Attenberg

Es pot dir que l’únic que en sabia del cinema grec era la pel.li “Mi gran boda griega”, amb què em parteixo el cul cada cop que la veig: “give me a word, one word, and I’ll show you how the origin of the word is Greek”. Brillant!

Llàstima que és una pel.li americana.

La meva altra experiència mediàtica grega és el famós “jroña que jroña” dels iogurs grecs Danone. Memorable!

😀

O sigui, sóc un incult complet.

Ahir vam veure una pel.li grega bastant recomanable. L’hi donaria un 8/10. Es diu Attenberg i explica, en paral.lel, la iniciació sexual d’una noia de 23 anys i l’evolució del càncer del seu pare.

No explicaré res més hehe. Només dir que està molt ben feta i que la cançoneta “Tous les garçons et les filles” de Françoise Hardy ens va encantar!!

Black Swan i Somewhere

Aquest cap de setmana vam veure dues pel.lis que feia temps que teníem a la llista: Black Swan i Somewhere

Black Swan

Imatge d’aquí

Esgarrifosa obra mestre de l’Aronofsky (brutal la seva “Pi“) que mostra com la pressió d’una ballerina clàssica acaba tormentant-la i fent-la embogir.

No la tornaria a veure a curt termini, és massa intensa. També recomano que li mireu un dia que estigueu molt de bon rotllo, sinó també acabareu paranoics perduts.

De fet, tota l’obra de lAronofsky parla del mateix: la paranoia, les al.lucinacions, el llindar entre realitat i bogeria… El resultat és boníssim a Black Swan i a Pi, però en canvi Réquiem por un Sueño no em va agradar gens.

En resum: S’ha de veure The Black Swan. I la Natalie Portman fot un paperàs de collons que mereix sens dubte l’Oscar.

També brutal l’ús del color, la imatge, els efectes i la música al llarg de la pel.lícula epr transmetre l’estat psicològic de la protagonista.

Un 9,5/10

Somewhere

Imatge d’aquí

La tenia a la llista de les pel.lis a veure des que en va parlar l’Alicia… però és amb diferència la pitjor pel.li de la Sofia Coppola.  Relata la buida vida d’una estrella de Hollywood… però es fa llarga i un pèl pesadeta.

Per veure vides sense substància no cal veure Somewhere. N’hi ha prou d’anar pel carrer i fixar-se en la cara de zombis de la majoria de la gent. O en la pròpia vida els dies depres. 😉

La salva el ‘savoir faire’ de la Coppola, però tot i així és un…

4/10

Pel·lis i bolquers

El Cedriquet és pacífic i tranquil. Dorm molt i és calmat… menys quan té gana.

I en té molta.

Constantment.

I si menja molt, fa molta caca i pipí.

Canviem bolquers constantment.

Unes 10 vegades al dia.

Però no ens queixem. Ens deixa molta estona lliure i és un sol de nen. Creix molt ràpid!

És preciosíssim!

I de moment està molt sa i fort. La pediatra va quedar flipant.

La veritat és que ens deixa força temps lliure, que aprofitem per llegir (m’he dedicat a llibres de minimalisme i de màrketing, però ara estic començant-ne un que promet molt, “Tota una vida” del David Grossman) i mirar pel.lis.

El cap de setmana el vam passar així.

Dissabte fent tots tres un pícnic al parc i diumenge veient pel.lis:

Mr. Nobody

Molt bona, un 8,5. Et mostra totes les possibilitats en la vida d’una persona en funció de les decisions que pren. Amb l’actor Jared Leto amb pinta d’empanat. Sorprenent.

The Ghost Writer

Pel.liculassa del Polanski, amb l’Ewan McGregor, la Kim Catrall o el Pierce Brosnan. Un thriller de suspens en què un primer ministre britànic retirat d’origen escocès i totalment involucrat en la Guerra de l’Irak (o sigui, el Tony Blair) lloga un escriptor perquè li faci de negre escrivint-li les seves memòries. Assassinats, la CIA, secrets d’estat…

Mmmmmh una gran pel.lícula, amb moments hitchockians. Un 9.25/10 i totalment recomanable.

Salt

Bueno, sí, és que l’havíem de veure! Ara seré impopular, però l’Angelina Jolie és francament lletja. Això sí, es nota que està forta i va entrenar molt epr totes les escenes de lluita. Pinta que volen fer un Bourne però en femení… i amb menys argument, diguéssim.

