El submón

20150722_221607

Aquesta foto és d’abans d’ahir al vespre des de la finestra del menjador de casa.

A l’edifici del davant del carrer hi estan fent obres de reformes totals: estan enderrocant-ne tot l’interior i el faran tot nou. Suposo que per fer-hi pisos nous de venda o lloguer. Sembla que la construcció últimament torna a agafar certa embranzida, i pel barri i zones cèntriques de la ciutat tornen a aparèixer bastides d’obres amb cartells de “estem fent la llar dels teus somnis” i “12 vivendes exclusives úniques”.

Mentrestant, la realitat del carrer explica una altra realitat: Rumanesos (com el de la foto) que es passen tres hores per extreure tot el que sembli metàl·lic d’antics mobles de cuina per llençar. No sé a quant cotitza el metall a cal drapaire, però ben malament deuen anar-li les coses si la inversió de temps li surt a compte.

O el senyor d’uns 60 anys de pell curtida que demana caritat assegut davant del Dia i que cada matí i vespre, quan hi passo, em somriu i em saluda a l’estil portant-se la mà al cor i al cap.

O els joves de pinta okupa que a les 20.15 ja esperen davant del contenidor que els del Caprabo hi llencin tot el que hagi sobrat per endur-s’ho ells a casa.

Petits exemples d’una societat desigual. Mentre els uns es compraran pisos d’aquests de mig milió o un milió d’euros, els altres han de viure amb les sobres.

No crec que els que es poden comprar els pisos siguin males persones. De fet, tant de bo jo em pogués permetre un pis de luxe! La gran majoria, es lleven d’hora cada dia, treballen dur i intenten ser bons pares i mares, bons fills, bons veïns i persones honestes.

Però tampoc crec que els que integren aquest submón siguin males persones que s’ho mereixen. Tampoc crec en el discurs fàcil, donat que bona part d’ells són immigrants (no tots, eh!), de si no estan bé aquí, que se’n tornin al seu país. Es pot discutir si durant uns quants anys van haver-hi males polítiques migratòries, però el que està clar és que aquestes persones ja no són un “ells”, sinó un “nosaltres”. I també la gran majoria d’ells intenten fer el millor amb les possibilitats que tenen.

El gran problema, segurament, és el punt de partida.

I com a societat, no crec que sigui just deixar desamparats als de baix de tot. No sé quina és la solució. Com assegurem la igualtat d’oportunitats de partida? Com assegurem que hi hagi mecanismes de qualitat per a segona oportunitat?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s