Cuina de mercat

La idea era ahir a la tarda anar a la Boqueria. No hi havia anat mai, perquè jo sóc més de súpers que de mercats. Suposadament, si t’allunyaves del passadís central, envaït pels guiris, trobaves moltes parades amb molta qualitat i tot a reventar de preu.

Mentida podrida. Tot tot tot infestat de turistes, els preus normals i, això sí, les parades precioses, tot disposat tan maco!

Vam anar al Mercat de St. Atoni, que fa feredat de lo fet caldo que està (cau a trossos pels quatre costats). Suposadament aviat l’han de començar a rehabilitar i ficaran a tots els paradistes en una carpa provisional durant 3 anys a la Ronda St Antoni.

Al St. Antoni hi havia més de tot. Parades més normaletes i de més maques. Els preus més o menys iguals que al súper, eh, perxò!

Vaig acabar comprant en una dona que ens veia perllà dubtant i ens diu, “bueno va, què us poso? una mica de mongetes?” i ja va estar. Vaig quedar maravellat i admiradíssim de la dona aquesta: es nota que sap vendre! Si no hagués sigut per ella, encara seguiríem fent el badoc i haguéssim tornat a casa amb les mans buides!

En canvi, vaig sortir content amb dues bosses plenes de fruita i verdura de la seva parada: mongetes tendres, pastanagues, ceves, pebrots, esbergínia i un mango (no n’he menjat mai, i a vere què tal).

Ara la idea és, entre els cereals i llegums que vaig comprar dissabte a granel i les verduretes d’ahir, començar-me a fer llenties estofades, arròs amb verduretes, cassola de cigrons… tot molt sa i amb moltes verduretes! M’ho faré a l’olla pressió que serà un plis i en cada tanda en tindré per uns quants àpats!

Hehehehe, em faig gràcia a mi mateix, jo sí que hauria de fer un llibre dedicat a la cuina sana, variada i barata per a singles! 😀

Cateterisme

(que no “catetisme” ni “catecisme”)

El meu pare, el Bienve, està a l’hospital. Portava unes 3 setmanes amb arrítmies, punxades al cor quan feia algun sobreesforç com ara caminar més de 100m o jugar a esquaix, pessigolleix al braç, que també tenia mig adormit… L’home passava olímpicament fins que, quan ja no podia fer més de tres passes per causa del dolor, la seva dona li va demanar hora al cardiòleg.

Hi va anar dimarts. El cardiòleg li va fer un electrocardiograma i li va fer un volant perquè ingresser ipso facto a l’hospital. Es veu qeu, sense enterar-se’n, havia tingut una angina de pit (i ell diu q es pensava que era algun mal gest jugant a esquaix!!). Cap a les 23.30h de dimarts ingressava a la Delfos. Li van enxufar electrodes per tot el cos i, per wifi, li van començar a monitoritzar totes les constants i el sucre, tensió arterial, colesterol, etc.

L’home s’avorria com una ostra, tancat a l’habitació i ressignat a passar l’estona a base de sudokus i novel.les històriques de suspens, fins que li van dir els resultats de les proves: estava bé de tensió, colesterol i sucre, però li haurien de fer un cateterisme perquè etnia una artèia del cor híper obstruïda. Li van programar l’operació per l’endemà (ahir dijous) a les 17h.

Total, que ahir al migdia el van començar a depilar de cintura en avall i cap a les 17 el vana fer entrar en quiròfan per practicar-li el cateterisme. El que li van fer és un tall a la cama dreta tocant a la ingle per ficar-li, per dins de l’artèria, un catèter que anirien fent entrar, artèria amunt, fins al cor per poder veure, mitjançant la microcàmera, què hi té al cor i com d’obstruït està.

Això de fer-li entrar la cosa aquesta artèria amunt  fins al cor és com gore, perquè va lligada a un fil de fibra òptica que li surt de la vena per la cama i que és el que transmet les imatges i les ordres…

Total, un cop al cor, la sort va ser que dels quatre accessos al cor, només 1 estava embussat, però ho estava moltíssim. La resta estaven bé. Es veu que si els haguessin vist tots quatre taponats, li haguessin hagut de fer un bypass a cor obert! Huuurtx!!!! 😦

Un cop van veure això, van decidir-se a actuar: van inflar el catèter aquest rotllo globus per poder operar i li van treure el bloqueig (de colesterol) i li van ficar com unes molles en lloc seu a la vena. Es veu que aquestes micro molles asseguren que no es torni a bloquejar (??!!).

