No tardis, Jack

Avui m’he llevat amb aquesta cançó al cap. Cada dia em llevo amb una, i avui és aquesta:

NO TARDIS JACK.
Ja són molt lluny, els jorns de la nostra amistat,
els vells companys, van deixar, els camps de cotò, mim
i van marxar al país del gran repós.
Se sent les seves veus cantar: No tardis Jack.

I espero, i espero, fatigat de tant treball.
Se sent les seves veus cantar, no tardis Jack.

Perqué plorar, si el meu cor está content?
Perqué sofrir si ells no poden tornar?
Ja fa molt temps van emprendre un llarg camí.
Se sent les seves veus cantar: No tardis Jack.

I espero, i espero, fatigat de tant treball.
Se sent les seves veus cantar, no tardis Jack.

A on van marxar, els amics tan estimats?
i els seus petits, que dormien dolçament?
Feliços són, ben aviat jo estaré amb ells.
Se sent les seves veus cantar: No tardis Jack.

I espero, i espero, fatigat de tant treball.
Se sent les seves veus cantar, no tardis Jack.

A banda que és una cançó preciosa, com la de La Vall del Riu Vermell, que me les cantava ma mare de petit i m’encantaven (la meva infantesa va estar marcada per aquestes cançons, les de la Trinca i d’altres com the Moonlight Shadow. Un dia faré una entrada sobre el tema).

I pels que tenim un passat, he trobat una web fantàstica, Kumbaworld, on hi ha lletres de totes aquelles cançons que cantàvem amb la guitarra quan anàvem grenyuts, i començàvem a fumar, beure i sortir…