Espiral virtuosa

Imatge d’aquí

En els últims dies he après una cosa curiosa sobre les relacions interpersonals i, per ser més genèrics i grandiloqüents, la vida.

A la meva vida hi ha una persona amb qui no em queda més remei que veure-m’hi tot sovint. (Si aquest començament us amoïna, no us preocupeu: no parlo de cap relació familiar o de parella. La meva vida personal és excel.lent) 😀

Faig servir l’expressió “no em queda més remei” perquè des que conec aquesta persona, les relacions han sigut complicades. Converses que deriven en discussions. Comentaris que acaben a crits. Cordialitat forçada Simpatia gèlida…

De fet, havia arribat al punt que només de pensar que em tocaria haver-me de relacionar amb aquesta persona, m’irritava i m’estressava i havia arribat al punt d’inventar-me estratagemes per reduir-hi el contacte al mínim: “hola, bon dia. Què tal?. Sí, hehe”.

M’amargava totalment l’activitat que feia en comú amb aquesta persona, fins al punt de plantejar-me seriosament deixar-la estar.

Però l’altre dia, tancat al lavabo, enfurismat, vaig adonar-me’n: “Com és que aquesta persona té tant de poder sobre tu? Res no passa perquè sí. Si aquesta persona és a la teva vida, Òscar, és perquè n’has d’aprendre alguna cosa.”

I vaig pensar en perquè em trobava tan malament quan interactuava amb aquesta persona:

  • El seu to de veu m’irrita. On va amb tanta superioritat? Què s’ha cregut?
  • No conversa, no parla, sembla un sargento donant ordres!
  • No escolta!

I vaig pensar: “aquests comentaris diuen més de tu que de l’altra persona. Quanta gent hi ha a la teva vida amb tons de veu lluny de la perfecció? Tu mateix, Òscar, moltes vegades sones una mica borde quan parles!”

“Òscar, la vida t’ha col.locat un mestre al davant. Aprèn-ne!”

I ho he fet:

  • Vaig decidir ignorar de quan em parlava, centrar-me només en el contingut
  • Vaig decidir pressuposar que tot el que em deia era de bona fe, no pas per fotre’m
  • Vaig decidir tractar aquesta persona amb la màxima cordialitat i simpatia, tal com ho fas amb un amic

Els resultats, al cap d’un parell de setmanes, són espectaculars!

Ha canviat totalment la seva actitud envers mi, em sento escoltat, respectat i esperat.

He sapigut canviar l’espiral destructiva que portàvem, per una espiral virtuosa.

Perquè com podia esperar ser respectat, si jo no respectava?

I està impactant en els meus nivells d’energia i benestar, en el meu rendiment en l’activitat que fem plegats i en la meva satisfacció personal. Ara torno a tenir ganes de fer aquesta activitat!

Crec que d’aquest episodi tinc molt a aprendre, tant sobre el meu tracte amb els altres, com sobre mi mateix: com és el meu caràcter, quins són els meus punts febles, com millorar.

El més curiós és com he deixat de reaccionar a una persona, per passar a relacionar-m’hi activament, tractant aquesta persona com m’agradaria que em tractessin a mi. I tot ha canviat com de la nit al dia.

Encara me’n faig creus!

Anuncis

14 respostes a “Espiral virtuosa

  1. Hola! M’has fet pensar en el teu post! Crec que tens molta raó. Una de les coses de la que a voltes m’oblide és que tots som diferents i que jo no puc esperar que una altra persona fage les coses com jo les faria. És per això que a voltes ens desilusionem en amics, perquè pensem “jo l’haguera telefonat, o jo haguera quedat, o jo….”. Però és important parar i pensar que no tots fem les coses de la mateixa manera i que si es busquen es poden trobar bones intencions per tot arreu. kram

    1. Ei Alicia! Gràcies pel teu comentari!!! Veig que no sóc l’únic a qui li passen aquestes coses! 🙂

      Una abraçada!!!

