Tinc les meves paranoies i prejudicis, suposo que com tothom. Sempre havia pensat que sopar sol en un restaurant és híper patètic, i propi d’aïllats socials autistes, fracassats de la vida i gent amb seriosos problemes. Pensava que si has de sopar sol i no tens ganes de fer-te el sopar, l’única alternativa digna era comprar-te per emportar (o demanar pizzes a domicili). Però deixar-te veure en públic sopant sol! Maaai!
Doncs he canviat d’opinió. Últimament he hagut d’anar a Madrid per feina un parell de vegades en les últimes setmanes i m’he quedat a dormir allà. A l’hora de sopar estava sol i, en comptes de demanar-me servei d’habitacions com havia fet en d’altres ocasions, vaig decidir que em venia de gust sortir a passejar i que em toqués l’aire. I vaig acabar sopant sol, en restaurants xulos, les dues vegades.
El més curiós del cas és que ningú no et mira raro.
Aquest segon cop, dijous passat al vespre, vaig acabar a un asador argentí, La Cabaña, que és un clàssic de quan anem a Madrid amb el Clay. I em vaig fotre les botes: una súper amanida tamany XXL, un bistec (”bifé”) de dos dits de gruix volta i volta que estava de la muerte (i que sagnava a sac quan el tallaves mmmh!), una cerveseta, etc.
Total, que vaig sopar de puta mare i vaig quedar com nou. Sol però súper bé! És que per no tenir acompanyant m’hagués hagut de deixar perdre el plaer aquest???
He decidit que no!
Fora limitacions. Queda ben clar que, una vegada més, els prejudicis i idees preconcebudes, a qui més perjudiquen, és a qui els té…
Ara, segueixo preferint un bon sopar amb una bona companyia, eh! 
Etiquetes: La Cabaña, Madrid, prejudicis, sol, sopar
09/07/2008 a les 08:13
estic d’acord amb tu, els prejudicis perjudiquen a qui els té!
09/07/2008 a les 19:15
Jo també tenia aquest prejudici. Entaular-me sola en un restaurant! Mai! Fins que m’hi vaig trobar. No tenia les claus de casa i clar…havia de menjar algo…passar gana per un prejudici, fins aquí encara no… i aquell dia vaig descobrir el mateix.
Que hi havia molta gent sola en una taula, cadascú al seu rotllo… De fet, i ben pensat, jo tampoc miro a la gent que esta sola en una taula, més aviat el que tendeixo a fer es…escoltar “sense voler” converses de gent, famílies, que seuen en altres taules… i què vols??? La gent parla molt fort…
Un altre prejudici que encara no he superat (tot i que és el hobbi d’un amic meu, cadascú és un món) és anar sola al cinema…algun dia l’hauré de superar també…
Un petó!