França i el terrorisme

Una idea que m’està passant pel cap mentre llegeixo les reaccions post-atemptats de París és que l’Hollande, el president francès, està fent servir l’atemptat per no perdre les eleccions davant dels neonazis del Front Nacional.

L’Holland ha estat fatal valorat a les enquestes durant tot el seu mandat. El FN ha seguit creixent al ser percebut com un partit d’ordre, l’únic que pot redreçar el rumb del país, amb mà dura contra els indesitjables (llegiu-hi els immigrants, musulmans i els grec ganduls).

Holland, al ser socialista, no ha pogut en termes generals seguir-li el discurs dur. I durant tota la legislatura l’han acusat de passiu, titella, incapaç.

Però ara té l’ocasió d’or.

Si la caga, li entrega la victòria electoral al FN en safata d’or.

Però si ho fa bé, pot guanyar. Fer-ho bé vol dir ser capaç de robar-li els temes, l’agenda, al teu contrincant sense que sembli que has canviat de posició.

Un exemple clar: quan la pro-business Merkel deicideix tancar totes les nuclears d’Alemanya, deixant als verds sense poder-li fer oposició, quan la desgràcia de Fukushima va fer que la seva decisió semblés assenyada, de gent d’ordre com ella. O quan també la Merkel (que és la reina total en aquests temes) decideix rebaixar la jubilació als 63 anys i crear més escoles bressol… que havia sigut un dels principals cavalls de batalla dels socialistes alemanys. Ara ella és la reina de la pista, no queda cap partit amb agenda pròpia, ella els l’ha segrestat. Com a màxim queda un cercle de gent que l’aplaudeix mentre ella sola balla el Saturday Night Fever.

I ara és el torn de l’Hollande de fer el mateix. De declarar que França està en guerra, de demanar l’enduriment de les lleis d’imigració i controls fronterers, augmetnar la presència policial, etc. Si ho fa bé, marca un gol al Front Nacional, que es queda sense agenda, i barra el pas al retorn del Sarkozi. S’apodera dels temes dels seus contrincants mentre es fa passar per un gran home d’estat, que pren la iniciativa, que com a bon socialista es preocupa pel benestar de tots els seus ciutadans i com a bon francès d’una França forta demana la resta d’Europa que el segueixi.

En fi.

Nota: El que acabo d’expressar no és la meva opinió de què cal fer. NOmés un anàlisi del qeu crec que passa.

Jo què penso?

Doncs que en bona part França paga el no haver integrat els seus immigrants. Els col.loques en Bellvitges malcomunicats, amb zero oportunitats de progressar i t’estranyes quan et tenen ressentiment?

També penso que els europeus som molt cínics. Anem de “l’Europa de les llibertats i els drets humans”, mentre venem armes a tort i dret, hem tingut colonitzat i esclavitzat mig món durant segles i ara encara els tenim subjugats amb pràctiques neocolonials. Al menys els americans són menys cínics: saben que volen ser una potència mundial, que els cal tenir un exèrcit potent i que matar al tercer món està bé mentre no morin americans (perxò ara fan servir drons).

També penso que res no exculpa els terroristes de matar innocents. I crec que Europa s’ha de protegir i defensar. Segurament millorant la gestió de les fronteres exteriors de la UE. O millorant les serveis secrets. Però bombardejar Síria a saco perquè han mort francesos en una sala de festes està malament.

Xarxes socials

A veure, tinc compte a Facebook, LinkedIn, Twitter, Whatsapp, Pinterest i Instagram.