    1. Sí, te n’has adonat, oi, que ara ja som súper híper amics?? És que la veritat, abans em costava aguantar-te, però ara he canviat!! 😀

      Com va tot? 😉

  2. ei oscar, quan vaig llegir el teu post també em va fer pensar prou. a vegades no comprenem certs comportaments ni xq som l’objectiu d’aquestos comportaments. però està bé q no quedar-se pensant en això sino intentar – que és dificilíssim – no actuar de la matixa manera i despreciar a aquesta persona. et felicito perquè deus estar molt orgullós de tu mateix! i això és molt bo! i a més has aconseguit q l’altra persona et parli millor i tots dos estigueu a gust en l’equip que formeu. ara has sigut tú que amb la teva història ens has fet apendre un poquet més! molts besets!

    1. Caram Erle, moltes gràcies pel teu comentari!! M’has fet posar vermell!!

      Les relacions interpersonals són molt complicades i si podem ajudar-nos mútuament a entendre’ns millor amb els altres, doncs perfecte!

      Una abraçada!

  3. Buf, jo trobo molt difícil això que has fet. Una cosa és entendre que no tots som iguals (per sort) ni fem les coses igual, però l’altra és que una persona m’irriti ja abans d’haver-la de veure. En aquests casos, és que no puc! A veure si se m’encomana aquesta reflexió que has fet tu.

    1. Irene, no et pensis! Suposo que si no fos per l’activitat de què es tracta, senzillament no hi hagués tingut cap tracte amb aquesta persona… Però com que l’activitat m’encanta i aquesta persona hi és o sí o sí, doncs no em quedava més remei que fer el pas i aprendre 🙂

      Una abraçada!

  4. El titul no podia ser mes adequat.

    Aquesta “espiral” no nomes t’ha fet aprendre a tu, si no, que estas fent que els altres aprenguem també o com a mini’m a veure les coses d’un altre manera.

    Estat en la teva situació moltes vegades i mai havia arribat aquestes reflexions. I la situació sempre ha anat empitjorant, però gracies a tu, he vist la situació d’un altre manera. Ho penso posar en practica i continuar reflexiona’n sobre aquestes situacions.

    Es la entrada/post o com li vulguis dir, mes interessant que he vist en temps

    Molts gracies!

    1. Caram, Montse! M’alegro molt que t’hagi agradat aquesta reflexió! Moltes gràcies pels teus comentaris!!

      Si entre tots podem anar ajudant-nos mútuament a aprendre i créixer, tots ens enriquim!

      Una abraçada!

  5. Molt bona reflexió Òscar. Jo també he tingut la mateixa sensació: quan hom comença a mirar amb mals ulls un altre, l’altre també t’acaba odiant, i es crea una espiral de mal rotllo terrible. Crec que has fet molt bé canviant d’actitud.

    Una abraçada!

    1. Ei Toni!!!!!

      Gràcies pel teu comentari! En el fons crec que a tots ens sobra educació intel.lectual i ens falta educació emocional!!

      Una abraçada!!!

  6. Ei Òscar,

    Molt interessant això que comentes. Jo també tenia una persona així i fins que la tensió va ser “exageradíssima” i ens va portar a una situació insostenible, que ens vam asseure davant d’una tercera persona li vaig -amb molta cura- el que em feria d’ella i ella em va dir que a ella li ferien les mateixes coses… al·lucinant, però està clar que teníem percepcions similars. Si més no, la situació va servir per rebaixar tensió. Crec que continuem sent incompatibles, però, com a mínim la propera vegada que ens “enganxem” començarem des d’un nivell més baix i no tant amunt com estàvem abans…

    Una abraçada!

    1. Ei Eva! com va tot?

      Gràcies pel teu comentari. Certament, era una situació difícil!

      Crec que ens fa falta molta educació emocional, empàtica i en saber-nos comunicar (entendre i fer-nos entendre). És una cosa que les escoles haurien d’ensenyar des de ben petits: educació emocional!!!

      Per cert, he mirat el teu blog i és molt interessant!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s