L’economia blava i el PIB

De tots els mitjans d’informació que segueixo, la meva secció preferida és La Contra de La Vanguardia, per la qualitat de les entrevistes i l’obertura mental en els entrevistats i les opinions expressades.

La setmana passada hi vaig elgir una entrevista a Gunter Pauli, que parla d’un concepte que per a mi era nou: l’economia blava:

“La economía verde requiere que las empresas inviertan más y los consumidores paguen más para conseguir lo mismo a cambio de preservar el medio ambiente. La economía azul consiste en entender los desechos como recursos y busca soluciones inspiradas en el diseño de la naturaleza.”

És una entrevista molt interessant que obre portes a pensar en noves formes de créixer i desenvolupar-nos que no sigui la depredació del nostre entorn. I, en un món en plena crisi económica, social i energètica (el peak oil), l’economia blava sembla que pugui ser un nou paradigma de desenvolupament humà.

Què en penseu?

Mesurar la riquesa

Per cert, això em porta a una relfexió sobre l’obsessió moderna en el PIB, que mesura la riquesa dels països. El problema és que cremar un bosc genera activitat econòmica i, per tant, PIB…

O, per exemple, qui és més ric:

Cas a)

Algú que cobra 10o0€ però se n’ha de gastar 300 en transport per anar a treballar; treballa 8 hores al dia; triga una hora a anar i una altra a tornar de la feina; com que treballa tot el dia, gasta 200€ en menjar fora i 300€ més en guarderies i cangurs dels seus fills… I com que acaba baldat de tot el dia, 200€ en entreteniment.

Cas b)

Algú que cobra 500€ però treballa a cinc minuts a peu de casa; treballa cuatre hores al dia; pot, per tant, dinar a casa i passar el dia amb els fills; com que no va estressat ni té una feina avorrida, no necessita passar-se el dissabte “premiant-se” amb compres al centre comercial.

El cas a) genera més activitat econòmica i, un país basat en aquest tipus d’economia, tindrà un PIB més elevat, però la persona b), amb menys riquesa material bruta, acaba gaudint de més temps lliure, més benestar personal i familiar… i malbarata menys el medi ambient (desplaçaments, cotxe, benzina, consumisme…).

No sé què penseu vosaltres, però jo tinc clar quin dels dos casos prefereixo! 🙂

Podeu llegir més sobre la fal·làcia del PIB com a indicador de riquesa aquí. Molt interessant!

The Cove

Imatge d’aquí

Hi ha tota una indústria multimilionària muntada al voltant dels espectacles amb dofins. Això converteix els dofins en béns molt preuats. Per poder capturar prou dofins per abastir tots “dofinaris” del món s’acaben matant cada any més de 25.000 dofins.

Aquest és el rerefons i fil argumetnal de The Cove, que vam veure abans d’ahir.

Se’t posen els pèls de punta només de veure com s’assassinen dofins impunement, sobretot quan se sap que, a l’igual que l’homo sapiens, els dofins són éssers autoconscients, intel.ligents i creatius… És potser fins i tot sobrer preguntar-se, en realitat, qui és més intel.ligent: algú que mata i destrossa el medi natural, o algú que e dedica a cuidar dels seus, a riure i gaudir de la vida i que és fortament empàtic!

(Em sembla que la creença que l’home és el rei de la creació i que, per tant, tot ens està permès, és la font de tots els mals.)

En fi, un documental trist però recomanable!

Després del documental, obrim el debat i la Dawn, amb la seva lucidesa de sempre, em pregunta: i per què matar dofins està malament i matar vedelles està bé?

– Home, perquè els dofins són intel.ligents, per mi és com matar monos o nens

– Però les vedelles o els pollastres també tenen un nivell de consciència. Saben que els mataràs i està demostrat que pateixen.

– Buf, potser ens haurem d’acabar fent vegetarians, doncs…

– No, el que vull dir és que ara parlen només de les balenes o els dofins, però què passa amb la resta d’animals?

– …

Ajuts a la banca

O sigui, que tens els diners al banc perquè en teoria és més segur. A canvi, el banc et matxaca a comissions per mantenir-te els teus diners (i te’n dóna uns interessos ridículs). Si les coses van bé ells hi podran fer més negoci.

I si les coses van malament (els bancs la caguen amb tripijocs ‘subprime’ que fins i tot un nen de 3 anys entendria que són una subnormalada), els governs han de córrer a ajudar els pobres bancs… amb els diners que tu pagues en impostos!!!!

En resum: El client/ ciutadà pringa o sí o sí; i la banca mai no hi perd. 

No seria hora que els bancs i els seus directius assumissin les seves responsabilitats en tot el merder?

Idea extra: el govern ja podria ser igual de ràpid a ajudar els seus amiguets de la banca que a aprovar el finançament de Catalunya, infraestructures per a Catalunya, l’Estatut, temes mediambientals, ajuda al tercer món… Però és que esclar, socialistes al govern o no, la banca són qui remenen les cireres; els catalans no importem a ningú; i el medi ambient o el tercer món… doncs encara menys!