Ahir diumenge vam anar a veure La Plaça del Diamant al Teatre Nacional. Em va agradar força, sobretot perquè tot i ser fidel al llibre, li dóna un enfoc diferent al que jo recordo (més tràgic, amb una Colometa més passiva i fleuma) d’haver llegit el llibre, i que és el que es veu també a la pel.li de la Sílvia Munt pre-llavis a la Marujita.
Després vam acabar sopant junts l’Àlex, l’Irene i jo al meu bar del barri. M’ho vaig passar molt bé.
Són dues persones especials. Tots dos són molt bones persones i em sento molt bé al seu costat.
L’Irene és una persona molt capaç, molt ràpida, molt llesta. Si s’ho proposés arribaria molt lluny. A més desprèn molt d’optimisme i vitalitat, et dóna molt bon rotllo.
L’Àlex és més reflexiu, potser, i té una virtut que trobes en ben poca gent: no jutja la gent. No jutja ningú.
Àlex, t’ho admiro. No me n’havia adonat fins ahir, que t’admiro per això. Però és cert.
Etiquetes: Irene, Àlex, Plaça del Diamant, Rodoreda, Colometa, admiració, amic, amiga
22/01/2008 a les 00:47
Gràcies per la part que em toca! Ja saps que per mi (i per nosaltres) també ets especial.
I respecte el post anterior, estic totalment d’acord amb aquest frase de “ningú no és perfecte, però tothom és fantàstic”.
22/01/2008 a les 23:55
Ostres, tio, m’has arribat al cor! Jo també m’ho vaig passar de conya. De fet amb la Irene dèiem que el dia que vam anar a sopar a ca teva per veure Fama vaig reviure els anys que vam compartir pis.
Sempre recordo aquell temps i en tinc molt bons records. Moments de baixons, però amb el suport immediat. I moments molt bons, sobretot (les sessions de Sex and de City, per exemple).
Òscar: una abraçada.