Cadascuna em dóna una sensació diferent:

  • Facebook: És ja la xarxa “de tota la vida”. Serveix perquè l’àvia i la tieta vegin les fotos del cap de setmana. I per reenviar missatges espirituals/ motivadors o de fort missatge antipoític però aptes per a tots els públics.
  • LinkedIn: Personalment no m’agrada. Últimament tothom que canvia de feina és perquè n’ha trobat o l’han contactat a través de LinkedIn. Si em motivés, suposo que m’hi hauria d’involucrar més, demanar recomanacions, etc. Però em fa entre vergonya i tedi
  • Twitter: Per gent enfadada que vol seguir enfadada. O llestos súper llestos que volen seguir fent de setciències. Reconec que, a banda de nits electorals, Eurovisió i algun altre esdevenimet n puntual, ja no el faig servir. M’ennerva i em posa de mal humor. Comprovat que, si miro Twitter abans de dormir, molts cops tinc malsons.
  • Whatsapp: Em crea ansietat. Sobretot pels missatges de grups de l’escola dels nanos. Tothom parlant a tothora de tot tipus de coses inconseqüents. Sort de la funció de silenciar. A banda, com a precaució general, mantinc el mòbil sempre silenciat. He de reconèixer, però, que és molt pràctic per xerrar amb amics, amb la parella i per avisar de coses urgents. Últimament sóc fan dels missatges d’àudio. Així no cal ni teclejar. Clarament, ha matat els SMSs i ha reduït molt l’ús de les trucades de veu.
  • Pinterest: És la xarxa de nenes que posen fotos cuques de pastissos, vestidets i decoració de cases. Hi vaig obrir compte, però no el faig servir.
  • Instagram: Si Twitter em fa enfadar i Whatsapp em fa estressar, Instagram és la xarxa del bon rotllo. Tothom comparteix bons moments, fotos xules i, en general, els meus 5 o 10 minuts d’Instagram diaris, em posen un somriure a la cara

Rutines diàries: un dia típic en la vida de l’Òscar

Tots seguim un orde diari, una rutina que coemnça amb com i quan ens despertem i què fem abans d’anar a dormir. Aquí us exposo el que vindria a ser una dia feiner típic meu. Evidentment, és un dia idealitzat, en quant que cap dia segurament no segueix aquesta rutina a la perfecció, sempre acaba sortint alguna cosa o altra, però diguéssim que el 90% dels dies d’entre setmana segueixen aquesta pauta en un 90%

