Pors

Aquesta entrada m’està costant d’escriure… és una mica profunda…

Recordo una conversa amb l’Edu un dia, ja fa mínim tres o quatre anys, possiblement més. Estàvem en un pub prenent algo i em va preguntar si creia que si el fet de tenir pares divorciats m’havia perjudicat.

Li vaig contestar que sí. Que m’havia fet desconfiar de les relacions de parella. Que si no, segurament, ja estaria visquent en parella i amb un fill.

D’aquesta conversa amb cerveses per entremig en fa, com deia, potser quatre anys i el temps ho acaba posant tot al seu lloc.

Ara estic feliçment casat i apuntíssim de tenir un fill.

Però fa dies que porto dins una mena d’ansietat persistent. Un corc que em va rosegant: “Seré un bon pare? El Cèdric creixerà feliç amb nosaltres [amb mi– no dubto de la D]? Podrà esdevenir una persona segura, educada, intel.ligent i de profit, feliç?”

Aquest dubte sobre la meva capacitat d’educar la persona que està a punt de néixer, em tortura.

Sé que no és més que inseguretat.

Però és que penso en els meus pares… i és el que em fa dubtar. Ho van fer el millor que sabien, però no crec que ho fessin gaire bé.

Sí, ma germana i jo érem brillants a classe. Bones notes. Però tots dos vam créixer amb algunes ferides. Algunes tares del caràcter fruit de la seva educació i de com van portar el seu divorci.

Al cap del temps ma germana ha estat la més perjudicada. A mi m’ha costat temps centrar-me, saber el que vull, aconseguir-ho i ser una persona forta, segura i feliç. Ara ho sóc. Però no és el cas de ma germana.

A ella la van fer servir de moneda de canvi durant els anys i anys que es van barallar un cop divorciats. Era la més petita i la presa més fàcil: Que la mare et fa desparar taula cada dia i fregar la cuina? Doncs jo et pago 10 dies esquiant a Baqueira. Que no et compren més roba perquè en tens molta i has d’aprendre a cuidar-la milllor? Tranquil.la, el cap de setmana que bé et compro 4 pantalons i 10 bruses de marca. Que ha decidit que vagis a un institut públic? Doncs jo t’inflaré el cap de com seria de millor anar a un de privat… i a l’estiu et pagaré un mes a Londres per aprendre anglès, perquè ja se sap que l’educació pública no és gaire bona.

L’un la feia servir de moneda de canvi; l’altra era massa febla però li enviava els gossos a la mínima (denúncies i més denúncies d’advocats).

Em va costar arribar a la conculsió que ens estimaven però no en sabien més.

Que no era culpa meva.

Que podia obrir-me i confiar.

No vull que el meu fill passi pel mateix. Vull ser un bon pare.

No pas permisiu, no pas el seu millor amic que li compri dolços i pizzes i insulti a la profe si el nen ha fet alguna trastada. Sinó un bon pare, un model per al Cèdric, que sàpiga educar, posar normes, explicar per què i castigar si cal. Un referent per fer-ne una persona segura de si mateix. Honest, obert i feliç. Intel.ligent i confiat.

En fi, cadascú té els seus propis fantasmes.

És amb el que ara em deu tocar barallar-me per aprendre, créixer i ser millor persona.

Fotos d’aquí i d’aquí

Anuncis

8 respostes a “Pors

  1. hola!

    jo no sóc mare, però sóc filla, i al igual q tú algunes vegades he sentit q els meus pares no ho estaven fent bé, però suposo q feien el q podíen.
    però hi ha coses q es poden canviar, la vida es mooolt llarga, i es pot millorar si parles, jo crec q la comunicació és molt important i el ser tolerant, encara q penses q la teva visió és la bona has de intentar posar-te al lloc de l’altra persona i no tancar-te, estar disposat a escoltar i reflexionar.

    recorda dins d’uns anys aquest blog i aquest post, i com et sentíes quan anava a vindre el Cèdric. parla amb ell, segur q hi ha moltes coses q no li agradaran (adolescència jeje) però si li preguntes i li parles, no es sentirà vivint una dictadura. ell tb haurà d’apendre a ser un bon fill.

    aiii quina emoció, segur q ho faràs molt bé, es nota q l’estimaràs molt i q eres una persona oberta a la reflexió i això suma molt.

    besetsssssss

  2. Òscar!!

    Això he sentit per altres persones, que els fills de pares divorciats a vegades sofreixen molt pel divorci. Però tú dius que ho has superat i que has entés que ho feien lo millor que podien. Això està molt bé!

    Ser pare no déu de ser fàcil però un primer pas és voler ser pare i estimar molt al teu fill (i això es nota que sí que ho fas). Després quan neixi, ja veuràs que tu vas aprenent a ser pare a mesura que el nen es fa major. Com diu l’Erle hi ha que parlar molt, i jo soc de les que pensen que un pare mai pot ser un amic, perque sino es perd un poc el respecte. I no s´ha d’oblidar que ser pare també és sacrificat, hauràs de fer i dir coses que no t’avelliràn però que serân necessàries per educar al teu fill.

