Ja aviso que en aquest post, ni en els d’altres que escrigui des del continent austral, no hi haura ni accents ni ces trencades.

Se que havia dit que penjaria posts cada 3 o 4 dies, pero no ha pogut ser. Els primers dies arribats a Sidney el jetlag em podia i del que menys tenia ganes era de posar-me a internet; despres, en canvi, un cop vam deixar Sidney, ha estat un no parar, snese mes temps que per llevar-te a les 6, sortir pitant, tornar reventat, etc.

So this is my first post from Oz i podria ben be ser l’ultim, espero que no, pero ja veurem. Aixi que paso a resumir el viatge:

El vol va passar placidament. Flipantment, tots els vols i les connexions van sortir a l’hora prevista, sense retards, i el viatge, tot i que larg, es va fer bastant suportable. El Paris-Hong Kong era amb Air France i el HK-Sidney, tot i que tambe a traves d’Air France, l’perava Qantas, la companyia nacional australiana. I clarament Qantas guanya per golejada: avins mes nous, menjar mooolt millor (el d’AF era bo, pero el de Qantas era mes fresc i variat) i millor entretenimet a bord: les consoleseren mes noves, amb molta mes i millor seleccio de pel.lis, series i jocs, etc.

Un cop a Sidney ens va venir a recollir el Tim i ens va dur a casa seva, on ns esperava la Melissa. Hi vam estar xerrant una estona i al claping, perque era tard i tant nosaltres com ells ens estavem morint de son.

Aqui va comencar el que seria la tonica habitual dels dies seguents: despertar-te a les 5 de la matinada completament desvetllat i, e canvi, cap a les 4 de la tarda, tenir una son aclaparadora. Era el jet lag en la seva maxima esplendor. Es pot dir que ens va acompanyar durant els 5 dies que vam estar-nos amb el Tim i la Melissa a les Blue Mountains. Aquests dies van ser bastant de tranquis. Ens va permere recuperar-nos i tambe ens vam adaptar al seu funcionament familiar. Que clarament quan tens un fill no pots anar al mateix ritme que quan no.

Ells viuen en una casa d’uns amics d’ella a Glenbrook, un poble al comencament de les Blue Mountains. Viuen al pis de dalt i els propietaris al d’avall. Els hi deixen estar-s’hi fins que tinguin casa seva arreglat. Al final, el Tim i la Melissa ens van aconseguir col.locar a casa d’uns amics seus a la casa del costat, amb el mateix arrenjament: els de la casa al pis de dalt, i nosaltres a la planta baixa. Alla hi van dormir la Laura, l’Irene i l’Alex. Com que nomes hi havia lloc per a tres, jo em vaig estar a casa del Tim i la Melissa al despatx.

Els dies de Sidney, com ja he dit, van ser de tranquis: els vam donar uns quants regalets (el Harry va fliapr amb un cotxe teledirigit que la Laura va trobar a l’Imaginarium), vam veure la casassa que s’estan construint (super xulaaa!!!), ens van ensenyar les Blue Mountains, vam veure cangurs quan anaven a menjar (les Blue Mountains es un parc nacional, de manera que a 5 minuts de les cases de la gent hi ha tot tipus d’animals sueltos), i un dia el Tim ens va portar a Sidney. Van ser 4 horetes, i vam poder veure la zona del port, l’opera, el pont de la badia, etc. Va ser xulo, pero haurem d’acabar de veure la ciutat quan tornem, a la segona tongada, que estarem mes desvetllats, amb mes energia i amb mes possibilitats de fer coses!

De Sidney vam anar cap a Melbourne. Va ser flipant que hi va arribar al vespre potser a les 21, i ja no hi havia quasi res de sopar obert! Dius: en una gran ciutat de 3 milions d’habitants, com pot ser? doncs es!

Al final vam poder sopar en un garito on no ens van voler fer tiquet (ui ui ui, que era tot en negre!), pero al menys ens van alimentar! I reament teniem moltiisssssiiimma gana by then!

El dia seguent va ser intensiu veure Melbourne. Vam veure el centre, tot ple de botigues i de restaurants asiatics (hi ha moltissima gent de trets orientals a Melbourne, em sembla que hi van anar molts immigrants de la Xina), la zona de Federation Square, una placa ultramoderna envoltada de museus rotllo de disseny i tal… El centre de Melbourne el vaig trobar percios. Molt comercial, amb moltes botigues, i tambe amb la tra de gratacels de bancs i oficines. Em recordava una mica a la zona de Midtown Manhattan, pero en petit.

