Dites populars 2

“Quien al cielo escupe,

A su cara le cae”

Aquesta versió del “tal faràs, tal trobaràs” me la va explicar l’altre dia la Marisol mentre ens partíem el cul amb refranys d’aquests en una festa a casa del Pere en què l’Atsushi anava totalment passat. Es veu que la mare de la Marisol, que era qui l’hi deia de petita, era aragonesa… Hurtx amb els manyos! Jo tenia un avi de Jaca i el meu pare és més tranquis!

És que és tope destroyer si la dius amb cara de pocs amics i amb el dit índex alçat en to amenaçador.

Glups, quina por!!!!

Anuncis

Dites populars

Clàssica imatge d’El Petit Príncep treta d’aquí

“How do you eat an elephant?

One bit at a time”

Ideal per als que tot sovint ens fem una muntanya de les coses que hem de fer, de fites a acomplir… Si les vas fent mica a mica, es fan més ràpidament i t’hi agobies menys

La cinta blanca

Com he dit abans, vam tornar dissabte al vespre de Caldes taaan tips i taaan relaxats, que de l’únic que vam tenir ganes va ser d’escarxofar-nos al sofà i veure alguna pel.li.

En vam veure dues:

Primer Milennium 2, que no ens va agradar gaire, comparada amb la primera: massa simplista. Esclar que el segon llibre també és el pitjor dels tres… (Un 2/10)

I després vam veure la molt bona La cinta blanca, del Haneke. Guanyadora de la Palma d’Or i de bastants premis, s’esdevé al nord d’Alemanya just abans de la Primera Guerra Mundial. Crec que queda molt ben resumida amb la següent cita del director “Les guerres del dia a dia condueixen a les grans guerres“. La trobo molt bona, magníficament dirigida i interpretada. Un 9/10.

(Del Haneke n’he vist Caché i Funny Games. Les vaig trobar totes dues molt molt bona)

Lletamàtic

Una cosa que ens va deixar al.lucinats de Caldes va ser una màquina que hi ha per dispensar llet automàticament. La cosa va així: Primer has de comrpar una ampolla, que pot ser de vidre (70cent) o de plàstic (30cent). Després, fiques un euro a la màquina, i et dóna un litre de llet. Acte seguit, la màquina s’higienitza per al següent comprador.

Esclar, un cop tens l’ampolla, ja no cal comprar-la més, la pots anar reaprofitant.

La gràcia és que és llet directa del productor, fresca del dia i molt més bona. Té més gust que la del súper, i pel que ens van dir l’Ana i el Ferran, està triomfant bastant i n’estan instal.lant bastants per la zona.

Jo ho trobo una molt bona idea. Vosaltres què en penseu? Ho coneixíeu? Ho heu provat mai?

Després del balneari

Holaaaaaa

Jo assegurant-me que l’aigua de la psicina era calenteta

L’hotel estava plagat de mussols!

Quan voltàvem per Caldes vam trobar una font dedicada al menjar preferit de la Dawn

Nyam nyam!!

Fent amics

La decoració era com molt d’època

Amb l’Ana i el Ferran davant de la Font del Lleó

Que bones les pizzes!!!!

Vam arribar a Caldes cap a les 14.30 de divendres. Després de fer el check-in a l’hotel balneari, vam deixar les coses a l’habitació i vam anar a fer una volta per Caldes. Davant d’on ens estàvem teníem la famosíssima Font del Lleó, d’on raja aigua termal a 74º i que fa una olor molt forta. Precisament per les propietats d’aquest aigua termal els romans ja van instal.lar a Caldes unes termes enormes, que ocupaven com mitja vila, amb piscines, banys, “saunes”, etc per tal que els malalts de tot l’imperi s’hi vinguessin a recuperar.

Vam fer, doncs, un volt pel poble i, com que en una hora ja el teníem vist, vam acabar fent un cafè a un bar on ens van cobrar 11€ per dos cafès amb llet, unes braves i una tapa de croquetes.

Estàvem contents. No teníem res a fer i estàvem relaxats. Després de les presses habituals

A les 19h, que era quan obrien el balneari, hi vam anar, ens van donar dos barnussos i vam reservar el tractament pel dia següent. Vam decidir-nos pel tractament de “bombolles”.

Acte seguit, vam adreçar-nos a la piscina d’aigua calenta, on ens hi vam estar banyant fins a l’hora de sopar. Xulíssima, perquè mitja piscina era interior i mitja era exterior. Mai havia experimentat això d’anar nedant i, de cop i volta, sortir a l’exterior, notar el fred a la cara, però tenir el cos ben calent. Era divertidíssim!!!! Veies tot el baf que deixava anar l’aigua calenta pel contrast amb el fred que feia!

El sopar va ser genial. Podíem triar de la carta el que volguéssim, i vam demanar-nos una fideuà cadascun, jo unes costelles de xai amb verdures a la brasa boníssimes, i la Dawn un llom de porc ibèric amb salsa “cafè de París”  massa salada. De postres, tiramisú i pastís de formatge. I infusions.

