immigrants come to our country. Otherwise no-one will have the babies and workforce that we‘ll need in the future to pay for our pensions.

Xocant, perquè no m’imagino cap espanyol parlant de les decisions del govern d’Espanya com un “nosaltres pensem”!

Nosaltres pensem que hem de deixar que els immigrants vinguin a Espanya” sona raríssim.

I aquí rau la diferència que pot explicar l’èxit de Suècia i uns quants dels mals de l’estat espanyol:

  1. Els suecs tenen un sentiment de pertanyença fort. Són una veritable comunitat
  2. Els suecs s’identifiquen amb el seu govern

En canvi, aquest sentiment de pertanyença fort no hi és a l’estat espanyol. Vull dir, jo puc imaginar-me parlant de “nosaltres els barcelonins creiem que hi ha massa turistes” i “nosaltres els catalans volem un tracte més just”. Però no de “nosaltres els espanyols…” De fet, només de pensar-hi em fa repelús i m’imagino el Franco i la bandera amb l’aguilutxo.

A més, el nivell d’identificació dels ciutadans espanyols amb el govern és menor. La frase, aquí, doncs, la diríem del pal “El Zapatero/ Rajoy/ Mas/ la Colau ara volen que vinguin més immigrants”. És a dir, el govern com un ells en comptes d’un nosaltres.

Esclar, si no és el teu govern sinó una entitat amorfa externa a tu, és més fàcil que vulguis fer trampes, esquivar impostos, etc. Perquè no estafes a un familiar, sinó que evites que una percera part aliena a tu et prengui el que és teu.

I si 300 anys d’estat-nació espanyol no han sabut crear un sentiment de pertanyença, més val que pleguin. Que deixin que qui vulgui fotre’n el camp ho faci, i descentralitzin al màxim per a la resta.

Tall de cabells

Divendres van venir uns amics suecs de la Dawn a sopar. Es van conèixer quan ella i la Dawn estudiaven castellà juntes i l’amistat s’ha mantingut, ara incloent-hi les respectives parelles.

El noi explicava flipant que s’havia tallat els cabells al Diagonal Mar, tornant de la platja, per només 12€. A Suècia seria impensable, deia. El preu estàndard per un tallat masculí són uns 30-35€. A ell l’hi talla una perruquera amiga que li fa preu d’amic i tot i així li deixa per un 20€.

Em surt més barat tallar-me els cabells en una perruqueria a Barcelona que a casa la meva amiga!!

Això em va fer pensar.

Per una banda, el nostre país és més barat que Suècia. Nivell de vida més baix, menys impostos, costos salarials menors… Però hi ha alguna cosa més.

I té relació amb una cosa que la Dawn i jo hem anat apreciant en els últims anys.

Fa un temps ella em va explicar com Hong Kong va canviar la fesonomia amb la crisi asiàtica del 1997. Van ser uns anys xunguíssims. A Hong Kong va coincidir la crisi amb la devolució de Hong Kong a la Xina i va fotre’n el camp un milió de persones (!!). Van tancar moltes botigues tradicionals i en lloc seu van obrir moltes cadenes. Fins al punt que els barris i centres comercials de Hong Kong sembla clònics. Les mateixes cadenes pertot arreu.

I aquí s’està produint un fenomen similar.

Si us hi fixeu, en aquests set anys de crisi han tancat moltíssimes botigues de tota la vida. Els botiguers s’han jubilat, o no han pogut pagar el lloguer al mnvar la facturació, o les ganes de lluitar ja no donaven per més.

I en lloc seu què han obert? Maxcipans, Òptiques Universitàries, Marco Aldany, Sabateries Casas, fills i filles i nebots d’Inditex i de Mango i de H&M, etc.

Sembla que de cada sector comercial s’ha anat estenent una o dues cadenes. El tema dels forns de pa n’és el cas extrem, però pasa en tots els casos.

Les cadenes (ja sigui amb botigues pròpies o format franquícia), permet reduir costos i personal: una única planta de producció o centrald e compres pot donar servei, amb el mateix personal, a moltes botigues. Per simple economia d’escala.

Per comprovar que la meva sospita era certa, però, a l’amic suec li vaig demanar:

Recordes com es deia la perruqueria on has anat?

Jean Louis… something

Jean Louis David?

Yes, exactly

Doncs això.