L’any nou tibetà

S’està preparant per trencar un totxo amb les mans:

– Haiaaaaaà!- Catacrac, totxo trencat!!!

 

Tinc una amiga que és pseudobudista i simpatitzant de la causa tibetana. I ahir em va convidar a celebrar l’Any Nou tibetà, que es veu que és encara més tard que el xinès.

Jo em pensava que seria com una festeta i tal, amb tibetans, budistes i força pica-pica. Però resulta que no ben bé. N’hi va haver, de pica-pica, però després d’una missa.

Durant una hora, un monjo tibetà i els seus deixebles occidentals van (vam) estar fent una mena de missa budista d’any nou.

Certament la filosofia budista té punts molt interessants, però la missa d’ahir era ben bé com una missa catòlica: el monjo va menjar-se una mena de panet i va fer un glop d’un licor; van repartir una mena de galetetes entre tots els assistents, ens van donar un cançoner amb càntics en tibetà perdemanar a Déu que ens alliberi de l’infern i ens porti a la salvació i perdoni tot el que hem fet malament…

Les semblances eren totals. Això sí: el menjo anava de color safrà en comptes de negre i estaves assegut amb coixins al terra.

És curiós com totes les religions organitzades tenen la mateixa doble vessant: Per una banda els sermons, la cerimònia, el pregar a Déu que ens alliberi… I per l’altra, la vessant místico-espiritual: els misticisme cristià, els sufisme islàmic, la filosofia budista i indoista…

Però crec que mentre que en el món cristià la religió ha quedat reduïda a una sèrie de dogmes, de moral i, en el cas dels catòlics, un senyor vell que et diu què està bé i què no, a Orient la vessant espiritual segueix molt més viva.

De fet, m’he apuntat a un curs de meditació que faran la setmana que ve. Pot estar súper bé! (I, a la vegada, si m’arriben a dir que això d’ahir seria una missa, no m’hi presento ni en pintura!)

Anuncis

I a qui li importa la mili?!

En aquests moments, Skype crec que és el millor invent del món. Em permet xerrar amb la Dawn cada dia. Entre setmana parlem poquet, de 30 a 50′, però el capde ens podem passar dues hores i mitja rucu-rucu non-stop.

Trobo que l’Skype és collonut!

L’altre dia parlant-me amb ma àvia em deixa anar: “content hauries d’estar! Jo al teu avi vaig estar-lo esperant durant dos anys, quan va ser a la mili! I en aquella època ni teníem internet ni res! Només podíem parlar per carta, i una carta de Sabadell a Figueres [on feia la mili] trigava dues setmanes a arribar!”

La meva resposta va ser un “ah, vaja” de circumstàncies. Però vaig pensar “i a qui cony li importa la mili! M’estàs parlant del Paleolític, àvia!”

Ho sé, una mica desconsiderat, i l’àvia només em deia, en el fons que:

1- Fiqués les coses en perspectiva, deixés de mirar-me el melic i no m’ofegués en una gota d’oli

2- Tots hem passat per situacions iguals o pitjors… i se superen

En fi, àvia, perdona’m! Com era la frase aquella…? “Cría nietos, que te sacarán los ojos”

Sorrow always reveals that to which we are most strongly attached. Relief from sorrow arises as narrow attachments give way to a more spacious understanding and acceptance of Reality as it is.

The Daily Guru

Apa, aquí ho deixo. L’he trobat interessant:

(El patiment sempre ens revela allò a què estem més estretament lligats. L’alleujament del patiment sorgeix a mesura que aquestes estretes dependències cedeixen lloc a una comprensió i acceptació més amplis de la Realitat tal com és)

 

Hamburgueses de cavall

Ma germana n’havia tingut un, de Mi Pequeño Pony, i le encantava… fins que va decidir fer de perruquera i donar-li un nou estil a la seva cabellera 😦

L’altre dia al súper em vaig adonar que venien carn de cavall. Era d’un vermell intensíssim, molt més que un bistec de vedella. Només n’havia menjat una vegada, de cavall, de ben petitó, així que vaig decidir comprar-ne. Bé, vaig estar com un minut debatent-me internament entre si comprar-ne o no:

– Però Òscar, els cavalls són macos i amics de l’home

– Sí cony, Òscar, com els conills. Tu en tens dos a casa i bé que en segueixes menjant

– Sí, bé, però d’amagat d’ells. Però els cavalls són nobles

– I les vaques o els xais no, eh? A més, segur que a la carn de cavall li foten menys potingues

– Valeeee, provem-ho…

L’argument decisiu va ser mirar el contingut en proteïnes vs. el contingut en greixos, comparar-ho amb la vedella, el pollastre o el porc, i veure que la carn de cavall era molt més sana.

