Els últims dies del 2009 i primers del 2010

Esclar, cerques “2010” i et trobes amb les visions futuristes del Kubrick fot 40 anys hehe

Hola intrèpids lectors. Benvinguts al 2010! Un any més, a seguir-nos llegint… i ja gairebé en fa quatre. Marededéu!!!!

Si haguéssim de resumir els últims dies del 2009, podríem dir que van ser tranquils.

Nadal amb els avis, obrint molts regals.

Sant Esteve veient Els Pastorets amb la Dawn, com a part integral del seu curs introductori a la cultura catalana, la pobra. Vam anar al Teatre Sant Vicenç a Sabadell, on jo els havia fet de petit. Al vespre, amic invisible amb la colla de Sabadell: l’amic invisible ja és una institució i espero que perduri durant mooolts més anys!!!!

El 27 dinar amb el Xavier, la Isabel i tota la troupe obrint molts regals. Sopant amb l’Helena i el BJ, que ens van portar el seu regal de casament, que els pobres encara no havien tingut temps: una cafetera Dolce Gusto boníssima! Moltíssimes gràcies!!

Els 28, 29, 30 i 31 treballant una miqueta.

Cap d’Any: al vespre vam quedar al l’Alicia i el Martin, que havien vingut a passar el cap d’any a BCN. S’hi va apuntar l’Àlex, també. La veritat és que em feia molta molta il.lu coneixe’ls, sobretot perquè després de llegir-nos els blogs mutus cada dia, era com si fóssim de la família, com qui diu! I de fet l’Alicia és encantadora. Em van caure (encara més) súper bé tots dos! Una abraçada!

Vam tenir poc temps de xerrar, i vam contrastar opinions sobre la vida a BCN, Estocolm i Hong Kong. Vam mig quedar per veure’ns després de sopar però…

Per sopar ens vam reunir a casa l’Àlex i la Irene amb el Dani i l’Anna, i l’Ester. Va ser un sopar molt bo on cadascú va aportar-hi alguna cosa. Nosaltres una súper amanida i espaguetis amb salsa caprese. Va triomfar el fricandó de l’Anna. Què bo!!!

Vam veure les campanades (gravades?) de TV3 i cap a la una ells van sortir i nosaltres ens en vam tornar a casa.

La idea era sortir tots i trobar-nos amb l’Alicia i el Martin i anà’ns-en de festa. La resta de la colla ho van fer, però per a nosaltres no va ser possible. Lectors encuriosits: causes de força major. (Alicia, si em llegeixes: tots dos ens moríem de ganes de venir, però de debò que no va poder ser… Em sap molt de greu!!!) 😦

Per Any Nou no vam fer gaire res, vam estar-nos per casa fent el canteu-la

El 2 dinar amb el pare i molts regals

El 3 em vaig començar a trobar malament. Em vaig llevar per anar al gimnàs i em trobava marejat i com feble. Em vaig pensar que era que havia dormit massa (10 hores) i cap al Dir falta gent! Però un cop al gimnàs no vaig tenir esma de fer res i vaig acabar mort de fred, arraulit en un racó prenent un cafè calent mentre llegia el diari. La Dawn em va passar a recollir i volíem anar d’inspecció de roba de cara a rebaixes, però vam haver de tornar a casa abans d’hora perquè no m’aguantava dret. Em notava amb tots els síntomes de la grip, però sense ni febre, ni mal de panxa ni res: feblesa, mal als ossos, marejat i mal als ulls. A part de molt molt de fred i sense ganes de menjar res. Em vaig passar el dia a casa tapat amb mantes i amb la cale a tot drap i, tot i així, tremolant com una fulla.

El 4 em vaig estar a casa sense anar a treballar. La cosa va empitjorar. Vaig agafar mal de cap i encara més fred, però el cos em bullia. El cap, no, en canvi.

El 5 ja estava millor, però em vaig quedar a casa per si de cas. Va ser el primer dia en 3 dies que vaig tenir ganes de menjar una miqueta més que 2 mandarines…

Ahir Dia de Reis ja estava sa i estalvi.