  • 08.00h Sona el despertador. L’endarrereixo per dormir 5 mins més
  • 08.05h Torna a sonar el despertador, el paro i, ara sí, em llevo i vesteixo amb la roba que havia deixat preparada la nit anterior. Pixo.
  • 08.15h Desperto els nens i, mentre els ajudo a vestir-se, els pregunto què voldran epr esmorzar
  • 08.20h Mentre acaben de vestir-se, bec un got d’aigua, els preparo l’esmorzar, els fumo algun crit perquè vinguin “ja” a esmorzar “que si no farem tard” i els preparo el tàper amb la peça de fruita de l’esmorzar de mig matí a escola
  • 08.25h Mentre els nens esmorzen, em rento la cara i la boca, poso cremes i perfumo.
  • 08.35h Poso els plats de l’esmorzar dels nens al rentavaixelles i ens posem sabates.
  • 08.37h Petó a la D i sortim de casa. Comença el contrarrellotge per arribar a l’escola d’hora i amb els nens alegres. Durant el camí a escola els tres solem tenir converses molt interessants. Des de converses serioses de “per què la teva mare va morir” a “com es fan els nens”, a converses més lleugeres de qui corre mes depressa i si és més ràpid un tren o el Rayo McQueen.
  • 08.55h arribem a escola. Petó al Cèdric i al Quirze, abraçades, alguna conversa ràpida amb algun pare o mare. Al matí sóc bastant esquerp amb el tema xerrameca amb altres famílies.
  • 09.02h Cap a l’oficina caminant a pas força ràpid, mirant algun cop el mòbil per contstar a algun whatsapp, xat o consultar el mail. Segons el dia, escoltant l’Spotify
  • 09.20h Arribo a l’oficina. Deixo les coses, encenc l’ordinador i, si cap ànima caritativa no m’ha fet cafè, poso la cafetera (de filtre, tipus americà, no suporto els espressos). Lavabo (sóc MOLT regular). M’omplo la tassa de cafè (tassa de mig litre: n’omplo dos dits de cafè i la resta aigua tèbia) i pujo escales amunt a la meva taula
  • 09.30h Consulto mails, llista de coses a fer i tasques, i prioritzo. Normalment envio primer els mails menys importants del dia, els que consumeixen menys espai neuronal mentre espero que la cafeïna sorgeixi efecte. Aprofito també per consultar les notícies del dia.
  • 10.00h Segona tassa de cafè del dia. Miro els bancs. A partir d’aquí, i fins a les 14.00h, aniré enviant els mails més importants, fent trucades, etc, amb una mena d’increscendo en què les activitats més compelxes o que requereixen més reflexió s’esdevenen entre les 12 i les 13.30h. a la vegada, durant tot el matí, el xat està obert per parlar amb companys, proveïdors i la D.
  • 14.15h Baixo a la cuina, m’escalfo els tàpers del dinar. Dino, davant de l’ordinador. Sol ser amanida o verdures, i carn. Iogurts grecs i xoco negra 80% de postres. Normalment és quan llegeixo els blocs al Feedly o faig algun MOOC.
  • 15.00h aprox. Intento reservar-me la tarda per fer coses més pausades, sovint “internes”: pensar temes de màrqueting, mailings, activitats administratives avorrides però que cal fer, anar fent algun projecte per a algun client, etc
  • 17.47h D’una revolada, vaig al prestatge on tinc el berenar dels nens. Agafo un brick petit de suc i un pasta (per al Quirze), i un brick petit de Cacaolat i galetes (per al Cèdric), me’ls poso a la motxilla juntament amb els tàpers nets del dinar i marxo
  • 17.48h A pas quasi corrent, faig camí a recollir els nens a escola. És com un vídeojoc en què has d’anar esquivant gent pel carrer per arribar a la meta (l’escola) abans que acabi el temps.
  • 18.14h Apurant al màxim (la “guarde” de tardes acaba a les 18.15h) arribo a l’escola. Els meus, sempre solen ser els dos últims nens que hi queden, juntament amb l’A., companya de classe del Cèdric. Amb sa mare ja fotem conya cada tarda de qui ha ha sigut avui l’últim. Xerro amb les monitores i recullo el Cèdric i Quirze. El Quirze de seguida sol agafar-se la motxilla per tocar el dos. El Cèdric sol estar concentrat jugant. (Nota: l’any passat cada dia ens suplicava que volia quedar-se a “guarde” en comptes d’anar a casa a les 16h, de manera que aquest any els hi hem deixat, així ens combinem millor de fet els horaris sense necessitat de cangurs, però a canvi dinen a casa amb la D.)
  • 18.16h Els nens van berenant i jugant mentre anem cap a casa xino xano. Moment especialment relaxat
  • 18.45h Arribem a casa, em canvio, juguem una mica i els deixo mirar una mica la tele, uns 30 minuts de mitjana. La D sol estar treballant.
  • 19.30h Si la D no hi és, començo a fer el sopar i el meu dinar de l’endemà.
  • 19.45-20.00h Sopem, la D ja ha arribat. Amanida, verdures o crema de verdures, i carn o peix.
  • 20.35h El sopar acaba. Mentre la D ajuda els nens a rentar-se les dents, dutxar-se i posar-se el pijama, jo desparo taula, faig la cuina i escombro el terra.
  • 21.00h Porto els nens a dormir. Els canto una cançó. Ells de cop i volta em volen explicar tot el que no m’han volgu explicar de l’escola, els seus amics i els mestres durant la tarda o l’hora de sopar.
  • 21.20h Amb els nens teòricament dormint, em faig una infusió, m’agafo postres i ens ho mengem mentres xerrem sobre la nostra jornada, xerrem dels nens, ens expliquem anècdotes i, cap a les 22.00h, mirem una o dues sèries. És el nostre moment de descans.
  • 23.30h Faig vint minuts de meditació
  • 00.00h Rutina d’ananr a dormir: Rentar dents i cara, Listerine, labavo i dutxa. Preparo la roba de l’endemà.
  • 00.15h Al llit. Segons el dia, puc estar llegint una estona fins a les 01.00h

Nota: Els divendres, vaig a gimnàs cap a les 13.30h i dino a la tornada, cap a les 15h

Espero no haver-vos avorrit gaire!

