La setmana passada vam veure el documental guanyador d’un Oscar Inside Job, que a partir del cas islandès, descriu les causes i el desenvolupament de la crisi, tot l’amiguisme, intrigues político financeres, corrpució, etc. Està bastant bé.
Avui hem vist Debtocracy o “deutocràcia” -o sigui, el govern a través del deute. És un docuemtnal molt ben fet per un grup de periodistes grecs que expliquen la crisi a Grècia i, per extensió, a la resta de PIIGS i Europa. M’ha agradat moltísssim.
Dura una hora i quart i el van penjar a Youtube amb llicència de creative commons per tal que tothom que el vulgui adaptar o aportar-hi quelcom, pugui fer-ho.
Us el recomano! Aquí teniu la versió subtitolada en anglès.
Es pot dir que l’únic que en sabia del cinema grec era la pel.li “Mi gran boda griega”, amb què em parteixo el cul cada cop que la veig: “give me a word, one word, and I’ll show you how the origin of the word is Greek”. Brillant!
Llàstima que és una pel.li americana.
La meva altra experiència mediàtica grega és el famós “jroña que jroña” dels iogurs grecs Danone. Memorable!
😀
O sigui, sóc un incult complet.
Ahir vam veure una pel.li grega bastant recomanable. L’hi donaria un 8/10. Es diu Attenberg i explica, en paral.lel, la iniciació sexual d’una noia de 23 anys i l’evolució del càncer del seu pare.
No explicaré res més hehe. Només dir que està molt ben feta i que la cançoneta “Tous les garçons et les filles” de Françoise Hardy ens va encantar!!
Tot el tema de Grècia, Alemanya, els 4 porquets espanyol, irlandès/ italià i portuguès, la crisi financera, etc ho trobo divertidíssim. Delirant. De debò.
Resulta que Grècia portava anys dedicant-se a falsejar-ho tot i fins ara no se n’adonen? Vinga va!
Alemanya passa en dos anys de ser el “malalt d’Europa” a ser el model a seguir? I Espanya, que fa dos anys era l’última esperança blanca, ara és el dimoni. M’encanta l’objectivitat dels ananlistes financers.
Respecte al tema de Grècia, estava cantat que al final se’ls hauria d’ajudar (pagant tots, perquè Espanya també s’hi deixarà pasta). I, malgrat l’híper euroescepticisme rampant de la BBC, trobo brillant l’anàlisi que hi he llegit avui.
Altament recomanable.
I jo què penso:
1- Que els governs europeus porten massa anys actuant com a aficionats. Que si tenim una moneda comuna, ja toca tenir també un govern econòmic comú. I, per què no, que alguns impostos els recapti Brussel.les en comptes dels estats membres. O sigui, fer el salt de comunitat de veïns que intenta posar un hort urbà al terrat de l’edifici, a alguna cosa més semblant als Estats Units d’Europa.
2- Que a veure si amb els problemes que tenen baixen els preus i la Dawn i jo ens en podem anar de creuer per les illes gregues a preu de saldo! 😀
Aquest cap de setmana ha estat horrible en molts sentits:
M’he fet un fart de pencar la setmana passada i estava estressat perdut, mort
De resultes, divendres al vespre me’l vaig passar escarxofat a la sala d’estar veient la tele amb menjar dietèticament poc recomanable
Dissabte nit vaig renunciar a anar a sopar amb els de Sabadell de cansat que estava i per no tornar a casa a les 5.000. O sigui que anava pel mateix camí que divendres, però al final li vaig poder donar la volta
Diumenge vaig haver d’anar a l’oficina unes horetes per començar a redactar un projecte mega important
Però també va tenir estones bones:
Divendres vaig fotre’m un atracon de bistec del bo (carn vermella hurtx!!!) i Boston Legal
Dissabte al matí em van portar a una otiga al carrer Comerç on venen, a meitat de preu que al súper i a granel, tot tipus de cereals. Vaig comprar arròs integral, llenties, cigrons, sèmola de verdures, azukis… (un quilo de cada) per quatre duros. La d’estofats de llenties i azukis i cigrons que em podré fotre mmmh!
Dissabte vam veure Eurovisió (és el tema principal de què volia parlar)
Diumenge vam acabar de reservar l’allotjament a Austràlia, un safari de 4 dies-3 nits pel Parc nacional de Kakadu i un cotxe de lloguer per Ayers Rock (Uluru). Tot allò gros, que s’ha d’agafar anticipadament, ja ho tenim. 😀
Doncs sí. Dissabte havia d’anar a sopar a casa la Núria i el Monter, però no em veia amb cor d’anar-hi, tornar a casa a les 4 de la matinada, llevar-me l’endemà fora d’hores i cansat… Necessitava qeudar-me a casa i dormir. Per tant, van acabar venint l’Ester, la Laura l’Àlex i la Irene i vam fer un sopar eurovisiu, amb porra inclosa (que va guanyar l’Àlex).
O sigui, Eurovisió és lementable: tots els països de l’est, la meitat dels quals no existien fa 10 anys i que ningú sap situar al mapa [què passa, deixeu-me rajar a gust :-)], es voten entre ells. És el que ja es coneix com a ‘block voting’ o votació en bloc. L’Aserbadjan vota Armènia; Armènia vota l’Aserbadjan i Ucraïna; Ucraïna vota Armènia, l’Aserbadjan i Làtvia (que es veu que en català es diu Letònia). I tots, tots ells sens falta, voten a Rússia.
Més flipant encara és que l’antiga Iugoslàvia, després de 15 anys de guerres fraticides, neteges ètniques i matar-se els uns als altres, ara es donen els 12 i 10 punts entre ells: Sèrbia, Bòsnia, Montenegro i Eslovènia es van donar les màximes puntuacions els uns als altres. I, again, tots votaven Rússia.
I Rússia, pel tongo excomunista, va guanyar. Em nego a penjar el vídeo seu, perquè era una cançó mediocre i en cap cas s’ho mereix.
Jo crec que mereixien guanyar Suècia (la meva prefe), Ucraïna (sí, de l’est, els de Txernòbil, però la cançó era súper eurofestivalera) i Grècia. Tots tres amb cançons súper eurovisives:
‘Hero’, la cançó sueca
També em van agradar Noruega, Islàndia (síiii una mica de disco pliiiis) i Bòsnia, que no t’enteraves del que deien, però la posada en escena feia riure. Portugal també va estar prou bé.
França patètic amb l’Eugenio fent el sosso i Alemanya va desafinar tota l’estona!!!
Quant al Chiki Chiki espanyol… A veure, sincerament, crec que TVE va fer una cosa molt intel.ligent: ja que està clar que Europa Occidental no guanyarà mai més a Eurovisió, van promocionar una cançó en clau interna. No pas que pogués guanyar a Eurovisió, sinó que atragués molta audiència, vengués moltes melodies pel mòbil i fes que la gent es gastés pasta en SMSs. I clarament ha estat missió acomplerta, i amb escreix.
Per tant, el Chiki Chiki ha estat un èxit (que llest que és el Buenafuente, eh!) i fins i tot ha quedat millor que el que jo vaig ficar a la porra: 16è (jo el feia 20è).
—–
La nota trista del certamen és que com que tothom menys els francesos passa del francès, ja no es pot sentir allò de “Raiuminí, dis puà”
Projectes Interns 