Li van treure tot per la raja de l’artèria a la cama, li van cosir i apa, a les 20h ja estaven. A passar la nit en observació a l’UCI, i andando!

Avui ja el passsaran a planta i s’hi estarà fins que el dilluns o dimarts el metge li doni l’alta.

I ja estarà.

Les causes de l’angina de pit? Bueno, que no es cuida:

– Fuma un paquet de Ducados diari des dels 14 anys o abans

– Menja fatal: molta quantitat i molt antidietètica (carn a cada àpat, poques amanides, poca verdura, molts embotits, etc)

– Beu massa: un gotet de vi en cada àpat i una ampolla de conyac cada 2-3 dies (!!)

– També crec que hi ha un tema d’autoestima o com n’hi vulguis dir: és de la generació que els homes hem de ser durs, no ens hem de queixar, ho hem de suportar tot, cuidar-se és de nenes i mariques… I sempre ha treballat molt en feines d’estrés (sector banca i finances) i ha pensat que l’estrés és normal i es combat menjant bé i fent la copeta, i no relaxant-te o canviant l’estil de vida. També crec que mai tampoc li van donar una educació afectiva i sentimental adequada.

Ja fa un parell d’anys li van detectar principis de diabetis, colesterol pels núvols i hipertensió. A part que medeix 1,80 i pesa prop de 100kg!

Arran d’allò va modificar la dieta, eliminant els embotits i introduint -amb la moderació que ens caracteritza- les amanides i la verdureta. Però en dos anys de “menjar sa” i fer, segons ell molt d’esport (una partida d’esquaix a la setmana amb un amic gordo com ell) no s’ha aprimat ni un quilo…

Ara tenia el sucre perfecte i el colesterol i la hipertensió a nivells acceptables, però segueix fumant com un carreter i no menja prou bé (per més que digui). I el cos l’ha avisat.

Per sort no ha estat res, es cura fàcil i tal, però haurà de deixar de fumar, fer més i millor exercici i cuidar-se. Si ho fa, tot perfecte!

El que no pot ser és que un home de 51 anys sembli que en tingui 65!!

Sé que sóc molt crític. A veure, no se’m malinterpreti: estic preocupat i content que tot hagi quedat en una mena de susto, però no s’ha cuidat mai en sa vida i, o canvia l’estil de vida, o el proper cop serà pitjor. 😦

Rússia???!!!

Aquest cap de setmana ha estat horrible en molts sentits:

  • M’he fet un fart de pencar la setmana passada i estava estressat perdut, mort
  • De resultes, divendres al vespre me’l vaig passar escarxofat a la sala d’estar veient la tele amb menjar dietèticament poc recomanable
  • Dissabte nit vaig renunciar a anar a sopar amb els de Sabadell de cansat que estava i per no tornar a casa a les 5.000. O sigui que anava pel mateix camí que divendres, però al final li vaig poder donar la volta
  • Diumenge vaig haver d’anar a l’oficina unes horetes per començar a redactar un projecte mega important

Però també va tenir estones bones:

  • Divendres vaig fotre’m un atracon de bistec del bo (carn vermella hurtx!!!) i Boston Legal
  • Dissabte al matí em van portar a una otiga al carrer Comerç on venen, a meitat de preu que al súper i a granel, tot tipus de cereals. Vaig comprar arròs integral, llenties, cigrons, sèmola de verdures, azukis… (un quilo de cada) per quatre duros. La d’estofats de llenties i azukis i cigrons que em podré fotre mmmh!
  • Dissabte vam veure Eurovisió (és el tema principal de què volia parlar)
  • Diumenge vam acabar de reservar l’allotjament a Austràlia, un safari de 4 dies-3 nits pel Parc nacional de Kakadu i un cotxe de lloguer per Ayers Rock (Uluru). Tot allò gros, que s’ha d’agafar anticipadament, ja ho tenim. 😀

Doncs sí. Dissabte havia d’anar a sopar a casa la Núria i el Monter, però no em veia amb cor d’anar-hi, tornar a casa a les 4 de la matinada, llevar-me l’endemà fora d’hores i cansat… Necessitava qeudar-me a casa i dormir. Per tant, van acabar venint l’Ester, la Laura l’Àlex i la Irene i vam fer un sopar eurovisiu, amb porra inclosa (que va guanyar l’Àlex).

