Avui vull fer un llistat de les coses que no m’agraden de Barcelona, a l’estil de la que fa un temps va fer l’Erle.
El que ve a continuació no és més que una enumeració sense ordre concret:
- Les putes bicis dels collons, que es creuen que les voreres són autopistes per a ciclistes. En el meu dia a dia, són el principal perill públic a que m’enfrento. Intenten anar a 200 per hora per carrers saturats de vianants. M’han intentat atropellar en tres ocasions. T’avassallen a la vorera. I si els crides l’atenció, es fan els ofesos, perquè “és ca som aculógics i no cuntaminem i som muderns i al prublema és teu parqué no als antens”, encara que passin a 2 milímetres del teu fillde 4 anys o de la iaia de 83. Òstia, que sou un vehicle! Aneu per la calçada i deixeu de tocar la moral, collons!
- Les motos que aparquen on els surt dels putos ous. Que cal aparcar en una vorera estreta on no hi passa ni una persona, doncs s’hi aparca i llestos, que per això sóc una moto. Que he de reórrer 50 metres per la vorera i embestir vianants per anar a aparcar? Doncs cap problema!
- El soroll. Barcelona és una ciutat sorollosa. Trànsit constant. Obres. Autobusos. Motos. Furgonetes de repartiment. La tele dels veïns.
- Els turistes pel centre. Directament, evito les Rambles per no trobar-me’ls
- Les Rambles. Són el carrer més xavacà de la ciutat. Són lletges. L’últim canvi en les paradetes de flors i animals n’ha matat totalment l’esperit. Una mala combinació de paquis venent souvenirs de quatre duros i l’expansió de les típiques cadenes de roba i restauració. No hi vaig mai. Màxim, les he de creuar per anar a d’altres bandes més interessants de Ciutat Vella
- Els francesos del pis turístic de l’entresòl. Tenim un pis turístic d’AirBnB a l’entresòl. A l’hivern ni te n’enteres que hi ha ningú. Però a l’estiu, amb les finestres obertes, se’n senten els ocupants. Laimmensa GRAN majoria són gent normal i corrent, moltes famílies i grups que vénen a passar uns dies agradables i són híper respectuosos. L’excepció són els francesos post-adolescents de vint-i-tants anys, que fumen asseguts a les finestres mentre escolten la música electrònica pastelosa que tant els agrada a França. Tinc el problema que sóc hipersensible al soroll. I la barreja de francès xiuxiuejat, puf a tabac (qui de menys de 50 anys fuma encara avui en dia?!) i electrònica pastelosa em fot de mala llet. A veure, no és que siguin uns cridaners i desconsiderats, eh. Són bona gent. Crec més aviat que els estàndards francesos no són com els de la resta del món: fumar és très bien, la musique oh la la, morrejar-se al balcó a les 2 de la matinada ce’st magnifique. Comparativament parlant, i per trencar tòpics, els turistes espanyols i italians són una delícia.
- Els barcelonins: en general (i m’hi incloc) els barcelonins som molt bordes.
- El català Google Translate. A Barcelona hi ha qui parla un xava autèntic, que seria el tercer gran accent del català: català oriental, català occidental i català barceloní. Però el que em mata és aquesta mena de mínim comú que està imperant, que ja ha liquidat els pronoms febles. I que si parles correctament et miren amb cara de “aaaargh!!! He vist un àlien!!”. Senzillament, està triomfant un català que no és més que una traducció paraula per paraula del castellà. Tants anys de normalització ni es noten.
- La Renfe. (Res més a afegir-hi, es desqualifica per si sola)
- Les estacions de metro a l’agost.
- Els enllaços del metro de Pg de Gràcia, Urquinaona i Pl. Catalunya
- Els Caprabos estrets i sense reformar des que els van obrir als 80s
- La contaminació del tram central de la Diagonal.
- Les platges, que a l’estiu estan a tope
- L’estrés constant, el sempre haver de caminar ràpid.
- El puto ajuntament entestat a no deixar obrir les botigues quan els doni gana, com per exemple els diumenges
- El puto ajuntament súper fashion permisiu amb bicis, motos… (i cotxes, perquè és el seu gran negoci, entre zones verdes, blaves i pàrquings subterranis de propietat municipal).
- Les bandes de rumanesos que buiden els contenidors de reciclatge i que es reparteixen les cantonades de la ciutat demanant caritat
- La falta de verd, de tranquil.litat, d’espais oberts
- El mirar-se el melic constantment dels barcelonins de tota la vida. El no saber que hi ha vida més enllà de les Rondes.