Tambe vam veure el Vctoria Market, un mercat de menjar que ocupa com 10ha, immens! I fotia tot una pinta! Mmmmh! Vam comprar-hi fruita ecologica bonissima, pernil i formatge per fer-nos els entrepans, etc. Tot molt bo.

Tambe va anar a un barri al nord del centre de Melbourne, que ara no me’n recordo de com es diu, que era rotllo el barri alternatiu. Pero alternatiu del tipus qeu et cal mooolta pasta per ser-ne: cafes amb posters de manis antiglobalitzacio on e cafe valia 10 dolars, la tira de botigues de roba i mobles de disseny, etc. Ens va recordar clarament Gracia.

Ja al vespre vam anar a la zona de St. Kilda, el barri de platja de Melbourne. Hi vam anar en tram i, igual que el tramvia de BCN, era una merda i anava hiper lent. Les guies deien que aquest era tambe un barri alternatiu, amb molta vidilla, etc. Quan hi vam arribar era el vespre i fotia molta rasca i si, en un carrer hi havia bastants restaurants i pastisseries, pero vaja, me n’esperava mes!

El dia seguent vam fer una excursio a Philip Island. Ens van portar a diferents llocs, pero el punt fort era al capvespre, en aquesta illa a 2hores al sud de Melbourne, a la platja hi surten uns pinguinets de 30 cms d’alt. Son super cucos! Son els pinguins mes petits del mon. T’estas en una zona designada i els veus com surten de la platja i van caminants cap a on tenen els nius. Son super divertits!!! El millor de tot es que son super porucs i les gavines els espanten i se’n tornen corrents a l’aigua, dornen a fer un intent de sortir-ne, etc. Va ser una gran excursio. Ja en veureu les fotos.

L’endema marxavem ja cap a Alice Springs, a tres hores d’avio i al mig del desert. Alla vam agafar un cotxe llogat (com sempre ens el van upgradear per un de millor for free), elvam carregar de menjar que vam comprar a un super i vam fotre el camp ca a Uluru/Ayers Rock.

Alice Springs va ser un vam veure aborigens per primera vegada, la majoria amb pinta homeless i alcoholitzats divagant sense rumb pels carrers. Pero perque us feu una idea de com es Alice Springs nom’es dire que el centre de la ciutat el conformen dos hipermercats i els seus parkings. Aixo es el centre! La resta son rotllo urbanitzacions de cases ecampades per tot arreu.

Sigui com sigui, vam fotre’ns a la carretera rumb a Uluru, la muntanya sagrada dels aborigens. A mig cami ens vam adonar que haviem fet malament la reserva i que no teniem on dormir aquella nit. Per sort en una gaslinera ens van ajudar i vam poder pasar la nit en una ‘roadhouse’ a una hora d’Uluru.

Aixo de les roadhouses es curios. Com que aixi que surts de les 4 ciutats principals no hi ha res, a Australia, i les carreteres son llargues i buides, cada hora de cami et trobes com arees de servei/ poblats on pots fer benzina, passar la nit en una mena de motels cutres, menajr alguna cosa, etc. I tambe serveixen de punt de reunio de la gent de les cases i els caps a una hora a la rodona. A aquesta roadhouse hi vam trobar uns quants australians autentics, rotllo camperol del pueblo, pero a l’australiana. Super diver!

Aixi que vam arribar a Uluru l’endema. Vam dedicar un dia a veure la muntanya i el dia seguent a veure el Kala Utja, unes altres muntanyes que tambe formen part del mateix parc nacional i que tambe son sagrdes per als homes aborigens (no per a les dones).

Uluru es una passada. Imagina’t al voltant teu, fins a l’horitzo, tot pla i sense res mes que matolls, herbotes i arbres baixos (es un deserts pero no es rotllo Sahara). I, de sobte, alla al mig, un roc immens que s’alca imponent de color vermell. Una passada. Hi ha miradors on es pot veure a trenc d’alba i al capvespre i pots veure com va canviatn de color conforme va marxant el sol… Espatarrant!

Uluru es sagrat perque era el punt de reunio dels aborigens. Eren grups nomades i, quan havien de celbrar alguna festa, deiverses tribus hi confluien i s’hi estaen durant dies, setmanes o mesos fent les celebracions o ritus que pertoquessin.

Quan els van envair, els van prendre les terres i el govern australia els ho va tornar a principis dels 80 a condicio que els aborigens, per la seva part, ho lloguessin al govern durant 99 anys com ap parc nacional.

