Arenys i enquestes equivocades

A la consulta (que no referèndum, perquè a Espanya un referèndum sobre si vols la idnependència és il·legal, però en canvi les manifestacions falangistes sí que són perfectament legals) d’Arenys un 90-i-pico% dels vots van ser a favor de la independència de Catalunya. Hi va haver-hi més del 40% de participació, més que a les estatals, europees, municipals o autonòmiques.

Òbviament, en un suposat referèndum per la independència fet a tot Catalunya, el resultat seria mooolt més ajustat, i no és clar que sortís un sí clar.

De totes maneres, el que sí que és clar és que els vots a favor serien molt més alts que el 20-32% de independentistes que detecten les enquestes.

El motiu és que el que pregunten les enquestes i el que preguntaria un suposat referèndum no és el mateix: Les enquestes pregunten sempre “Vostè vol: la independència, federalisme, més autonomia, ja li està bé tal com ara, o ser una regió d’Espanya”.

Davant d’aquesta pregunta, molta gent diu més autonomia o federalisme (més del 40%); l’opció independència reuneix típicament al voltant del 20% des vots i l’opció una regió d’Espanya sobre el 10%.

Però aquesta pregunta no crec que permeti extrapolar el comportament electoral en cas de referèndum per la independència: molta gent ho dóna per impossible i, per tant, es decanten per opcions “més probables”.

La pregunta, per tant, hauria de ser: “Fem ciència ficció. Imagini’s que avui hi ha un referèndum per a la independència de Catalunya. Vostè què hi votaria? ‘Sí’ o ‘no’?”. En aquest cas, tindiríem més del 40% de respostes positives.

Un exemple: sopant amb els meus avis (avi, àvia i tieta), els pregunto:

– Vosaltres sou independentistes?

– Ai no, fillet! Més autogovern sí, però la independència no cal. -em diu ma àvia.

– Àvia, però si hi hagués un referèndum tu què votaries? que sí o que no?

– Que sí, esclar, quines preguntes! -diu ma àvia

– Que sí, evidentment -diu ma tia.

Jo sóc pro-independència (no sóc independentista, no sóc nacionalista, sóc català, igual que un danès és danès) i crec que la consulta d’ahir, el remombori espanyol indignat i la reacció en cadena que crearan, amb més consultes arreu de Catalunya [algun valent n’organitza alguna a BCN ciutat?] el que faran és treure la independència del calaix de les utopies impossibles i que sigui una realitat possible per a moltíssima gent.

En el fons, el que cal és qeu tots creiem que Yes, We Can!

Anuncis

Els llibre de l’estiu

En el període des de l’1 de juliol fins al dia d’avui, he llegit els següents llibres (per ordre cronològic):

  1. “Millenium III: La reina al palau dels corrents d’aire” d’Stieg Larsson: últim llibre de la trilogia i el meu segon preferit (el primer és el millor). Conclou la intriga i et deixa amb final feliç. El considero imprescindible, pel fenòmen que ha suposat, tot i que en qualitat literària podria ser molt millor. Em va venir ganes de tornar a visitar Estocolm, perxò. Un 7/10
  2. Mr. China“, de Tim Clissold: apassionant relat de com, a principis dels no-finals dels 80, la Xina es va començar a obrir a l’entrada d’inversors estrangers. Venien a la Xina caregats de peles i pensant-se que hi imperaria la llei i que tot seria com a Occident però amb tocs exòtics, i els van aixecar la camisa. 9/10
  3. The False Economy“, d’Alan Beattie: un d’aquests llibres que s’han fet famosos per explicar que les coses no són el que semblen, tipus “El món és pla” o “Freakonomics” o l'”Economista encobert”. Explica per què la corrupció no és tan dolenta com això, o si hi ha algun fet innat en que alguns països o zones del món sempre estiguin més desenvolupades que d’altres. Està bé, però podria estar millor. 7,10/10
  4. The White Tiger“, d’Aravind Adiga. Ple d’ironia, explica des del punt de vista d’un arribista nascut entre les castes més baixes de la Índia, com funciona el país a base de corrupció, brutícia, ignorància i la llei del més fort. L’Ana de l’oficina me n’havia parlat, n’havia llegit ressenyes i me n’esperava més. Malgrat haver guanyat el Booker Prize, fluixeja de tant en tant. Un 6,5/10
  5. El primer assalt“, de Lluïsa Forrellad. Aquesta senyora em té el cor robat. Per començar, és sabadellenca (vinga, va, millora-ho!), va guanyar el 1953 el primer Premio Nadal amb “Siempre en Capilla” quan només tenia 26 anys, amb el premi es va comprar una torre a Bellaterra i amb els drets d’autor ha pogut viure de gorra la resta de la seva vida. Ara fa 3 anys, als 79 anys, es va destapar i va dir que, com que el temps se li acabava, volia veure publicades una sèrie de novel·les que tenia escrites i guardades en un calaix. La primera d’elles va ser la fantàstica “Foc Latent“, va venir seguida el 2008 de la pitjor “Retorn amarg” i ara el 2009 publica la molt bona “El primer assalt”. He vist que defineixen el seu estil com a ‘romanticisme tardà’. De vegades voreja el culebrón, però el seu domini de l’idioma, la seva riquesa lèxica i la seva capacitat, del tot inusual,  d’escriure i descriure fets, pensaments i ambients fan que t’hi quedis encisat i bocabadat. Aquesta autora és, per a mi, un MUST READ absolut. Un 9,25/10
  6. Salmon Fishing in Yemen“, de Paul Torday: un d’aquests llibres famosillos. Està prou bé. A trossos fa riure, i és una bona història. Narra el projecte esbojarrat d’un xeic àrab per fer possible la pesca del salmó al bell mig del desert iemení. 7,5/10
  7. Gomorra“, de Roberto Saviano: espessa, densa i difícil de llegir crònica de l’al·lucinant Sud d’Itàlia, dominat per la camorra i ple de crim, pobresa, atur, drogues i inseguretat, però q a la vegada és un motor econòmic i comercial (de tot tipus de béns i substàncies) de primer ordre. Per llegir i pensar:  i això és a Europa! Per la valentia d’escriure-ho, i l’exhaustivitat, un 7/10
  8. Todo bajo el cielo“, de Matilde Asensi: aquesta valenciana ha tret un fotimer de llibres, i el meu pare els té tots. Em va deixar aquest, que és una historieta d’aventures per passar l’estona, ambientada a la Xina de primers s.XX. Fàcil de llegir i perfecte per les vacances a la platja entre sudoku, banyadeta i partit de pales a la sorra. Un 7,25/10
  9. A Most Wanted Man“, de John LeCarre: clàssic autor d’espies, amb la seva darrera novel·la del gènere, aquest cop a Hamburg, amb serveis secrets perseguint islamistes a cop de realpolitik. Com totes les que n’he llegit, té un to suaument trist, de desengany i de “quina merda de món on vivim”. Un 7,75/10
  10. A Short History of Tractors in Ukranian“, de Marina Lewycka: no en puc dir encara gaire res perquè en porto llegit només el 40%. De moment, divertit. Em parteixo de riure. ??/10

