Reprenc el japonès

Foto d’aquí

Tinc com una història d’amor interrompuda amb el japonès.

Un dels meus somnis era (és) viure un parell d’anys al japó. Perxò vaig començar el 2008 a aprendre japonès en una acadèmia que va tancar al cap de tres mesos. Vaig canviar-me a una altra on vam tenir de profe l’Atsushi, gran professor i persona. Quan es va acabar el curs, com que no volia seguir fent classes, vaig intentar entrar a l’Escola Oficial, però em vaig queddar sense plaça i durant uns mesos em va fer classes el Rubén, un noi català que regenta un bar japonès.

I finalment vaig abandonar.

Fins divendres passat.

Tenia mono de japonès i em fotia ràbia haver-lo deixat a mitges.

Ara els divendres, a l’hora de dinar, l’Atsushi em ve a fer classe a l’oficina durant dues hores. Em fa classes particulars, és curiós, perquè la pressió és més alta! Espero aprendre japo d’una vegada!

Per si la meva vida no era prou complicada, entre la feina, el nen i l’alemany els dissabtes… ara, a més, faré japonès els divendres! Visca!

PD. La pregunta del milió és “I tu per què no estudies xinès?” Temps al temps. Tot arribarà, però vull anar tancant temes. L’any passat vaig reprendre l’alemany després de tenir-lo oblidat durant anys. Ara el japonès. Quan pugui deixar d’estudiar una llengua perquè ja la parli fluïdament (amb l’alemany hauria de passar en un parell o tres d’anys si tot va bé), llavors passaré al xinès.

Anuncis

4 respostes a “Reprenc el japonès

  1. Jaja, t’anava a preguntar la mateixa cosa que tu mateix has contestat!

    És que el tema de l’idioma en parelles internacionals me toque molt de prop i, per experiència d’amics del meu entorn, són quasi sempre les xiques les que s’esforcen i adeprenen la llengua de la parella. Moltes de les meves amigues espanyoles que viuen a Suècia han aprés suec pero ells no han aprés castellà i a mi això em fot un munt… jajaj.

    Una abracada i sort amb el japonés, sembla una llengua molt molt difícil!

    1. Alicia, sí això d’aprendre la llengua de l’altre és un tema fomut…

      Home, d’entrada el més important a la parella és la comunicació. Si tots dos ens entenem, el més important ja està guanyat.

      En segon lloc, el més important és que la persona que viu en el país d’acollida aprengui la llengua local prou bé com per fer la seva vida diària (súper, burocràcia, metge, etc) i entendre’t amb els amics i família de la teva parella. Per la nostra experiència, arribar a poder parlar amb els amics i família de la teva parella en la llengua local (suec en el teu cas, català/ castellà en el nostre) és el més xungo.

      I en tercer lloc quedaria pel membre de la parella que viu al seu propi país, aprendre l’idioma de la persona desplaçada. És més un tema de respecte i d’entendre la seva cultura que res més.

      En el nostre cas, per exemple, tenim clar que la D ha de saber més català i castellà. Però que si mai anem a viure a Hong Kong, qui hauria de fer l’esforç hauria de ser jo, no pas ella.

      Què et sembla la meva opinió? 🙂

      Una abraçada!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s