Si algú dels qui em llegiu us hi animeu, per què no compartiu la vostra rutina diària?? 🙂

Meditació: l’evolució

Vaig reprendre aquest blog, que portava abandonat des que les obligacions paternes em van sobrepassar, per poder portar una certa auto-comptabilitat sobre el meu propòsit d’adoptar nous hàbits saludables/ positius, el principal dels quals és la meditació.

Vaig iniciar-me amb l’hàbit de meditar ben poc a poquet. Mica a mica vaig anar incrementant el temps que hi dedico. Vaig fer una pausa d’un mes durant les vacances d’estiu, perquè per manca d’espai personal no tenia un lloc on poder-me asseure en calma i tranquil·litat. Però vaig continuar un cop fet aquest parèntesi com si res.

Abans d’ahir vaig arribar als 20 minuts diaris, normalment abans d’anar a dormir. No crec que, per ara, vulgui incrementar el temps. Si de cas, el que faria més endavant, és afegir-hi una segona pràctica, possiblement més curta, en una altra hora del dia.

Durant aquests mesos he començat a llegir, a interessar-me, sobre el budisme. No tant pel que fa al budisme com a religió, que és fascinant (com ho és la història del cristianisme, p ex), com pel que fa a “manual pràctic” de com meditar. Una de les coses positives del budisme és que a banda d’una fe, és un “manual d’instruccions” de com assolit el benestar mental i la transcendència. Porten 2.500 anys dient-te pas a pas com meditar, com tranquil·litzar la ment, com treure el teu potencial intern. I dient-te -a diferència d’altres sistemes de creències- que tu pots arribar a ser com buda. Imagina’t un catòlic dient que tu pots ser com Jesús o Déu i explicant-te els pasos pràctics per arribar-ho a ser! Seria excomunicat a la primera de canvi.

Estic fent un MOOC sobre meditació Budista tibetana. I llegint un llibre sobre què és el Zen i com practicar-lo. De fet, he començat a meditar d’acord amb la pràctica zen. En un altre post ho explicaré.

Impressions des de Hong Kong

Porto des del dia 18 a Hong Kong, visitant la parentela i instal·lats a casa els pares de la Dawn. Els que volgueu veure les meves fotos del viage podeu fer-ho al meu Facebook o a l’Instagram (@oskivl).

Feia des del desembre de 2010 que no hi venia. A continuació voldria comentar-vos algunes impressions que em volten pel cap:

  • El transport públic és impressionant. Ràpid, eficient, omnipresent, ubicu
  • Tot és molt pràctic: Les botigues estan sempre (SEMPRE) obertes, hi ha súper de conveniència a cada cantonada, el transport es paga amb una targeta de radiofreqüència, l’Octopus, on carregues diners i pots fer servir per pagar, no només el bus o el metro, sinó també al súper, restaurants, cinema… o fer-la servir en comptes de clau per obrir la porta de casa.
  • La densitat de població és impressionant. Imagina’t set milions de persones (com tot Catalunya) vivint en l’equivalent del Barcelonès i Vallès Occidental…
  • L’arquitectura es pensa en diversos nivells: edificis interconnectats per ponts elevats de vianants per no haver de trepitjar els carrers atestats de gent (i no haver de sortir de l’espai amb aire condicionat); tot el que es construeix nou és d’uns 40 o 50 pisos; En els edificis residencials, les primeres 5 o 10 plantes són botigues, centres comercials, restaurants, serveis… I les torres de vivendes comencen a partir de la planta 10.
  • Hong Kong té el metre quadrat més car del món: un pis d’una família estàndard, de 40-50m2, val des els 600.000€ de segona mà i mal situat… nou pot valdre ben bé A PARTIR DE 2 milions d’euros. Repeteixo: 2.000.000€ per 40 m2 no cèntrics!!
  • No han patit la crisi financera, però la sensació de tothom és que la vida és molt dura i el cost de vida s’ha incrementat molt darrerament. En part, per la pressió de la Xina: milions de turistes que vénen a comprar a Hong Kong fan incrementar els preus de tots els productes, des de menjar infantil (els xinesos que poden vénen a comprar aquí eperquè no se’n fien de la qualitat alimentària de la Xina continental). I tots els xinesos rics consideren Hong Kong un lloc segur on invertir o comprar propietats (la qual cosa explica en part els preus estratosfèrics: no hi ha sostre quan tens un bilió de ciutadans a l’altra banda de la frontera que volen comprar immobles teus al preu que sigui).
  • Per als joves la vida és dura: sous molt més baixos que per a la generació anterior, i impossibilitat d’accedir mai de la vida a un habitatge.
  • Tinc laa “mandarinització” o “xinització” de Hong Kong avança ràpid. Per exemple, fa cinc anys al metro, ascensors públics o autobús tots els avisos d’audio (tipus propera parada…) o megafonia eren en cantonès i anglès. Ara també en mandarí
  • Crec que la gent té la sensació que sent colònia britànica es vivia millor
  • Hi ha racisme anti-“mainlanders” o xinesos de la República Popular: les famílies que poden no porten els fills a coles públics per no barrejar-los amb immigrants “xinesos”, per exemple.
  • El menjar segueix sent excel·lent. Boníssim. Fantàstic. I més barat que a Catalunya
  • Són la gent més consumista que he vist mai. Consumisme conspicu. Imparable. I amants del luxe. Flipant
  • La ciutat és molt segura. Mai no tens sensació de perill o de que et puguin fotre la cartera. Ni als llocs més transitats.
  • L’atenció al públic és fantàstica
  • El gran problema a nivell polític és el de com assolir un règim de govern democràtic i com resoldre la relació amb la Xina continental.
  • Però el gran problema del dia a dia és la absoluta manca d’espai personal. Carrers atapeïts, cases minúscules
  • Esclar, el problema polític fa que no es pugui resoldre le problema d’habitatge: el Chief Executive de Hong Kong (és a dir, el rpesident) és escollit per una mena de consell de nobles tipus Conselll de Cent medieval: representants de diferents estaments (la banca, l’hossteleria, la construcció, etc) el trien… i ha de rebre el vistiplau de Pequín. Per tant, el Chief Executive no farà polítiques que beneficiïn la cutadania, perquè a qui es deu és a l’empresariat i al govern de la República Popular. Això explica moltes coses. Per exemple, com que el govern colonial britànic necessitava guanyar-se la ccomplicitat de la població, tenia un programa d’habtatge públic fenomenal: bàsicament, la meitat de les vivendes anaven al ercat lliure a preus astronòmics, i l’altra meitat eren protecció oficial o subvencionades. La meitat de la població encara viu en habitatge públic de molt bona qualitat. Des que HK va tornar “a la mare pàtria” el 1997, això es va acabar.

Nosaltres i ells

Estocolm Suècia

Ahir feia referència a una conversa amb amics suecs que van venir a sopar divendres a casa. Avui seguiré parlant-ne, perquè la conversa va donar per força…

Alguns dels temes del sobretaula van ser impostos, immigració i refugiats (Suècia acull moltíssims refugiats). Més enllà de les diferents estratègies impositives de cada país o de les polítiques migratòries, que a grans trets ja coneixia, em va copçar que quan parlaven de les lleis i polítiques del govern suec, s’hi referien com a “nosaltres”. Per exemple:

We don’t have enough children, so we think we have to let immigrants come to our country. Otherwise no-one will have the babies and workforce that we‘ll need in the future to pay for our pensions.

Xocant, perquè no m’imagino cap espanyol parlant de les decisions del govern d’Espanya com un “nosaltres pensem”!

Nosaltres pensem que hem de deixar que els immigrants vinguin a Espanya” sona raríssim.