O sigui, Eurovisió és lementable: tots els països de l’est, la meitat dels quals no existien fa 10 anys i que ningú sap situar al mapa [què passa, deixeu-me rajar a gust :-)], es voten entre ells. És el que ja es coneix com a ‘block voting’ o votació en bloc. L’Aserbadjan vota Armènia; Armènia vota l’Aserbadjan i Ucraïna; Ucraïna vota Armènia, l’Aserbadjan i Làtvia (que es veu que en català es diu Letònia). I tots, tots ells sens falta, voten a Rússia.

Més flipant encara és que l’antiga Iugoslàvia, després de 15 anys de guerres fraticides, neteges ètniques i matar-se els uns als altres, ara es donen els 12 i 10 punts entre ells: Sèrbia, Bòsnia, Montenegro i Eslovènia es van donar les màximes puntuacions els uns als altres. I, again, tots votaven Rússia.

I Rússia, pel tongo excomunista, va guanyar. Em nego a penjar el vídeo seu, perquè era una cançó mediocre i en cap cas s’ho mereix.

Jo crec que mereixien guanyar Suècia (la meva prefe), Ucraïna (sí, de l’est, els de Txernòbil, però la cançó era súper eurofestivalera) i Grècia. Tots tres amb cançons súper eurovisives:

‘Hero’, la cançó sueca

També em van agradar Noruega, Islàndia (síiii una mica de disco pliiiis) i Bòsnia, que no t’enteraves del que deien, però la posada en escena feia riure. Portugal també va estar prou bé.

França patètic amb l’Eugenio fent el sosso i Alemanya va desafinar tota l’estona!!!

Quant al Chiki Chiki espanyol… A veure, sincerament, crec que TVE va fer una cosa molt intel.ligent: ja que està clar que Europa Occidental no guanyarà mai més a Eurovisió, van promocionar una cançó en clau interna. No pas que pogués guanyar a Eurovisió, sinó que atragués molta audiència, vengués moltes melodies pel mòbil i fes que la gent es gastés pasta en SMSs. I clarament ha estat missió acomplerta, i amb escreix.

Per tant, el Chiki Chiki ha estat un èxit (que llest que és el Buenafuente, eh!) i fins i tot ha quedat millor que el que jo vaig ficar a la porra: 16è (jo el feia 20è).

—–

La nota trista del certamen és que com que tothom menys els francesos passa del francès, ja no es pot sentir allò de “Raiuminí, dis puà”

2 mesos i mig

… i toquem el dos cap a Austràlia. Divendres vespre, a casa de l’Àlex i l’Irene, i per a desesperació de l’Erle i l’Ester, vam comprar els vols interns (cabrons, com s’han apujat de preu en un mes!!!) i vam començar a mirar l’allotjament. Ja tenim confirmat el d’Uluru (Ayers Rock, el turó sagrat dels aborígens) i Cairns (taaaaaaaaaaan barat!!!!!!)

Al blog de l’Irene, que se m’ha avançat sobre el tema, hi ha la foto súper xula del resort d’Uluru. Feu-hi una ullada…

Tinc pendents alguns posts per afegir (aniversaris, dissabte sopar, etc), que aniré afegint al llarg d’avui. El tema és que hi vull afegir imatges i vídeos, i els he de trasnferir des del mòbil a l’ordinador.

Més sobre la caiguda dels EUA

Reprenc un dels meus temes preferits (no, no és el Japó. Ni tampoc el reiki). Parlo dels Estats Units i de com són un país en crisi. Llegeixo que el sistema bancari americà és defectuós i antiquat. La font n’és una de tan poc sospitosa d’anti-establishment com l’IESE. Estic subscrit a la seva newsletter, perquè sempre hi ha estudis i articles súper interessants.