Quan ja havíem demanat, vam veure que hi havia una barra d’amanides i, per la feis, li vam demanar a la cambrera “escolta,  podem agafar-nos amanida?”. En teoria no ens entrava, però vam acabar també amb un súper plat d’amanida cadascun.

Dues hores després, rodolant, vam anar-nos-en a l’habitació.

L’endemà dissabte ens vam despertar a les 8.30 per aprofitar el bufet lliure d’esmorzar. Ens vam fotre les botes: cafè, ensiamadetes, crosanets, suc de taronja, pa amb butifarra, pa amb formatge, pa amb fuet, mandarines, kiwi… I més i més i més, perquè podies repetir tant com volguessis!

Després d’esmorzar, vam tornar a l’habitació a dormir fins a les 12h.

Teníem el tractament a les 12.30. Per fer el tractament de “bombolletes” ens van ficar en una mena de jacuzzi i, durant 20 minuts, vam estar amb aigua calenteta, amb bombolles… Vaig aprofitar per relaxar-me i fer una meditació i vaig sortir-ne com nou!

Posteriorment, vam pujar a l’habitació, vam recollir les coses, vam deixar l’hotel i a les 14.30 havíem quedat amb l’Ana i el Ferran, el nadius :-), per dinar plegats.

Ens van portar a una pizzeria on vam menjar-nos unes pizzes taaan bones! Massa finíssima, ingredients de qualitat… Mmmh! La meva era “pizza verda amb formatge de cabra” i estava feta amb crema de carxofa i, per damunt, rotlles de formatge de cabra. Boníssim. La Dawn es va demanar una 4 estacions, el Ferran una de salmó fumat i pernil salat i l’Ana uns fetuccini amb 4 formatges.

Vam tenir una conversa i sobretaula interessantíssims i ens en vam tornar cap a Barna.

Al bus ens va enganxar la mandra i  quan vam arribar a casa, que deurien ser lea 19h, només teníme ganes que d’escarxofar-nos al sofà, veure alguna pel.li i descansar.

Em sembla que havíem menjar massa i estàvem massa relaxats!!

Anar al balneari, ni que fos una sola nit, va ser un trencament total. Amb la Dawn vam decidir que ho hem de fer més sovint, aquestes miniescapadetes, una vegada al mes ni que sigui…

Idees d’on podem anar que sigui prop de Barna però que ens permeti trencar?

(Que per cert, nens, el proper break serà la setmana que ve: ens en nem a Berlín 6 dies!!!!)

Cap de setmana al balneari

Els meus companys de Totem ens van regalar pel casament un estupendo cap de setmana al Balneari Broquetas de Caldes. Hi anem avui a la tarda. Ens inclou sopar, una nit d’hotel, esmorzar, accés a les instal.lacions del balneari i un tractament a escollir.

I demà a la tarda l’Ana, que viu a Caldes (i es curra cada dia 45 min en bus + 15 min en metro per venir a treballar), ens farà de cicerona i ens mostrarà la fantàstica Vila del Pingüí, que n’hi diu ella, les termes romanes i la mundialment famosa Font del Lleó, d’on surt aigua bullint i sulfurosa, de grans propietats medicinals.

(De fet, perxò a Caldes hi ha balnearis, perquè tenen aigües calentes molt riques, tal com ja van descobrir els romans o els burgesos barcelonins de finals s.XIX que hi anaven a “prendre les aigües”)

Ens fa molta il.lusió aquest cap de setmana: estar tots dos, tranquil.lets, deixant-nos mimar…

Ja us explicaré!

Oioió!

La reunió de veïns d’ahir

…va anar bé.

Imatge treta d’aquí

Es van aprovar nou president i vicepresident i per sort encara falten molts anys abans no em toqui a mi.

Es va comentar un problema d’humitats dels locals de la planta baixa i vam mirar-nos pressupostos per rehabilitar l’antic pis de la porteria i llogar-lo. El problema és que és tan petit que s’han de fer deu mil jirimèjies perquè ens en donin la cèdul.la d’habitabilitat.

Vaig proposar el tema dels horts urbans i va ser un posicionament de veïns grans contra veïns joves. Els veïns grans esgrimien que: “què és això de plantar tomaqueres al terrat, on s’és vist!”; “a veure si ara farà malbé el terrat”; “ui, quanta complicació, millor no fer res”. Com es pot veure, tots ells arguments de pes.

És cert que, per part del sector pro-hort urbà -i meva en particular com a proponent del tema- ens faltava aportar més informació. Ahir es tractava, de totes maneres, de comentar-ho a la comunitat i obtenir-ne el vistiplau per poder començar a trucar empreses que s’hi dediquen, mirar-ne la factibilitat, demanar pressupostos, etc. I poder-ho presentar al veïnat ja amb propostes i dades sobre la taula.

De la comunitat tant sols ens cal el permís per poder-ho fer (i s’ha d’aprovar amb el 80% dels veïns a favor). I els qeu vulguem muntar-nos el nostre hortet, ja ens organitzarem i ens ho pagarem!

Ara, si s’acaba fent, quan vegin els nostres formosos tomàquets i les nostres fenomenals cebes, que ningú no ens vingui al darrere! Too late my friend!