Easy like Sunday morning

Els dilluns vaig a sopar a casa el meu pare (el Xavier) i després sempre em torna a casa en cotxe. Ara de camí cap a casa per Rac 105 (que no sé per què, però sempre l’associo a anar en cotxe al vespre) han posat una cançó que m’encanta del Lionel Richie:

La trobo taaaan bona!

That’s why I’m easy

I’m easy like Sunday morning

Que en sabem, de la mort?

El meu pare per fi ha començat un blog per donar a conèixer les seves idees sobre el món de la psicologia i l’ésser humà: qui som en realitat, com som, etc.

Va començar fa pocs dies i, de moment, està afegint alguns vídeos del tot recomanable veure per -suposo- centrar una mica el tema.

Al llarg dels més de 30 anys de carrera, sempre l’ha motivat saber i transmetre que som més que només carn i ossos, que som molt més que no creiem, pensem i ens diuen, i que el nostre potencial és il.limitat.

Si en teniu ganes, aquí teniu un enllaç al seu post més recent, on mostra com les nostres idees sobre la mort (i, per tant la vida) poden estar equivocades. 

S’hi parla de la mot, les experiències properes a la mort (NDE per les seves sigles en anglès), etc. Altament recomanable!

Aniversari

Ahir va fer 4 anys de la mort de ma mare.

Si he de dir la veritat, ho sé perquè m’ho va dir el Google Calendar. Si no segurament no hi hagués pensat. Fa uns dies en parlàvem amb la D. i no sabia dir-li ni la data exacta, ni si feia quatre o cinc anys. És curiós.

Voldria aprofitar aquest post per fer una petita reflexió personal sobre què va significar per a mi ma mare, com recordo la seva mort i com la recordo en el dia a dia. Nem a veure…

Evidentment, no cal ni dir, que me l’estimava -i me l’estimo- molt. A banda de ser ma mare, crec que va ser una persona excepcional: sincera, franca, fidel a si mateixa, bona persona, intel.ligent… Com a mare ens va estimar moltíssim i ens va ensenyar molt. No només ens va educar sobre què fer i què no fer, sinó que els seus ensenyaments sobre la vida encara perduren avui en mi. Perles de saviesa.

La seva mort, després de 2 anys de càncer i tres mesos terminals a l’hospital, la vaig viure, per estrany que sembli, com un procés natural. Els primers dos anys de càncer li van suposar un proces d’autoaprenentatge i autoconeixement accelerats. Crec que va aprendre en dos anys el que si no hagués trigat vàries vides a aprendre.

Quan encara faltava un any perquè morís, una amiga de la família que és mig bruixa- mig mèdium, ens va explicar que ella era un àngel, era un ésser d’una altra dimensió que havia vingut a aquí a ensenyar-nos. Segurament és així, però també ella va aprendre molt.

Les últimes setmanes, a l’hospital, quan ja va decidir deixar-se anar i morir-se, van estar per a mi entre la serenitat absoluta, l’acceptació total i moments de desesperació. En aquells moments sento que vaig haver de ser el fort de la família, quan el seu marit (el Xavier), que no se’n separava en tot el dia, es negava a acceptar que se n’anava, i els seus pares (els meus avis) començaven a destirotar-se, mig embogits per perdre l’única filla als 47 anys.

Entre mig de l’ensorrament generalitzat i dels atacs de plors, el record profund que tinc d’aquelles setmanes, i sobretot dels dies previs, és d’una dolçor total. Quan érets pels passadissos de l’hospital podies estar malament, però quan entraves a l’habitació, t’inundava l’amor i l’alegria. És curiós, perquè la veies només ossos i tumors, però no podies deixar de somriure i de sentir amor.

Crec sincerament que ella ens transmitia amor a tots. Aquest va ser el seu últim llegat.

Just després que morís no vaig sentire res. Res de res. Va desaparèixer l’ansietat precedent i va quedar-se un sentiment de “ja està” i la idea de “això que hi ha al llit ja no és ella. Ma mare ja no és en aquesta habitació. Ja no és entre nosaltres. Espero poder-hi seguir en contacte en el futur.

