Per què els EUA s’estan enfonsant

Fantàstic post de Rick Falksvinge, líder del Partit Pirata suec sobre el per què de la crisi nord-americana. Molt explicatiu però de lectura antenta (per no dir densa). Si us interessa, dediqueu-li ben be 30 minuts:

Why the US is Collapsing

El més curiós, és que insisteix en el que ja havia llegit per altres bandes, com en el llibre Después del Imperio, d’Emmanuel Todd. Publicat fa 5 anys, ja predeia la devaluació del dòlar i l’economia nord-americana just com està passant ara. Si a algú li interessa, el tinc per casa i no és espès de llegir.

Falksvinge iguala la caiguda de l’imperi americà amb la desfeta de l’URSS. Jo hi afegiria que també s’assembla a l’ocàs de l’imperi espanyol al segle XVII i XVIII: si recordeu dels llibres d’història de l’institu i la carrera, l’imperi on mai no es pon el sol es va derrumbar perquè Castella gastava més que no produïa, i l’or que venia de les colònies se n’anava a pagar els interessos que el regne devia als banquers holandesos. Els pirates al servei d’Angleterra hi van ajudar, enfonsant els galeons espanyols carregats d’or, però únicament van agilitzar una cosa que era inevitable.

Falkvinge ve a dir que passa el mateix amb els EUA. Gasten més que no produeixen, tenen un dèficit del copón i els seus principals creditors són els països asiàtics. Com diu el Falkvinge, és com “fer servir la Visa per pagar els deutes de la Mastercard”. Era qüestió de temps que els creditors no comencessin a reclamar cobrar, però l’economia de la zona euro ja és més gran que la nord-americana i els asiàtics estan desfent-se de dòlars per comprar euros.

Tot va començar quan els EUA es van arruinar amb el Vietnam i la guerra d’Irak senzillament ho ha fet insostenible. Està agilitzant la caiguda.

Repeteixo, es tracta d’un post molt bo. El recomano.

Tornada de vacances

Les vacances han provat! Vam tornar dilluns de conèixer el que, per a mi, era la dimensió desconeguda de Catalunya: el Camp de Tarragona. Potser per la proximitat a la nefasta Tarragona, no m’ho imaginava tan i tan maco! 

Reus, el nostre camp base, és preciós, i els voltants també. Tot com molt agreste, però menys sec del que m’esperava. Amb poblets magnífics i un munt d’història. Vam fer la ruta del Cister (no pronuncieu Císter, q es diu “Cisté”), vam anar a Escaladei, vam veure serralades estupendes, poblets magnífiques, processons, vam atipar-nos com a lladres i vam disfrutar molt.

Reus té el mateix rotllo que Girona: ciutat petita, orgullosa, ben conservada i amb molta qualitat de vida. És com Girona però en comptes de ser medieval és modernista. I està a tope de botigues (de luxe!) i de restaurants d’híper disseny i menjar boníssim molt bé de preu (aquí vindria el comentari de “esclar, és que comparat amb BCN, tot està tirat!”. Doncs sí).

I per si a algú li interessa, vaig exercir profusament la meva deformació de mirar-me tots els aparadors d’immobiliàries i els pisos estan a meitat de preu que Barna!!!!

I nois, amb l’ave, Reus està a només mitja hora de Barsalona!!! …per si algú s’ho vol plantejar…

En fi, que callo i us deixo amb les fotos del viatge, cortesia made in Irene i Àlex:

 reus.jpg

La resta de la setmana des de la tornada de vacances ha estat agobiant de feina. Molta, molta moltíssima. Per sort el cap de setmana tinc un curs de reiki karuna  amb la Griselda que en tinc moltes ganes.

Ascensor

Fa dues setmanes que ja el tenim instal.lat i en funcionament, després d’unes obres que s’eternitzaven.

 05032008032.jpg

05032008033.jpg

16032008042.jpg

A la reunió de veïns vam acordar canviar també les bústies i, d’aquí a un any, quan la Gene i l’Ajuntament ens paguin les subvencions (viure en un barri vell i problemàtic té aquestes coses, que et donen subvencions! 🙂 ), passarem a rehabilitar l’entrada i l’escala.