Quins llibres heu llegit vosaltres aquest estiu? N’heu llegit algun de la meva llista? Què n’opineu?

Quin llibre us ha entusiasmat i em suggeriu?

Latin corner

Imatge “gangsta” trobada per internet

No sé si heu seguit gaire les notícies aquests darrers dies. L’altre dia es veu que van matar un noi d’origen dominicà en una baralla al carrer a la sortida d’una discoteca llatina de la Zona Hermètica de Sabadell.  El noi, en comptes d’avisar l’ambulància, va fer que els seus col·legues el portessin a casa a Barna, però la seva família, en veure que estava fatal, va avissar corrents l’ambulància. Va morir al cap de poc a l’hospital de ferida de ganivet.

Aquest noi de 19 anys és del meu barri, el Poble Sec.

El meu barri no és especialment insegur. De fet el trobo encantador. És un barri humil, però quan m’hi vaig comprar el pis, ho vaig fer perquè està ben cèntric, al costat de Montjuïc, és tranquil i té molt d’encant.

El barri és una barreja de gent gran de tota la vida, immigrants (sobre tot llatinoamericans i paquistanesos, tot i que també hi ha xinesos) i joves guais que volem viure a la ciutat. Més o menys un terç de cada.

La cantonada del meu carrer amb Blai és el punt de trobada dels llatins del barri. Blai és peatonal i l’artèria principal, ple de restaurants xulíssims. Passis per aquesta cantonada a l’hora que hi passis, sempre hi ha drets, xerrant, uns 20 llatinoamericans, la majoria joves i vestits rotllo ghetto gangsta. Al principi em fotien una mica de por, però al final ja no. Me’ls coneixia de cara i més aviat em semblaven jovenets perduts (no fan pinta ni d’estudiar ni de treballar) que volen imposar, que no res més. Una mica guarros, perquè les papereres no van amb ells, però i prou.

Doncs tela, perquè el nano aquest mort era un dels habituals d’aquesta colla!

Aquesta setmana cada dia, en aquesta cantonada punt de trobada, la comunitat dominicana del barri s’ha dedicat a deixar-hi espelmes, missatges de “No te olvidaremos” i “Forever Tiger”. Quan hi passava al vespre tornant a casa, estaven tots reunits fent una mena de missa rara: resant i bevent cervesa. Semblava vudú. Quan hi passava al matí, t’hi trobaves les brigades de neteja preguntant-se què fer-ne dels grafitis de “RIP Tiger forever” i tots els ciris que havien deixat les voreres empastifades de cera cremada.

Ahir, per sort, ja no hi havia ningú congregat i estava tot net. A més hi devien haver passat els antigrafitis, perquè les parets estaven netes i la cera treta.

I què en penso jo? Doncs vàries coses:

– Jolín, quin perill que corre pel barri, que s’esbatussen a cops de navalla a la mínima de canvi. Que ho facin al seu país!

– Pobra gent, se’ls mor un noi i no tenen enlloc més on ajuntar-se per plorar-ne la mort

– Cal que ho enguarrin tot?

– Perquè l’ajuntament ha trigat 4 dies a netejar?

D’aquí a 4 dies

… la Dawn ja serà a BCN.

Arriba dimarts que ve a les 09h.

Que béeeee!!! Quines ganes!!!!

A més, arriba just a temps per celebrar el nostre 1r any junts (16/09).

Qui ho diria, eh! La de coses que han passat en un any!!!

Me’n faig creus

Me’n faig creus del fotimer de dies que fa que no postejo res! Nem a remeiar-ho!

Per cert, fent honor al títol, os deixo amb una dita sabadellenca:

“Te’n fas creus que al carrer de les Tres Creus hi ha un home que fa creus? Que t’ho creus?”