No pagaria per veure-la al cine, però per passar l’estona entretinguda a casa (i de gratis) està prou bé. 6,5/10

Encara tenim pendent de veure Inception (Origen), que en tenim moltes ganes i tothom diu que és tan bona, però a la web xinesa on ens “streamem” totes les pel.lis encara no la tenen. Mecàsum!

(Fotos d’aquí, aquí i aquí)

Sant Jordi en 3D

D’aquest pal la Dawn i jo vam celebrar el Sant Jordi.

Ella em va regalar la Lonely Planet de Tailàndia. Jo li vaig regalar una rosa i un sopar romàntic a base de pizza i postres de xocolata.

I per acabar la nit, l’Alícia al País de les Maravelles en 3D.

El món timbartonià súper xulo, com sempre, però la pel.li fluixeta. Li donaríem un 6,5 per un fil argumental tirandillo.

Això sí, al cine ens vam fer fotos amb molts amics:

PS. La Lonely de Tailàndia ve perquè segurament ens en hi anirem al gener. El nostre plan, a hores d’ara, és anar-nos-en a Hong Kong per presentar el Cèdric a la seva family i celebrar l’Any Nou Xinès plegats amb ells i després agafar-nos una setmaneta de viatge romàntic la Dawn i jo solets (el Cèdric es quedarà amb sa germana)

Kill Bill

Imatges d’aquí i d‘aquí.

El Pussy Wagon, recordem-ho, apareix també a l’últim vídeo, Telephone, de la Lady Gaga (concert a Barna quan???)

El cap de setmana ens va agafar una falera tarantinera.

Tot va començar perquè amb la Dawn estem fent un recorregut per les pel.lícules oscaritzades o nomindades als Oscars. Divendres vam veure el bòdrio de “The Hurt Locker”… amb previsió, la traducció espanyola n’hi ha dit “En tierra hostil” perquè li fotries una “hòstia” a qui ha donats tants premis a aquesta pel.li, per lenta, avorrida i sossa… Pffff ens va costar sang, suor i llàgrimes acabar-la! (Un 1/10)

Per reanimar-nos, dissabte vam passar a “Inglourious Basterds” (“Malditos bastardos”), en què el Tarantino se’n va a la Segona Guerra Mundial per matar el Hitler. Aquesta, sí, és bona! És divertida i a més mitja pel.li és en alemany, os sigui que em va anar de conya per practicar… (o intentar-ho snif snif :-().

Aquesta sí que la recomano. És un 7/10.

I com que li havíem agafat el tranquillo al Tarantino,  vam mirar Kill Bill. L’1 i l el 2, que ja que ens hi posem, no ho deixarem pas a mitges!

Dec ser l’única persona del món que no havia vist Kill Bill encara, i el cert és que em va agradar. Fa gràcia veure com s’inispira descaradament en les pel.lis setanteres del Bruce Lee (cosa que la Dawn em va recordar unes cent vegades :-P).

Si agafem els dos volums com una sola pel.li, la vaig trobar massa llarga… algunes escenes de lluita duren massa.

Per contra, la música és genial (a veure si avui me’n poso la BSO a l’Spotify!) i l’Uma Thurman broda el seu paperàs!

La nota graciosa és que cada cop que apareixia el David Carradine, no podia deixar d’imaginar-me’l dins d’un armari, despullat i amb els collons entortolligats amb fil de pescar… Uuurgh quin mal!

Diríem que Kill Bill és, també, un 7/10. Podria ser un 8-8,5 si fos més curta.

Tu observes cabres o treballes?

Dimecres al vespre vam veure The Men Who Stare at Goats, que aquí està prevista estrenar-la, segons la Bíblia, el 10 de març.

Una altra pel.li protgonitzada per en What Else, a mi em va agradar força. Divertida, enginyosa, ben actuada… Explica la història d’un grup especial de l’exèrcit nord-america dedicat a buscar tècniques de combat “mental”: meditació, intuïció, visió remota, control mental…

És per passar l’estona i riure (no us fa gràcia la foto superior del Clooney embigotat mirant fixament una cabra? :-D), però es basa en fets reals. Aquests grups secrets que cerquen tècniques de poder mental existeixen.

Li dono un 7,75/10.

Pel.lis

Amb la Dawn ens encanta veure pel.lis al sofà de casa. L’avantatge d’internet és que les podem veure abans que s’estrenin, com és el cas d’algunes que hem vist últimament…

Up in the Air

El Clooney (What else?) treballa acomiadant gent. El contracten empreses en què els jefes no s’atreveixen o no volen acomiadar ells directament els seus empleats. Es passa el dia amunt i avall i la seva missió és acumular 10.000.000 milles en la seva tarja de viatger frequent.