És fenomenal, perquè estic en una comunitat on tot és oli en un llum: tothom es porta bé, hi ha molt bon rotllo, i motes ganes de, mica a mica, anar fent-hi coses.

M’hi sento molt a gust.

Ah! I amb un parell de veïnes hem decidit posar un hort urbà al terrat! Perquè aquesta és l’altra: tinc terrat!! I es veu que és espectacular!! No en tinc claus, però me n’han de fer còpies i a l’estiu… festeta al terrat!!! Oléeeee!!! 🙂

I amb això us deixo. Marxem de Setmana Santa a Reus (i per què no?), amb la idea de descansar, menjar calçots i veure la zonade Santes Creus, Montblanc, etc.

Les coses no dites…

…maten.

O creen mal rotllo, que ve a ser el mateix.

Si alguna cosa t’amoïna, deixa-la anar, no val la pena guardar-t’ho i anar-ne fent una muntanya donant-li voltes i voltes al cap. Et genera malestar i t’encega.

I molts cops, quan ho dius, veus que, realment, no n’hi havia per tant, que l’altre tenia la seva part de raó o que, d’haver-ho dit en el seu moment, s’hagués pogut solucionar (o no, però no t’hauries passat dues setmanes menjant-te la bola i deixant anar indirectes amargades).

 

Ahir me’n vaig adonar com a destinatari, durant dues setmanes, d’aquestes indirectes. És una llàstima, pq res s’havia fet amb mala fe!

Un cop va desembutxar, aquesta persona va quedar més tranquil.la; jo vaig entendre el seu problema i ella que res havia sigut malintencionat.

Australia here we come!!!!

View Larger Map

Bueno ja és oficial. Divendres passat ens vam fulminar les vises i ja tenim els bitllets d’avió. Deixem BCN el 02/08 10.30h i arribem a Sydney el 03/08 20.25h després 25 hores 55 minuts, incloent-hi les escales a Paris i Hong Kong.

El vol de tornada surt de Sydney el 29/08 a les 14.25h i arribem a Barnacity el 30/08 a les 08.45. Que els canvis horaris no us enganyin: la tornada és més llarga, triguem 27 hores. Tot això, evidentment, si no hi ha retards…

Ara ens estem camelant a la noia de l’agència perquè “tot i que en teoria no ho pot fer” ens reservi ja els seients als avions. I amb l’excusa de la meva alçada, que ens doni sortides d’emergència per poder evitar la síndrome classe turista.

En resum, que del 03 al 29 estarem a Austràlia. Això ja és segur. Ara falta decidir què hi farem. La noia de l’agència ens va fer recomanacions, però encara ens hem de fer la ruta…

Un mes sencer, col.lega!!!! Mola eh!!!! 🙂

Festa guiri de japonès – 日本語の外人なパーチ

Havíem decidit que havíem de fer més vida social ja que anàvem junts a l’acadèmia, i no podia ser que només ens veiéssim 5 minuts abans de començar classe i sortíssim escopetejats. Però no ens imaginàvem que realment en faríem tanta més, de vida social.

Els tres que estudiem japo plegats (la Tònia, el Jaime i maiself) havíem quedat a les 11 per esmorzar junts i socialitzar-nos abans d’anar a classe, i a l’entrar ja a l’acadèmia, ens trobem a recepció un paio amb pinta japo que t’hi cagues (bastant alt, però híper prim i ‘fashion víctim’).

Ignorant-lo, ens en anem tots tres a assentar-nos a l’aula i el profe, que estava fent unes fotocòpies, m’agafa per banda i em diu “este es mi amigo Hideo. No habla nada de español ni de inglés. Sólo japonés. Lleva aquí dos semanas. Le he traído para que habléis con él. Ah, y hoy hay una fiesta en su casa, ¿queréis venir?”.

Hurtx, masses coses de cop!