Ràpidament els pensaments immediats van començar-se a omplir de: fer llista de qui s’ha de trucar per comunicar-li, ocupar-me dels meus avis, ocupar-me del Xavier, omplir-li la nevera perquè no tenia ni una taronja florida, dir al Xavier i als avis que han de seguir endavant, dir-li al Xavier que s’ha de començar a mirar temes de testament, la hipoteca del pis, assegurances, comptes bancaris, etc…

Els dos dies al tanatori van ser un infern claustrofòbic. Però curiosament en tinc un gran record, perquè tots els meus amics em van venir a fer costat, van estar amb mi, i això va ser molt molt maco. Encara ara n’estic molt agraït.

Els dos anys següents, però, van ser durs. El primer any vaig passar per moments difícils, sobre tot per autocompassió, penso. Des del primer moment que vaig saber que tenia càncer terminal que vaig saber que, passés el que passés, era la seva decisió, a nivell profund. Cadascú venim aquí a fer una sèrie de coses i a aprendre una sèrie de coses i triem tant quan hi venim, com quan ens en anem.

Però l’autocompassió és dura i difícil de no sentir.

I el segon any va ser de recuperació i creixement personal accelerat: vaig començar amb el reiki, vaig recuperar les meditacions, em vaig començar a enfortir encara més, vaig tornar a somriure (i a riure!).

Aquests dos anys els vaig passar compartint pis amb el Dani. Hi vaig estar bé, amb ell i em va permetre retrobar-me. Espero haver estat un bon company de pis, i amic, també per a ell.

Ara, fent balanç, al cap de quatre anys, en el meu dia a dia, ma mare és una foto a l’escriptori de casa meva. Sé que l’estimo i que em va estimar i encara m’estima estigui on estigui, i per això no em cal pensar-hi gaire. Recentment, en un curs de reiki potentíssim, vaig sentir que hi estava en contacte, que em donava la benvinguda al meu nou estat de consciència.

Si faig repàs de la meva vida, la mort de ma mare ha estat un dels episodis claus de la meva vida, tant a nivell emocional -òbviament- com a nivell d’aprenentatge.

Mare, siguis on siguis, t’estimo.

He viscut a molts llocs!

Pels llistamaníacs, aquí podeu veure on he viscut i a quins gimnassos he anat:

Cases

1. C/ Samuntada (Sabadell): Fins als 7 anys. Va ser el primer pis dels meus pares.
2. C/ Duran i Sors (Sbd): Fins als 9. Les coses anaven bé a casa i ens vam comprar una casa unifamiliar al Centre, de 3 plantes i un pati bastant maco.
3. Palma I (Mallorca): Fins als 10. Quan van destinar els meus pares a Mallorca, vam viure primer de lloguer mentre trobàvem una altra casa. Primer vam viure al passeig marítim, davant del port esportiu on -es veu- anaven el príncep i les infantes i on a mi em feien fer classes de vela (que llavors odiava i ara m’encantaria tornar a fer!)
4. Palma II/ Calvià (Mallorca): Fins als 11. Preciós dúplex amb una preciosa piscina comunitària i vistes al mar. Pagat pel Banc. En tinc molt bons records. Va ser una època molt feliç, pq vivíem feliços, vaig fer molt bons amics al St. Cayetano i m’ho passava pipa.
5. C/ St. Ferran (Sbd): Fins als 16 aprox. Tornar a Sabadell va ser un trauma (jo no volia tornar de cap de les maneres), els últims cursos d’EGB els vaig passar fatal, els meus pares es van separar (per fi) i aquest pis no es podia comparar amb el de Calvià o la casa de Duran i Sors. Però començar l’institut va ser genial, com un alliberament i vaig conèixer moltíssima gent i vaig fer molts i molt bons amics.
6. Castellar: Fins al 16-17. Quan me mare es va ajuntar amb el Xavier ens en vam anar a viure una temporada a casa seva mentres els meus pares es tiraven els plats pel cap pel repartiment de béns del divorci. Odiava Castellar, i només sabia el camí de casa al bus i del bus a casa.
7. C/ Creueta (Sbd): Fins als 21-22. Buf, 350m2 donen per molt!!! Un pis preciós, senyorial, amb un menjador inabastable i la meva habitació era enorme. Vaig començar a l’uni i se’m va obrir un nou món, a banda de fer molt bons amics.
8. C/ Sol i Padrís (Sbd): Fins als 23. Al C/ Creueta estàvem de lloguer i quan ma mare i el Xavier van voler-se comprar un pis, el boom ja havia començat i van acabar visquent al mateix bloc que els meus avis. L’any i poc que hi vaig viure ni el recordo: quasi no parava per casa, quan hi parava només tenia que bronques amb me mare i el Xavier, ja començava a treballar i jo el que volia era independitzar-me.
9. Ptge. Forasté (El Putxet/ St Gervasi, BCN): Fins als 26. Freedom!!! Compartir pis amb l’Irene i l’Àlex va ser una gran experiència. A més el pis era estupendo i un xollo de preu, molt important en una època en què Claxion va fracassar, vam començar Totem i vaig estar molts mesos sense cobrar ni un duro. Va ser l’època més boja, amb els australians, la colla de barna, les farres que ens muntàvem i les borratxerres que empalmava.
10. C/ Olivera (El Poble Sec, BCN): Fins als 28. Compartint pis amb el Dani. Una època plàcida i, vist amb perspectiva, d’instrospecció després de la mort de ma mare.
11. C/ Tapioles (El Poble Sec, BCN): Actualment. El meu piset!!!! Tenia ganes de tenir “casa meva”. N’estic molt orgullós i tot i que el pis i el bloc tenen els seus defectes, m’hi sento molt molt a gust. I de moment, m’encanta viure sol!!

Gimnassos

1. Balmes: Gimnàs de barri que m’hi van obligar a apuntar amb 18 anys, pq estava escanyolit, apàtic i no fotia ni brot. Però de seguida em va encantar
2. Gimnàs Municipal de Sabadell: Ens hi vam apuntar amb l’Albert i el Sabés, i després s’hi van afegir el Benet i el Cortés. Mítica la Karina i els partits de bàdminton
3. El Club: Ens hi vam apuntar amb el Sabés
4. El SAF, el gimnàs de l’Autònoma: estava al campus i m’hi escapava sovint entre classe i classe. Era l’època en què em volia fotre catxes
5. Malibú Esportiu: Era el gimnàs pijo de Sabadell. Cada mes em costava 8.000 peles de l’època (que eren molt més que uns 50€ ara!) però el monitor de la sala de màquines era molt bo i em feia entrenar molt.
6. DiR Gràcia: quan em vaig mudar a BCN, em vaig voler integrar a la ciutat. I apuntar-me al DiR vaig veure claríssim que era la millor manera.
7. UBAE Perill: Fart de pagar 60€ quan a dues cantonades en tenia un de municipal, amb iguals instal.lacions, per la meitat de preu, 33€. Aquí em vaig començar a aficionar a les activitats dirigides: Body Pump, Cycling, CTC, Body Combat…
8. Gimnàs C/ Vilar i Vilar: Quan em vaig mudar al Poble Sec, em vaig apuntar a aquest gimnàs de barri. Vaig aguantar 2 mesos, malgrat les actrius porno que el freqüentaven. Però va ser on vaig començar a fer aeròbic.
9. UBAE Aiguajoc: El germà car dels UBAE. Va ser la revolució. Vaig conèixer molta gent, vaig fer bastants amics, i em vaig híper aficionar als steps de la Pasky
10. DiR Diagonal: La crème de la crème dels DiR. Quan la pèssima gestió de l’Aiguajoc va causar la desbandada de tots els monitors bons (David, Pasky, etc), cap als DiR la colla d’step-fikis vam fer el mateix. I de moment he acabat al DiR Diagonal, envoltat de noies pijiguais i on faig peses, Steps, Aeròbic, ioga, bany de vapor…