Una guarda forestal es va explicar que de fet, des que els aborigens es tornen a encarregar de gestionar-ho, s’estan recuperant algunes especies de plantes i anmals que durant e segle en mans blanques s’havien extingit i s’estaven desfent moltes barbaritats ecologiques que havien dut a terme els colonitzadors.

A Uluru hi ha zones que son sagrades per als abos. Com que es veu que homes i dones tenien vides molt diferenciades (no perque uns estiguessin per sobre dels altres, sino perque tenien rosl diferents, senzillament), algunes zones d’Uluru son sagrades per als homes i les dones no poden ni acostar-s’hi, i algunes altres son sagrades per  a les dones i esl homes no poden ni veure-les. Aquestes zones estaven marcades i, com a turista, no pots ni acostar-t’hi (et poden fotre multes de fins a 6000 dolars si t’enxampen) ni fer-ne fotos.

D’Uluru vam tornar a fotre 4 hoers en cotxe fins a Alice i alla, amb hora i mitja de retard, vam agafar l’avio cap a Darwin, al nord d’Australia i en zona tropical. El canvi va ser brutal! Vam passar d’estar 2 graus i haver d’anar amb el polar, anorak, bufanda, gorro, etc, a 35 graus de dia i 18 de nit. Mmmmh! Que beeeeee!!!

A Darwin hi vam arribar al vespre i l’endema a les 7 del mati ens pasasven a recollir per marxar de safari durant 3 duies i dues nits que vam dormir el terra tapats per una mosquitera i prou, sense tendes ni res.

Ens van portar en un 4×4 pel parc nacional del Kakadu a veure cocodrils, la natura, llocs amb art aborigen, a gorges de rius on ens vam banyar… Una gran experiencia de viatge, molt maco, i com que erem nou persones en el grup tots d’edats similars (tot i qeu nosaltres erem els mes grans tret del guia), hi ha hagut molt bon rotllo, ens hem avingut molt i ens ho hem passat molt be!

De fet, vam tornar absn d’ahir del safari pero ahir vam tornar a quedar amb els del grup per sopar i prendre algo, etc. Ens hem intercanviat els mails, i m’agradaria estar en contacte, perque molts son gent molt interessant, especialment una parella d’hungaresos i un noi frances crescut entre Hong Kong i NYC, educat a Cambridge i que fa d’advocat a Londres.

Ahir haviem d’anar en un tour d’un dia a un altre parc nacional dels voltants de Darwin, pero per un malentes amb l’empresa on el teniem reservat (vam enviar a la merda a un paio cridaner i insultant, a les 7.30 del mati, ens va acusar de lladres per no pagar-li 60 dolars que en teoria li deviem cadascu), ens vam dedicar a relax. Platgeta, llegir, passejar per Darwin, anar al vespre en un mercadillo a la platja super xulo… Bufff un dia de tranquis ja tocava eh!

Avui tambe sera de tranquis: veure una mica el centre de Darwin, platjeta, anar a veure la posta de sol… I dema marxem a les 5.20 de la matinada cap a Cairns, on ens estarem 6 nits per veure la selva i la Gran Barrera de Corall. Si queden peles per fer-ho, m’agradaria per un curs de submarinisme (’diving’) de dos dies per despres poder anar a fer immersio per la Gran Barrera. Esl hungaresos i el frances del safari del Kakadu em van dir que era una passada, factible, i molt millor que no fer nomes snorkeling (anar amb les ulleres i el tub), perque veus molts mes peixos. I ja que ets a la Gran Barrera de Corall, val la pena!

Pero of course, faltara veure quan val, quants diners em queden, etc.

I despres de Cairns, back to Sidney for 5 nights i despres altre cop cap a Barna.

En resum: ehm voltat moltissim, ens ho estem passant molt be i es tot una passada.

M’hagues agradat postejar tambe les fotos, pero em calven extra per descarregar fotos al PC, de manera qe em sembla que ja ho fare a Sidney des de casa del Tim i la Melissa amb mes calma.

Una abracada a tothom!

Aquest és l’últim post que escric abans de marxar de vacances a Austràlia. Demà a les 10.30 agafem l’avió (si els retards, les cues, les vagues energúmenes i tota la pesca ho permeten) i tornarem a BCN el dia 30.

La meva idea és anar actualitzant el blog des d’Austràlia amb fotos, vídeos i comentaris per mantenir-vos informats de les vacancetes! O sigui que seguiu-me llegint!