Jo, evidentment, encara amb el corte de pensar q haurem de parlar japo amb un japo que només parla japo (sembla un embarbussament, aquesta frase) li dic que sí d’esma, i me’n vaig cap a la classe a explicar-los el tema a la Tònia i el Jaime.

El Hideo parlava súper ràpid i fluix, i a més, segons el sensei, en “argot de los jóvenes”: ja sé dir “això és súper guapo”, “quina passada!” i “tope guai” 🙂

Amb penes i treballs, aconseguim que ens expliqui que porta aquí dues setmanes, que comparteix pis, que s’hi estarà un mes, que va a l’acadèmia a aprendre espanyol (d’això coneix l’Atsushi, el profe), i que ha vingut a BCN perquè li agrada el futbol.

I a l’acabar la classe ens torna a dir que sisplau que anem a la seva festa, que li fa molta il.lu. I el profe ens demana “por favor, sed sus amigos”.

Total, que el Jaime i jo hi anem (la Tònia no podia). Eren com 20 guiris (coneguts de l’Atsushi de classes de català, de classe de castellà o amics d’amics) i 4 catalans (dos profes de castellà de l’acadèmia, el Jaime i jo).

15032008041.jpg

(Foto del mòbil de qualitat ínfima. L’Atsushi, el meu profe, està pel mig, de negre i amb ulleres; el Hideo està sota seu; el Jaime cap a l’esquerra amb camisa blava) 

La festa va ser molt interessant. En resum: tots flipen amb BCN, per la festa, perquè es molt maca i perquè s’hi viu bé. Hi havia des d’estudiants, fins a una arquitecta grega que treballava en un bufet a BCN, un profe de gimnàs (una boja que t’hi cagues)… de tot. Tots coincidien que era la barreja perfecta entre bona vida i seriositat per a treballar.

Per tothom és sabut que per a mi BCN és la millor ciutat del món, però igualment flipo que els estrangers que vénen aquí a viure tinguin una opinió de la ciutat tan diferent de la nostra (bruta, res no funciona, etc).

La festa va estar guai, del pal “y tú de dónde eres y cuánto tiempo llevas aquí”. Jo, me’n vaig adonar després al tornar a casa, vai estar tota l’estona en “mode flirty” amb una siciliana i una bielorussa, però no va passar res.

El Hideo estava outsider total: es dedicava a cuinar, recollir la brossa, beure cerveses en un racó i riure. El tio em queia bé i hi intentava parlar. Però costava. El pobre només parla japonès i anglès híper basiquíssim (amb accentarro japonès, que el fa indesxifrable). Per fer una frase simple -jo en japo o ell en supeingo- ens tiràvem cinc minuts. Però era díver.

Cap a la una van decidir anar a prendre algo. Quan vam veure que estaven indecisos entre l’Ovella Negra del Poble Nou i la Plaça Reial, el Jaime i jo vam decidir que el nostre cupo de guiris ja estava cobert per avui i que anar per guirilàndia a emborratxar-nos no ens venia de gust.

De totes maneres, amb el Hideo ens vam donar els telèfons per fer intercanvi lingüístic. Suposo que quedarem els dilluns o dimarts al vespre, una estona per parlar en castellà, i una estona en japo. Costarà moltíssim entendre’ns, però és la manera d’aprendre!

Xocs

No us passa que sovint aneu pel carrer i xoqueu amb persones que vénen de cara?

No sé si és perquè camino ràpid, perquè les voreres van a tope de penya i és difícil reaccionar, perquè vaig mig zombies amb l’automàtic posat o perquè intentes deduir cap on tirarà l’altra persona, que també intenta deduir cap on tiraràs tu, els dos la cagueu i patapam! quedeu els dos mig segon a un pam de distància, bloquejats cara a cara. I el pitjor és quan després fas tentatives d’esquivar-lo, ell fa el mateix però cap a la mateixa banda i us esteu així, en un joc absurd que-si-tiro-cap-a-la-dreta,-que-si-tiro-cap-a-l’esquerra. Fins que un dels dos trenca l’enrocament i pots seguir caminant.

De debò que no us passa????