I aquí rau la diferència que pot explicar l’èxit de Suècia i uns quants dels mals de l’estat espanyol:

  1. Els suecs tenen un sentiment de pertanyença fort. Són una veritable comunitat
  2. Els suecs s’identifiquen amb el seu govern

En canvi, aquest sentiment de pertanyença fort no hi és a l’estat espanyol. Vull dir, jo puc imaginar-me parlant de “nosaltres els barcelonins creiem que hi ha massa turistes” i “nosaltres els catalans volem un tracte més just”. Però no de “nosaltres els espanyols…” De fet, només de pensar-hi em fa repelús i m’imagino el Franco i la bandera amb l’aguilutxo.

A més, el nivell d’identificació dels ciutadans espanyols amb el govern és menor. La frase, aquí, doncs, la diríem del pal “El Zapatero/ Rajoy/ Mas/ la Colau ara volen que vinguin més immigrants”. És a dir, el govern com un ells en comptes d’un nosaltres.

Esclar, si no és el teu govern sinó una entitat amorfa externa a tu, és més fàcil que vulguis fer trampes, esquivar impostos, etc. Perquè no estafes a un familiar, sinó que evites que una percera part aliena a tu et prengui el que és teu.

I si 300 anys d’estat-nació espanyol no han sabut crear un sentiment de pertanyença, més val que pleguin. Que deixin que qui vulgui fotre’n el camp ho faci, i descentralitzin al màxim per a la resta.

Tall de cabells

Divendres van venir uns amics suecs de la Dawn a sopar. Es van conèixer quan ella i la Dawn estudiaven castellà juntes i l’amistat s’ha mantingut, ara incloent-hi les respectives parelles.

El noi explicava flipant que s’havia tallat els cabells al Diagonal Mar, tornant de la platja, per només 12€. A Suècia seria impensable, deia. El preu estàndard per un tallat masculí són uns 30-35€. A ell l’hi talla una perruquera amiga que li fa preu d’amic i tot i així li deixa per un 20€.

Em surt més barat tallar-me els cabells en una perruqueria a Barcelona que a casa la meva amiga!!

Això em va fer pensar.

Per una banda, el nostre país és més barat que Suècia. Nivell de vida més baix, menys impostos, costos salarials menors… Però hi ha alguna cosa més.

I té relació amb una cosa que la Dawn i jo hem anat apreciant en els últims anys.

Fa un temps ella em va explicar com Hong Kong va canviar la fesonomia amb la crisi asiàtica del 1997. Van ser uns anys xunguíssims. A Hong Kong va coincidir la crisi amb la devolució de Hong Kong a la Xina i va fotre’n el camp un milió de persones (!!). Van tancar moltes botigues tradicionals i en lloc seu van obrir moltes cadenes. Fins al punt que els barris i centres comercials de Hong Kong sembla clònics. Les mateixes cadenes pertot arreu.

I aquí s’està produint un fenomen similar.

Si us hi fixeu, en aquests set anys de crisi han tancat moltíssimes botigues de tota la vida. Els botiguers s’han jubilat, o no han pogut pagar el lloguer al mnvar la facturació, o les ganes de lluitar ja no donaven per més.

I en lloc seu què han obert? Maxcipans, Òptiques Universitàries, Marco Aldany, Sabateries Casas, fills i filles i nebots d’Inditex i de Mango i de H&M, etc.

Sembla que de cada sector comercial s’ha anat estenent una o dues cadenes. El tema dels forns de pa n’és el cas extrem, però pasa en tots els casos.

Les cadenes (ja sigui amb botigues pròpies o format franquícia), permet reduir costos i personal: una única planta de producció o centrald e compres pot donar servei, amb el mateix personal, a moltes botigues. Per simple economia d’escala.

Per comprovar que la meva sospita era certa, però, a l’amic suec li vaig demanar:

Recordes com es deia la perruqueria on has anat?

Jean Louis… something

Jean Louis David?

Yes, exactly

Doncs això.