Un cop a casa, quan vaig obrir la safata de porexpan, el primer quevaig notar va ser la olor, molt més forta que la de la resta de carn.

Un cop cuites, sí que és cert que el gust és més fort que la vedella, però vaig trobar que era molt bo. Repetiré de ben segur. Perquè al costat de les hamburgueses hi havia uns catxo-filets de cavall amb una bona pintaaaa!

La gota malaia

La gota malaia és un dels sistemes de tortura més efectius que existeixen, i dels aparentment més inofensius.

Es tracta de deixar caure damunt del cap del pres aigua gota a gota. Al començament, una gota d’aigua no li fa res: no fa mal, és ben inofensiva, és res, ínfima. Però al cap de 10 hores de notar damunt el teu crani una gota darrere una altra, s’acaba fent insuportable, insufrible i el pres acaba confessant el que calgui.

El trobo un sistema altament enginyós perquè demostra que, si fas una cosa insignificant, però amb regularitat, al final aconsegueixes objectius aparentment insuperables.

 

Per què començo aquest post parlant de la gota malaia?

 

Doncs perquè sempre tinc una llista immensa de coses que vull fer, i m’hi poso a saco un dia, però al final no aconsegueixo res. O bé de tantes coses que hi ha,  se’m fan una muntanya i m’estresso abans de començar.

El tema és que vull estudiar cantonès, alemany i japonès. A més, la meva profe de reiki m’ha demanat si li puc traduir un llibre de l’anglès. I m’he proposat publicar 5 posts a la setmana. Si em poso rotllo obsessiu amb una sola cosa durant tot un vespre, posa pel cas, acabo cansat, fart i sense ganes de tornar-hi en les properes 30 setmanes, però fent-me mala sang perquè em vaig autodient “Òscar, no has fet X, tampoc no has fet Y. Però que gandul que ets! Ets un improductiu!

Ahir se’m van obrir els ulls.

Vaig veure la solució.

En comptes d’això, és millor dedicar poqueta estona a cada tasca, però fer-les regularment. Per exemple: En compte de pretendre estudiar japo 4 hores seguides un cop a la setmana (se’m farà impossible i ho ajornaré again), proposar-me d’estudiar-ne 1 hora i prou, però 2 cops a la setmana.

I el mateix amb la resta de coses.

Per tant, ahir vaig estudiar una horeta i quart de japonès. Avui en tornaré a fer una miqueta més.

Demà em ficaré també amb el cantonès i l’alemany.

I anar fent.

D’entrada sembla que facis menys. Però estic segur que, al cap de tres mesos, hauré assolit resultats altrament impensables.

(O això espero! :-))

Aprimant la cartera

De tant en tant toca fer tasques de manteniment diverses: treure la pols, escombrar i fregar el terra, fer a fons els armaris de la cuina, endreçar la taula de l’oficina, desfer-me de roba anticuada i que ja no et poses, o fer neteja de la cartera.

No us passa que vas acumulant targes, targetetes, papers, paperets, rebuts, calendaris i deu mil merdetes que al final fan que la cartera ocupi més que una enciclopedia d’aquelles Larousse dels 70s?

El que és fort, perxò, és que vaig acumulant coses però no pas de forma desordenada, sinó que guiat per un sistema. Però el fet és que ara, fent endreça, et preguntes: i això per què coi ho guardava?! I recordes el raonament que vas seguir quan vas decidir ficar-ho a la cartera, guiat per una lògic interna impepinable però que, mig any o un any, no té ni el més mínim sentit!

El següent pas de la meva neteja carteril serà aquest vespre a casa: hi tinc masses targes de dèbit, crèdit i de soci/client. M’he de simplificar la vida. Les que faci servir regularment, a la cartera; les que te tant en tant, les guardaré a casa. I les que no, les anul.laré.

I apa, a tornar a omplir! 😀

Des de l’oficina

Tenia pendent de penjar des de fa mesos el que veig des de la feina. La meva oficina està en un antic edifici de pisos senyorials a Diagonal amb Balmes, la majoria reconvertits en oficines. Manté les motllures del sostre, el parquet i els finestrals propis de l’època, però evidentment se li ha afegit cablejat, sala de servidors, etc. La veritat és que és preciosa.

Els finestrals són immensos, amb vistes al pati de l’illa de cases i, al fons, el Tibidabo i la Torre de Collserola.

Una barreja de Ventana Indiscreta + fulletó turístic de BCN:

06062008094

06062008092

06062008093

A mi aquesta vista m’encanta: et pots relaxar mirant el cel o pots distreure’t espiant els veïns hehehe 🙂

(Perdoneu la qualitat. Són fotos tirades des del mòbil)