Una abraçada a tots els meus amics, coneguts i lectors del blog!

El cap de setmana passat vaig nar a Darnius, el poble de la Maria Rosa (la dona del meu pare). Acontinuació podeu veure algunes fotos:

Els pares de la maria rosa, jo i el pare al voltant d’un dolmen neolític. N’hi ha força per la zona.

Entrant a l’aigua a Llançà.

Jo (visca l’egocentrisme!!)

La Maria Rosa i jo

Podeu veure’n més, de fotos, aquí.

Avui a les 8.50h a la línia groga del metro en direcció Poblenou.

Davant meu dos paios amb pinta i tuf a tornar de festa. L’un aixarrancat i l’altre amb els peus al seient del davant (evidentment).

I de cop i volta, algunes perles:

- Mira tio, ja és Barce

- Osti sí tio, Barce, queeeeeeee fooooort!!!!

I jo: “Barce”? “Barce”? Des de quan a la Barceloneta se li diu Barce? Què m’he perdut?

O una altra:

- És que tio, jo vaig començar als 16… amb maria, tabac i de tot… i esclar, mira que ho intento eh! però joder, si aconsegueixo deixar el tabac, és que joder, és que.. sats…, sarà molt important!!

- Claaaar tio!

- Claaaar tio, perquè serà una cosa menys, sats. I lo que hi guanyes en salut, sats! Pufff és que m’ho imagino, i amb lo que m’estalviaré pots obrir un local, sats? -atac de riure- Sí tio, un d’aquests guapos, eh, amb súper high design i tal, tio

- Flipes tio! Ca guapo tio!

I tercera perla:

- Perquè era un pavo súper cool, sats? Però era scandalous, sats?

- Ja tio

- Sí tio, i li dic ‘hey man, can I touch your arm?’ perquè el tio és inglès, sats? Y el pavo va y se pone en plan chulín y que joder tio, pero de buen royo, eh!

- Sí tío, pero cómo se pasó, no, tío?

- Sí tio. Es va passar multíssim. Però el pavo és el rei. Va ser really scandalous, de verdad!

Conclusió:

M’he adormit 15 anys. m’he despertat per anar a una reunió i resulta que he estat 15 anys en hivernació i ara tothom va a la Barce, riu com a babaus politoxicòmans i parla en catanglenyol.

Això sí ViscABarcelona més súper cool que mai

Als mitjans de comunicació els encanta espantar la gent. Esclar que també es podria fer la reflexió inversa: a la gent li encanten les informacions tremendistes de guerres, atemptats, desgràcies, malalties i crisis.

I ara ens han pseudofabricat una crisi econòmica.

Però jo no conec ningú que s’hagi quedat sense feina per “la crisi”. Sí, el preu del menjar s’ha apujat, i també la benzina. Però últimament el barril brent està baixant i el preu del gra també. No serà que els intermediaris especulen aprofitant-se que “com que hi ha crisi” la gent està diposada a pagar més?

Tot això ho dic perquè els restaurants segueixen estant plens igual i se’n segeuixen obrint de nous. les botigues segueixen a tope i ara per vacances, tothom se’n va porai.

I quan dic “porai” vull dir:

- Nosaltres (Irene, Àlex, Sebas i jo) marxem a Austràlia un mes

- El Monter i la Núria a Xile 3 setmanes

- L’Ana de l’oficina 10 dies al Carib

- El Benet i la Marga 10 dies a Egipte

- La Tònia de japo 15 dies a Polònia a veure bisonts europeus (hi ha gustos per a tot)

- L’Isaac està a Colòmbia

- Un col.lega del gimnàs també se’n va a Colòmbia

- L’Adri de l’oficina se’n nirà un mes al Perú a finals d’any

- La nòvia (catalana) de l’Atsushi se’n va 3 setmanes a Tailàndia

- La Laura Rodríguez un mes a la Índia…

I això que hi ha crisi!!!

Quan la gent s’hagi d’aconformar fent una setmaneta de càmping a Platja d’Aro no sé què passarà!

De fet, les úniques persones que conec que no se’n van híper lluny són la Rosa i el Sabés, i el Clay i la Meritxell, en tots dos casos perquè o estan a punt o acaben de ser pares i esclar, no pot ser.

L’Ana em passa info de gripuas australians que es mengen el pinso dels gossos, arrassen amb tot el que troben i suposen la principal amenaça pels cocodrils (més que els humans!). Es veu que ells sols, han acabat amb més de 1.000 cocodrils.