Els plans se li trastoquen quan coneix una altra executiva com ell i quan la seva empresa contracta una jove que repensa la forma de traballar i vol acabar amb els acomiadaments presencials. Vol implantar els acomiadaments per videoconferència, amb la qual cosa al Clooney se li acabaria el viatjar…

Entretinguda. 6,5/10

Invictus

El Morgan Freeman fa de Nelson Mandela. A un any que Sud Àfrica organitzi els mundials de rugby, s’adona que els sud-africans negres odien l’equip, ja que el veuen com una herència de l’explotació blanca de l’apartheid. La seva feina serà que els jugadors de la selecció nacional de rugby -gairebé tots ells blanquets- siguin vistos com a herois nacionals per tots els ciutadnas del país i, a més, acabin guanyant el campionat.

Matt Damon fa de captà de la selecció de rugby.

Fa gràcia sentir actors nord-americans parlar amb marcat accent sudafricà!

La pel.li està basada en un llibre de John Carlin, basat en fets reals i podria donar més de si… La història és bona i et deixa amb ganes de llegir el llibre i saber-ne més, de la història recent de Sud Àfrica. Els actors són uns actorassos, sobretot el Freeman, però és d’aquestes pel.lis que prometen i al final no donen. 6/10

All about Steve

El cert és que la Sandra Bullock m’encanta. La trobo una actriu fenomenal. Feia moltíssim que no reia tant com ahir a la nit amb aquesta comedieta per passar l’estona.  La bullock és una excèntrica escriptora de mots encreuats d’un diari local que decideix perseguir el noi que acaba de conèixer en una cita a cegues.

Delirant. Tronxant. 8/10

The Proposal

La Sandra Bullock és una executiva odiosa canadenca que s’ha de casar amb el seu secretari per renovar el seu visat. Tensió, drama i… final feliç. Pel.lícula anodina de diumenge a la tarda a la que la Bullock li dóna un toc especial i la fa entretinguda. 6,5/10

Gran Torino

Una pel.liculassa del Clint Eastwood, que demostra que es pot fer cinema genial fent un cop i un altre de Harry el Sucio. Aquest cop, fa de detestable veí odiós i odiat per veïns i família que, al final, acaba ajudant una família d’immigrants a desfer-se de les màfies que els xuclen la sang. Molt ben feta. 8.5/10

Un estiu de bones pel.lis

Aquest estiu he vist les següents pel·lis:

– El primer dia de la resta de la teva vida: Comedieta francesa que vam anar a veure una mica perquè sí, perquè veníem de passar el dia a Vacarisses i ens va picar d’anar al cine, i a l’Irene i l’Àlex els feia gràcia aquesta. Mostra el pas del temps i com canvien les persones en el si d’una “familie” francesa. Bona música a la banda sonora. Un 7,5, apa!

– Coco Chanel: La vam veure amb la Dawn a Hong Kong. A mi em va agradar. A ella no tant. Un 6,5

– 3 díes amb la família: Pel.li catalana d’una directora novella, Mar Coll, que em va sorprendre més que positivament. Retrata a una família típica catalana (em recorda la meva… ups!) quan es mor el patriarca. Magistralment interpretada per Nausicaa Bonnín i l’Eduard Fernández. Molt i molt bona. Un 9,5 fregant el 10.

– The Visitor: Me’n vaig assabentar llegint al diari que era un èxit inesperat i que l’afluència de públic havia fet que aquesta obra nord-americana sobre la immigració il.legal, portés més de dos mesos a cartellera. Hi vam anar la setmana passada amb l’Ester i és tendra i maca, a banda de reunir actors genials. Una mica previsible, trobo, perxò. Un 7, 25

– Ponyo al penya-segat: No es pas nova, però feia temps que tenia pendent aquesta pel.li d’animació japonesa de Hayao Miyazaki, l’autor d’altres obres mestres com Porco Rosso, El castell encantat, Los viajes de Chihiro, La princesa Mononoke, etc. Va millorant amb le temps, trobo, i Ponyo l’he trobat genial: sentimental sense ser sentimentaloide, podríem dir que és la versió japonesa -i millorada (menys culebrònica)- de La sirenita. I jo estic per fundar el club de fans de la Ponyo!!!! També un 9,5

En resum, sense miraments, recomano una pel.li made in casa nostra (3 dies amb la família) i una altra del país del sol naixent, Ponyo. Porque yo ponyo y no saquio (doleeeeeeent, ho séeee)

Els homes que no estimaven les dones

El cap de setmana ha estat bé. Dissabte vaig decidir inaugurar la temporada de sol i me’n vaig anar a la piscina del DiR. M’hi vaig estar una horeta i mitja, des de les 15.30 fins a les 17h i vaig sortir-ne… rosadet, diguéssim… No vaig arribar al punt de socarrimat, però gairebé. (Protecció solar, jo? per què??)