    Però Òscar, jo crec que tot açò ho tens molt clar!! Se´t veu moooolt preparat, només penses en el Cèdric i aquestes bones vibracions el nadó les sentirà. Si li dones molts petonets ja està, serà molt felic, segur!!!!!!
    Una abraçada

  3. Hola!
    Primer felicitats pels batuts,son super bons, jo tambe en faig 🙂
    Tenir l,ordi x musiqueta es xuli, jo crec q al final hombre farem tot amb el pc.
    Aixo de les pors, jo penso q tots en tenim pero tu tens les coses molt clares i parlant la gent s,enten 😉 Potser ara quan neixi no pero jo penso q tot anira be i ho fareu el millor possible.
    Molts besiwikis i ja volem saber quan estara aqui en Cedric 😛

  4. Erle:
    Gràcies per les teves paraules. Suposo que el més important és ser honest i fer el que clagui pensant sempre en el bé del fill primer de tot.

    Alicia:
    Saps, quan els meus pares es van divorciar, per a mi va ser un alleujament. Però suposo que em fa por repetir patrons de conducta… per allò que sempre t’acabes assemblant als teus pares.
    Clarament un pare no pot ser un amic, perquè no estàs en posició d’igualtat. Són rols diferents. Com a pare, la teva missió és formar una persona i educar-la sentimentalment, espiritualment, culturalment, etc. Assegurar-te que esdevingui una persona íntegra, honesta, intel.ligent, responsable, segura de si mateixa i feliç. I això pot requerir situacions desagradables, una mcia de “tough love” hehe
    En fi, que estic mooolt emocionat i amb ganes de poder abraçar el Cèdric!!! (Ja no us foto més la llauna!!!) 😛

    Aniwiki:
    Ei gràcies pels batuts!! Si tens receptes teves, posa-les tb al teu blog!!
    Tens raó, fins al punt que amb la D hem parlat més d’una vegada de desfer-nos de la tele, pq les pel.lis, sèries, etc ho mirem tot per l’ordinador!
    Gràcies pels ànims!!! Sens dubte us ho faré saber quan neixi el Cèdric!!!!

    Una abraçada a totes!!!!!!!!

  5. Òscar, abans que res: es normal que tinguis aquests dubtes i a més, desenganya’t. No t’abandonaràn quan neixi en Cèdric (si és que no ha nascut ja…). Jo em vaig sentir més o menys igual i me’n segueixo sentint.

    ¿Saps què penso? Que ho faig el millor que puc perque a la fí i al cap no he nascut ensenyat. Em refereixo a que la meitat de la nostra vida, ens eduquen per ser bons fills pero a ningú se li passa pel cap que algún dia serem pares i no ens n’ensenyen pas (més aviat ens posen cada exemple del que NO s’ha de fer que més valdria tancar la paradeta).

    També penso que malgrat que l’educació paterna té molt a veure amb la formació del caràcter, hi ha components que no n’hi depenen pas. Per exemple, en Santi, té un caràcter que no s’adiu gens amb el que tractem d’ensenyar-li o inculcar-li. El que vull dir, es que per més que tracto de comportar-me amb ell de la forma en que jo penso que s’hauria de comportar un pare, els efectes son devastadorament decepcionants.

    Per exemple, tracto de cridar el menys possible (si un to de veu ferm, pero no cridar), quan el renyo sempre procuro explicar-li i deixar-li molt clar el perquè l’estic renyant i procurem no portar-nos la contraria entre la Karen i jo davant d’ell… O sigui un compendi complert de les ensenyances de la super-nanny del Discovery H&H, pero no acaba de funcionar. Suposo que en Santi es massa intel.ligent i sempre ens pren la mesura. Pero malgrat tot ho seguim intentant.

    Els nens petits crèixen molt depressa i passen per moltes etapes que son normals encara que a nosaltres ens pòssin la pell de gallina. La de posar-se tot a la boca sigui quin sigui el seu origen i aparença, la d’empastifar el menjar per tot arreu, la d’empastifar-se el menjar per tot arreu, la de mossegar, la de pegar, la de buidar un yougurt bevible als pantalons de la mare a veure que passa… La cuestió es que ara, ja no fa moltes de les coses que feia abans i que pensàvem que no aconseguiriem que deixés de fer.

    No tinguis por Òscar! Jo sé que ho faràs molt bé! Ànims! I m’avises del feliç aconteixement, eh? No me n’enteri quan el nen faci la comunió!

  6. Albert:
    Gràcies! Encara no ha nascut. Ja t’explicaré. Tens raó que no naixem ensenyats. I suposo que el millor que puc fer és adoptar una actitud honesta i amb voluntat d’aprendre i de ser-li un bon pare.
    Una abraçada!!!
    (I la imatge del iogurt bevible del Santi pels pantalons de sa mare no té preu!) 😀

  7. Hi

    M’ha agradat el blog. Les pors son molt interessant es quasi sempre tenen a veure amb la infancia. Suposo que tothom te pors.

    De fet es durant la infancia quan les parts del cervell mes irracionals es creen. Pensa que no es neix amb algunes d’elles. Sembla ser que son com capes.

    Si t’interessa el tema t’aconsello el seguent llibre:Why love matters: How affection shapes a baby’s brain.

    Una abracada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s