Ah, n’hi ha que són tan grans com un gos petit!

He de confessar que m’encanta la seva carona

Pot ser tan gran i “amenaçador” com vulguis, però goita com es deixa agafar! Segur que li encanten les moixaines sobre el caparró!!!

No puc deixar de pensar que aquest mes de setembre -bé, en concret, des de setembre fins a final d’any- seran un moment bomba. Passaran coses espectaculars a la meva vida en tots els nivells.

Tinc molts projectes, moltes idees en ebullició, i també crec que se m’acosten moltes novetats i canvis.

I tot, a la tornada d’Austràlia (3 days to go!!!)

“There’s a level of you that has to be okay no matter how things turn out, because the universe doesn’t work well with desperation”

Oprah Winfey

Ara resulta que tinc a la Mafi amb un embaraç psicològic, no t’ho perdis!

Arribo a casa ahir a la tarda i em trobo que s’ha dedicat a construir un niu amb palla i manyocs de pèl que s’ha anat arrancant. La passada era que el cau estava súper ben fet! Estava tota l’estona agafant pèl o fenc, fincant-se’l a la boca, suposo que per humitejar-lo, i després amb les potetes i el morro ho col.locava tot bé.

I estava súper carinyosa, a més! Normalment és més aviat esquerpa, però ara es deixa tocar que flipes (sempre i quant no t’acostis a la zona del suposat embaraç).

Hehe, li acariciava el caparró, sobre el nassarró i darrere les orelletes, però quan arribàvem a les orelles (que al Coco li encanta) ella, patapam, apartava el cap i em recol.locava la mà sobre el cap, com dient “cap i front sí, i estigue’t-hi estona; orelles ara no em ve de gust”.

La tia té més cara que esquena! Ahir, quan va decidir que ja prou d’arrencar-se el seu propi pèl, es va posar a perseguir el pobre Coco per la gàbia per arrencar-li pèl a ell, en plan: “col.labora una mica, que també seran els teus fills!!!”

Però Mafalda, tia, que no, que no seran ni els seus fills ni els teus, que al Coco el vam esterilitzar!

Ara, jo l’animo que segueixi fent caus i que jugui: no fa mal a ningú (bueno, una mica al Coco, però és part de la convivència), s’ho passa bé i la tenim ocupada tot el dia.

El més fort és quan ahir, en arribar a casa, se’m queda mirant amb carona com de “mira què he fet, eh que ho he fet bé?!”, com d’estar esperant lloances. És que tinc uns conills taaaan intel.ligents!!!

Si mai no ve de gust cuinar, a l’estiu menys. La meva solució, a banda de menjar fora, és alimentar-me a base de gaspatxo (mmmh me’n fotria litres i més litres) envasat i fer-me el que ha sigut el meu descobriment de l’estiu: papilles i amanides de fruites:

Papilles:

Me les faig amb dos plàtans, dues peres (o una pera i un préssec, o una pera i una poma) i el suc d’una taronja, tot ben passat per la minipímer. És bo, fresc, sa, amb moltes vitamines i zero greix, i atipa!!

Opcionalment, m’hi poso galetes o pa sec, Així un cop tot triturat queda encara més dens.

Amanides de fruites:

Menjar fruita em fa puta mandra. En canvi, si me la trobo ben peladeta i en un plat, de manera que només calgui agafar la forquilla i començar a jalar, doncs ve molt de gust.

Normalment me les faig amb un parell o tres de talls de meló, que combino amb síndria i/o pera i/o préssec i/o plàtan i/o raïm. El tema és pelar el meló i la resta de fruites que calgui pelar, tallar-les a trossets, barrejar-les i jastà.

Els dos plats em serveixen tant de primer com de postres, segons què més hi hagi.

Ahir per sopar, epr exemple, em vaig fotre una papilla com la que he descrit i un plat d’arròs amb ‘gomasi‘, que és com sempre n’hi hem dit a casa. No ho sabia però l’altre dia l’Atsushi em va explicar que ‘goma’ és sèsam i ’shio’ és sal; ergo ‘gomashio‘ [si transcribíssim fonèticament]/gomasio [tal com es coneix aquí] és sal de sèsam. Tota la vida menjant-ne sense haver-hi caigut mai!

I avui per dinar tindré una amanida de meló amb préssec, gaspatxo Hacendado i arròs amb gomasi i tonyina de llauna. Sí arròs again, però és que si cuino alguna cosa, ja me’n faig per 2 o 3 cops: optimització del temps i recursos.