Diumenge vam quedar amb l’Àlex desirenitzat per dinar, vam estar xerrant, vam anar a fer el geladet i després vam quedar amb la Tònia, la meva companya de japo de l’any passat, i la seva parella. Ell està fent un màster sobre reciclatge i noves energies, i vam estar parlant de reciclar, de l’energia nuclear, de bisons europeus a Polònia i lleopards de les neus de Rússia. Ens ho vam passar molt bé.

Amb ells hi vam quedar al Buenas Migas, on em vaig fotre la meva focaccia preferida, de bacon, tomàquet i formatge de cabra. Mmmmh!!! Juntament amb un cafè amb llet, se’m va posar taaan bé el berenar!

A mitja tarda se’ns va ajuntar l’Ester amb qui, quan ells se’n van entornar cap a casa, vam anar a comprar entrades pel cine i, seguidament, a sopar. Volíem anar a un restaurant cutrindongo de pizzes al tall del Raval, però estava tancat i vam acabar en un vegetarià on, el plat principal de la carta era la taula d’embotits (!!!!????). Vam menjar-nos, per picar, unes croquetes que de vegetarianes no tenien res, unes patates al mojopicón. Després, cadascú un plat principal: l’Àlex uns sacchetti de parmesà amb salsa de romaní de la muerte; l’Ester una amanida de tomàquet semisec confitat amb mozzarela boníssima i jo un risotto de verduretes súper bo.

Llàstima que el servei era BCN-style (súper fashion però súper bordes) i el preu desmesurat en relació a les quantitats i, sobretot, l’amabilitat.

Sense cafè ni postres (ni propina!), vam marxar cap al cine passant per la Sirvent, que l’Àlex i l’Ester volien fotr’s un geladet.

Vam anara a veure Els homes que no estimen les dones. Ens va agradar molt. L’Ester i jo ens n’hem llegit el llibre i vam coincidir que els actors són més o menys tal com t’imagines els personatges (bueno, potser la Salander te l’imagines encara més esquifida i més esquerpa, més rotllo killaca), i que l’adaptació a la gran pantalla està ben aconseguida. L’Àlex va sortir flipat i dient: “hosti que bona, ara m’he de llegir el llibre!”

La vam anar a veure en VO i ens va fer gràcia la cantarella del suec i que tenen moltes paraules que semblen alemany mal pronunciat.

En resum, perxò, un bon cap de setmana!

Què tal el vostre? Us ho heu passat bé, també?

Ulleres (BAFF 1)

Mentre celebràvem el dia del treball fent festa, aquest capde llarg ha sigut el de les pel.lis japes. Dijous va començar el BAFF (Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona). Amb el Jaime vam anar a veure la pel.li d’estrena del festival, Ulleres (Megane – Glasses), de la directora japonesa Naoko Ogigami.

L’argument en si té poca cosa: una dona que va a parar a un hotelet estrambòtic en una illa on no es pot fer res més qeu contemplar la posta de sol.  El que et trobes és una pel.li entranyable, que et fa sentir bé i que et deixa una mica més feliç i amb un somriure als llavis.

Sense tenir-hi res a veure, és una mica com Amelie… Un film basat en els detalls i la subtilesa que, per a mi, és un 9/10

Els actors són boníssims. He descobert tres figues que m’han encantat:

– Satomo Kobayashi, esplèndida

-Ken Mitsuishi

– i la increïble Masako Motai

El tràiler:

Tsukushi Public Library

I l’endemà divendres vaig anar a veure un curt que també em va encantar: en una biblioteca rural, hi ha pocs visitants regulars. L’única persona que hi anava cada dia es mor i els empleats intenten recordar-lo… fins que els apareix reencarnat en un escarbat. D’argument absurd però hilarant i divertit, em vaig adonar que que, curiosament, és de la mateixa directora i actors que Ulleres. 

Un equip brillant!