1-

Amb el títol d'”EEUU no es país para pobres” l’estudi descriu que uns 15 milions d’americans estan exclosos del sistema bancari o se’ls cobren interessos i recàrrecs d’usura per coses tan simples com mantenir un compte corrent, treure diners d’un caixer automàtic, etc. (No parlen de les subprime i coses així. L’article analitza l’estrucutra bancària nord-americana.)

El dèficit bàsic rau en què l’eina bàsica per fer pagaments és el xec. Les nòmines no es paguen per transferència sinó epr xecs. La gent no té els rebuts de la llum domiciliats, sinó que envia per correu (!!) xecs cada mes per pagar-los; les compres al súper es paguen per xec bancari.

a banda d’anacrònics, els xecs tenen unes despeses de gestió molt més grans, perquè són processos manuals; si fas un pagament o un ingrés per xec, tarda uns dies a veure’s reflectit al teu compte; en no haver-hi sistemes per saber en temps real si que l’emet té pasta al banc o no, un banc només acceptarà un xec si l’emisor li genera confiança. Per tant, els bancs obliguen a tenir saldos altíssims als comptes corrents o claven súper comissions de manteniment. Per tant, el sistema bancari queda fora de l’abast de tota una capa de població que, senzillament no pot permetre’s el cost de tenir un compte obert!

És ben corrent que molta gent -la que no pot permetre-s’ho, senzillament no tingui compte bancari- i quedi a mercè d’especuladors, prestamistes (usurers), companyies de crèdits ràpids (i cars, etc).

L’informe de l’IESE recomana als EUA aprendre de sistemes de reforma bancària endegats a països com Mèxic o Colòmbia. Caram, els EUA s’assemblen més a una república bananera que a una potència mundial!

2-

Un altre gran defecte del país és el sistema sanitari. Milions de persones senzillament no tenen cobertura sanitària de cap tipus. Molts altres milions, la tenen insuficient: poden fer-se mirar la vista, però si tenen un càncer o un atac de cor, s’arruïnen.

L’altre dia llegia que cada any moren als EUA 2.000.000 de persones de malalties basiquíssimes que a Espanya o a qualsevol país civilitzat s’haguessin pogut curar sense gaires problemes.

Nota: tot i que jo no crec en la medicina convencional, la majoria de la gent sí. Per tant, algú que es posa malalt, creu que la resposta és en la medicina i no hi té accés, mor.

3-

Per consol del mediocre sistema educatiu espanyol, als rànkings que periòdicament es van fent sobre els sistemes educatius dels diferents països, els EUA queden per sota nostre.

El país que té les millors universitats del món (també segons els rànkings que es publiquen periòdicament), te una de les poblacions pitjor educades de l’OCDE. Quin contrasentit!

LA FORÇA DE L’IMPERI

Si el poder estatunidenc no es basa en la capacitat intel.lectual de la seva població, ni en el seu sistema bancari, ni és una societat que procuri el benestar general, on rau la seva força?

Històricament en 3 eixos:

  1. Poder militar: ostentat des de la Segona Guerra Mundial i reforçat amb la fi de la Guerra Freda.
  2. Poder financer (que no bancari): amb la fi de la 2GM, les antigues potències europees queden endeutades amb els EUA (el Pla Marshall va ser un gran ajut, però no va ser gratis!). Amb Bretton Woods i la creació de l’FMI el dòlar esdevé la moneda de referència i els EUA, de retruc, en surten reforçadíssims.
  3. Imatge pública: Radio Liberty, Hollywood, la música, l’imatge de modernitat… Sempre he cregut que els EUA no són grans creant coses (per això ja hi ha els alemanys o japonesos). Són grans venent. I, sobretot, venent-se. No en va són els inventors del màrqueting modern!

Però què ha passat?

  1. Malgrat tenir una despesa militar per càpita enorme, estan enrocats a l’Irak. Si són incapaços de fer res en un “país insignificant”, com podran emprendre cap tasca més gran? A banda, la seva creuada militar a la zona és una sagnia econòmica bestial
  2. A causa del dèficit exterior bestial, de pràctiques econòmiques dubtoses i d’un enfocament malaltís en el curt termini, el dòlar està perdent valor. L’euro esdevé paulatinament la moneda refugi. Cada cop més països anuncien que vendran el petroli en euros. A més, les institucions financeres americanes s’estan desprestigiant i quedant en entredit. I el país s’empobreix a marxes forçades
  3. Els EUA han passat de ser vistos com un país bo, defensor de les llibertats i innovador, a ser vistos com una colla de violents, irreflexius i intransigents, que bombardegen qui no pensi com ells i que, a sobre són uns incults.

CONSEQÜÈNCIES

Els Estats Units passarà a ser un país més. La seva moneda seguirà sent important, però ja no serà “la” divisa de referència. Serà com el ien o la lliura esterlina. L’euro seguirà guanyant importància, tot i que això no vol dir que l’UE passi a ser la nova potència mundial. Li falta lideratge i cohesió interna.

A llarg termini, un país que desprotegeix la seva població, que els expulsa del sistema i que és vist com un agressor per la comunitat internacional no pot tenir gaire futur!

De fet, em recorden moltíssim l’Imperi Romà. Fa dos anys vaig llegir una història de la caiguda de l’Imperi Romà i explicava que va ser causada per

– El poder va desplaçar-se paulatinament de tota la societat a una sèrie de gran empresaris romans. Ídem als EUA: els grups d’interès i les seves grans empreses són qui veritablement manen. Guaita si no qui paga i qui s’emporta els beneficis de l’ocupació de l’Irak. Hi ha una èlit cultíssima que viu molt bé, i unes classes socials igualables a les de qualsevol país tercermundista.

– La societat perd cohesió i les capes més fràgils s’empobreixen. Augmenten les tensions internes. Ídem als EUA

– L’Imperi es submergeix en geurres internes que el deixen fràgil davant d’amenaces exteriors. Ja no són invencibles (cas dels EUA amb Irak)

La pena no és que els EUA caiguin. Tots els imperis pugen i baixen. Li va passar a Espanya/ Castella, a Anglaterra, a la Xina… El problema és que la caiguda dels EUA desestabilitzarà encara més el món. I siguent com són, poden provocar més accions desesperades com ara més invasions, etc. tot dependrà de qui hi governi, of course.

Ja veurem, però sigui com sigui, s’acosten temps interessants pel que fa l’economia i la política internacional.

Reptes

Ahir vaig estar a Logroño per feina. 5 hores anar dimarts a la tarda, i 5 hores tornar ahir per a una reunió d’una hora (i una reunió prèvia de 20 mins. dimarts a la nit). No me’n queixo. La reunió s’havia de fer i jo hi havia d’anar. I 5 hores en cotxe (que no vaig conduir jo: jo anava de copi escoltant música i dormint) era la forma més ràpida.

Divendres passat també vaig fer una visita llampec a Madrid (bé, als afores, a prop de l’aeroport): taxi, avió a les 7.30h, taxi, reunió a les 9.30h, taxi, esmorzar-dinar a la T4 (q, per cert, m’encanta) a les 12.45h, avió, taxi, oficina. Reunió a l’ofi i cap a casa.

La reunió de divendres a Madrid va ser molt profitosa, obre la possibilitat de col.laborar molt més amb el nostre principal client. Suposarà molta feina, però també molta diversió (amb aquest tipus de reunions, de projectes i de desafiaments m’ho passo pipa) i molts beneficis de molts tipus per a Totem.

D’ara a finals d’any seran mesos moguts i súper interessants. No vull sobre-excitar-me, però poden canviar la fesomia de Totem i convertir-nos en una empresa d’èxit. Són temps molt il.lusionants i amb molts reptes per davant. Haurem de treballar dur però crec que es pot aconseguir. I després d’anys de batallar, ja toca, tu! 😀

Referint-se a la família:

“They’re good and hard-working people, and they’re afraid of losing you.

They remind me of my family. You love them, you do anything for them. The problem is– they don’t have your ambition”

La Glenn Close com a Patty Hewes a “Damages”

Em recorda a la meva, de família!